Els desertors del Partit Conservador engreixen l'extrema dreta britànica

Londres"S'ha d'espavilar; el seu partit s'està morint". Aquest ha estat l'advertiment que, aquest dimecres, durant la sessió de control setmanal al govern, el premier Keir Starmer va etzibar a la líder conservadora britànica, Kemi Badenoch.

Amb les ferides del cas Epstein encara sagnants, tant que amenacen la seva continuïtat, el primer ministre britànic es defensava així dels atacs de l'oposició. Els conservadors havien posat l'accent en les dues dimissions recents a Downing Street com a resposta a l'escàndol que ha suposat descobrir en els milions d'arxius del pederasta publicats pel departament de Justícia dels Estats Units que l'ambaixador a Washington nomenat el gener del 2025 per Starmer, Peter Mandelson, havia filtrat informació crítica de l'executiu al financer el 2009.

Amb el seu contraatac, el primer ministre es referia a les continuades recents desercions dels tories amb què l'ultra i trumpista Nigel Farage està engrossint les files del Partit Reformista, ara per ara set punts per davant en les enquestes d'intenció de vot en unes hipotètiques eleccions generals. Starmer encara va dir més: "Al gener, vostè va dir que no hi hauria més desercions al seu partit. Quaranta-vuit hores després, el ministre d'Afers Exteriors a l'ombra va desertar. I vuit dies més tard, ho va fer l’exministra de l'Interior. Ara, l'única pregunta pertinent que cal fer és: qui serà el següent?". Es referia a Robert Jenrick i a Suella Braverman, dos pesos pesants dels conservadors que han abandonat el partit.

Les riallades a les bancades laboristes eren ben sorolloses, potser per oblidar el soroll dins del mateix partit, que encara esmola la falç per si cal tallar el cap de Starmer, decisió que es prendrà en les setmanes vinents, en funció d'una elecció parcial que a finals d'aquest mes tindrà lloc a tocar de Manchester, i de les locals d'Anglaterra i les nacionals de Gal·les i Escòcia, el 7 de maig.

El gran traïdor es diu Churchill

El desertor més famós de la política britànica és també el més famós dels seus primers ministres. Winston Churchill va abandonar el Partit Conservador el 1904 per unir-se al Liberal i vint anys més tard va desfer el camí que havia fet per tornar al lloc d'on havia sortit. Quan va arribar al 10 de Downing Street, el 1940, el país estava en guerra i ningú ja no recordava els seus canvis de jaqueta. I, probablement, ell mateix ja havia oblidat que el 1903 havia escrit en una carta –que mai no va arribar a enviar, però que es conserva al museu que té dedicat a Fulton, als Estats Units– en què abominava dels seus: "Soc un liberal anglès. Odio el Partit Conservador, els seus homes, les seves paraules, els seus mètodes".

Un segle i escaig després de les anades i vingudes de Churchill, Suella Braverman, una de les polítiques amb més cartell dels tories durant els governs de Liz Truss (2022) i Rishi Sunak (2022-2024), per la seva croada antiimmigrants des del ministeri de l'Interior, va protagonitzar una de les desercions sonades a què es referia el premier Starmer: ara passant dels conservadors al Partit Reformista. Braverman va saltar d'un vaixell que sembla fer aigua pertot arreu per abraçar la dreta més dura que representa Farage, un dels grans artífexs del Brexit juntament amb Boris Johnson.

L'exministra es va convertir en la tercera deserció de l'any dels tories als fins ara suposadament rupturistes del Partit Reformista. Perquè com sosté el politòleg Thomas Lockwood, de la Universitat de York, el partit "corre el risc d'absorbir tants exconservadors que pot començar a assemblar-se al de l'establishment que denuncia". I rebla: "Aquesta onada de reclutaments dilueix la marca insurgent" amb què fins ara Nigel Farage s'ha presentat a la societat britànica.

Les dades són contundents. Des de les eleccions generals del juliol del 2024, cinc parlamentaris que van guanyar l'escó com a conservadors han abandonat el partit per unir-se al de Farage. A més, 22 exparlamentaris han fet el mateix recorregut en el mateix període de temps. La fins ara darrera fuita tory-reform ha augmentat el nombre de diputats reformistes a la Casa dels Comuns fins a vuit. I damunt de l'escenari en què va anunciar la decisió, Suella Braverman va fer seves les paraules de Robert Jenrick, un dels seus companys de govern en l'executiu de Rishi Sunak, que a mitjans de gener havia fet el mateix pas al mateix temps que es justificava dient que el Regne Unit és un país "trencat" i que l'única solució possible passa només pel Partit Reformista.

Mala memòria

Braverman també va comentar que unir-se al Partit Reformista era com "tornar a casa", una bufetada amb la mà oberta a la líder Kemi Badenoch, a la qual va acusar d'haver desvirtuat tant l'esperit del seu antic partit que és irreconeixible. Com a resposta inicial a la deserció, en un comunicat que després retirarien, els tories van entrar en un terreny pantanós: "Sempre era qüestió de quan, no de si Suella desertaria o no. Els conservadors hem fet tot el possible per cuidar la seva salut mental, però era evident que era molt infeliç", una referència a possibles problemes psicològics de l'exministra molt mal rebuda per la gran majoria dels diputats, fins i tot pels laboristes.

En el seu discurs, Braverman no va estalviar càrregues de profunditat contra els seus antics camarades: "Ha arribat el moment d'admetre la derrota. Soc a la dreta. Orgullosament a la dreta de la política britànica. Però la dreta ha perdut la batalla pel Partit Conservador. La veritat –va continuar– és que, en els darrers anys, m'he trobat pràcticament en un partit socialdemòcrata d'esquerres format per conservadors només de nom".

Les seves paraules no només posen de manifest el seu extremisme, sinó també una amnèsia selectiva. Perquè ella, Jenrick i tots els desertors que els han precedit provenen del mateix partit que ha governat el Regne Unit sense interrupció des del 2010 fins al 2024; el mateix que, sota la seva pròpia vigilància, va acabar deixant el país fet bocins, segons l'exministre d'Exteriors a l'ombra.

El degoteig de conservadors cap al Partit Reformista té data de caducitat, segons Nigel Farage. El líder d'un partit unipersonal, que és una societat limitada, ha fixat la data de les esmentades eleccions del 7 de maig com l'última en què acceptarà tories. La raó és molt simple: les enquestes pronostiquen un ascens imparable de l'extrema dreta populista que personifica, i després del que pot ser una escombrada dels conservadors –i també dels laboristes, especialment a Gal·les i Escòcia–, el cap del Partit Reformista no voldria que el seu partit comenci a semblar "una organització benèfica de rescat per a cada diputat conservador que entri en pànic". Com arreu d'Europa, també a Espanya, o com als Estats Units, el full de ruta de la dreta és clar: adoptar les polítiques de l'extrema dreta.