"Potser estic destinat a morir aquí": els civils ucraïnesos que no volen fugir de la guerra

Konstiantínivka (Donestk)El cotxe va quedar definitivament encallat… No hi havia cap dubte. En girar la clau, el motor no responia. La manipulació sota el capó no va donar cap resultat i una gran taca d’oli s’estenia al voltant d'una de les rodes davanteres. La línia del front, a tot just quatre quilòmetres, feia pensar que aquell lloc, entre Txàssiv Iar i Kostiantínivka (província de Donetsk), no era, en absolut, el millor per quedar-se aturat. Al nostre voltant el fang estava sembrat de restes de projectils, i les portes de pràcticament totes les cases pròximes estaven perforades per la metralla.

A la nostra esquerra els bombardejos continuaven. Massa lluny per obligar-nos a tirar-nos a terra, però prou a prop perquè cada explosió ens fes estremir instintivament. Una ràpida anàlisi de la zona va confirmar que no hi havia refugis on resguardar-se. Les portes estaven tancades amb cadenats. Ja no quedava ningú vivint-hi. De sobte, un soroll de passos arrossegant-se i el lladruc d’un gos ens van fer girar el cap. La porta d’una de les cases es va obrir i en va sortir un home vestit amb un uniforme ucraïnès apedaçat, probablement deixat enrere per algun soldat. "Militars? Us heu quedat tirats? Haureu de trucar a una grua", va dir.

Més tard vam saber que es deia Pavlo i que, tot i ser civil, ajudava freqüentment l’exèrcit ucraïnès. En pocs minuts ja teníem el telèfon d’un servei de remolc. A l’altre costat de la línia, una veu insistia en preguntar si teníem un sistema antidrons. Finalment, després d’assegurar-se que érem fora del radi habitual dels enginys enemics no tripulats, ens van confirmar que enviarien ajuda.

Aquí el coneixement militar entre els civils no sorprèn a ningú. Si vols saber-ho tot sobre la guerra, pregunta a la gent de l'entorn. Distingeixen els projectils tan bé com els soldats més experimentats, poden parlar-te dels diferents sistemes de guerra electrònica i coneixen les baixes en tots dos bàndols.

"Ens van parlar durant hores, tenien una necessitat enorme d’explicar el que han viscut. Jo puc reconèixer amb claredat els combatents que han estat en situacions extremes i els que només presumeixen. Es nota en la seva roba, en els seus gestos…", m’explica la Darina. Tot i haver deixat Kostiantínivka fa uns mesos, encara hi torna per visitar el seu pare. Abans treballava en una cafeteria local i sovint l’obria només per oferir te calent o fins i tot aigua bullent als soldats que tornaven de les trinxeres. Ara, a més d’haver desenvolupat una mena de "detector de veritables combatents", també ha après primers auxilis, que li han ensenyat els mateixos militars. "Un cop van portar un soldat ferit a la cafeteria. Vam intentar posar-li un torniquet, però era una falsificació xinesa i es va trencar —recorda la Darina—. Vam haver-li de tallar la roba i aturar l’hemorràgia com vam poder i, a sobre, el molt barrut es va queixar, després", afegeix amb un somriure. Durant aquest temps la Darina també ha començat a portar el compte mental dels clients habituals que, de sobte, van deixar de venir.

Pavlo obre la porta de casa seva i, de cop, es fa evident la resposta a la gran pregunta: "Per què segueix aquí?". Malgrat que la línia del front avança inexorablement, no ha volgut marxar. I és que, darrere unes portes sense aparent pretensió, s’amaga un petit món que ha construït amb les seves pròpies mans: vaques, paons, falcons, cignes, coloms i un munt de gossos. S’endinsa en un dels estables, triga una estona a sortir-ne i, quan ho fa, porta als braços un conill blanc. "He trigat a atrapar-lo, però volia que el veiéssiu —diu amb orgull—. El meu fill és a Suïssa i em diu que me n'hi vagi. Però com puc deixar tot això aquí?".

Somriu mentre ens guia pel pati, assenyalant els impactes dels bombardejos amb resignació. Mostra una de les gàbies perforades per la metralla. Algunes de les seves mascotes ja no hi són.

Jornada laboral molt curta

La jornada laboral a la Kostiantínivka de la línia del front és curta: només quatre hores, d’11 h a 15 h. Després entra en vigor el toc de queda i està prohibit sortir de casa. Tot i que, per descomptat, no tothom compleix la llei. Per moure’s fora de l’horari permès, els civils recorren a l’ajuda dels militars. Per a molts, quedar-se a la zona de combat s'explica amb centenars de raons, com en el cas de Pavlo. I és que encara que no siguin soldats, la guerra ja forma part inseparable de les seves vides. I és precisament aquesta convivència la que crea una il·lusió de normalitat fins i tot en els pitjors escenaris. "Tia Sveta, fins a quina hora obre avui la seva botiga? I una altra cosa: amb els nois estem fent sushi. Sap on podem trobar alga nori?", pregunta un soldat mentre, a pocs metres, una altra casa és destruïda per un projectil rus.

La propietària del negoci li respon amb paciència. Més tard, a la botiga, els fa prometre que la convidaran quan celebrin el sopar. Tanmateix, malgrat aquesta harmonia, segueix sent difícil ser dona a la zona de combat. La Darina ha trobat bons amics entre els soldats, que li han donat medicaments quan els necessitava. Però també ha tingut males experiències. "Alguns em deien directament que havia de ficar-me al llit amb ells... Un va entrar darrere la barra, em va agafar i va exigir que li donés amor, mentre els seus companys reien i no feien res", admet.

Els serveis més sol·licitats a la ciutat són els taxis i les perruqueries. Per tallar-se els cabells o la barba hi ha llistes d’espera. "Et deixaré ben guapo… Seràs tot un nuvi", bromeja una perruquera, acomodant un soldat a la cadira. Més tard ens confessa que va tornar a la seva ciutat natal només per treballar. Porta eines bàsiques, per si en qualsevol moment ha de fugir. "M’encanta escoltar les històries dels soldats. Crec que podria escriure un llibre sencer sobre aquesta guerra", diu. Quan acaben, els soldats li ofereixen netejar el terra brut de fang i pols de les botes.

Quan finalment va arribar la grua, en Pavlo, abans d'acomiadar-se, ens va mostrar l’últim impacte d’un míssil a prop de casa seva. "Potser estic destinat a morir aquí. Si ho he de fer, prefereixo que sigui a casa meva", va dir.