Europa, sense trumfos davant del joc de Trump i Putin

LondresDilluns passat, la Casa Blanca va emetre en estríming quasi 26 minuts de la trobada entre el president Donald Trump i els líders europeus més el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, que van acompanyar Volodímir Zelenski a la seva cita amb el magnat després de la cimera d'Alaska amb Vladímir Putin. L'objectiu era que tot plegat no acabés com el rosari de l'aurora. És a dir, com la reunió del febrer, quan el president ucraïnès va ser convidat a marxar amb la cua entre cames després de la humiliació del Despatx Oval. I també per evitar que Kíiv es veiés forçat a acceptar unes condicions de pau en els termes que estableix el Kremlin.

Si es repassen amb cura les seves paraules introductòries, Trump va concebre la trobada, en part, com un espectacle destinat al seu engrandiment. D'entrada, va fer autoreferències constants a la seva mateixa figura: “És un gran honor…”, “He parlat indirectament amb el president Putin… li trucarem després...”, “Estic segur que tindrem una reunió sòlida, potser una gran reunió”... L’èmfasi del seu discurs no va ser el procés de pau, sinó ell mateix com a protagonista. Fins al punt de situar-se a l'altura de fets històrics. "Des de la Segona Guerra Mundial, hi ha hagut res de semblant?", va arribar a dir.

Va parlar també de la seva experiència com a pacificador de guerres. Les actuals –"sis o així"– i les que vindran. I va dedicar molta xerrameca a elogiar els líders presents, de vegades amb un to gairebé frívol: "Tens molt bon aspecte amb el teu bronzejat, jo ja el voldria, deus ser més poderós que tots aquests", li va dir al canceller alemany Friedrich Merz, mentre la resta de líders –Emmanuel Macron (França), Keir Starmer (Regne Unit), Giorgia Meloni (Itàlia), Ursula von der Leyen (Comissió Europea), Alexander Stubb (Finlàndia), el mateix Zelenski i Mark Rutte–, li reien la gràcia o ho feien veure. Tot plegat reforçava la imatge d’una diplomàcia basada en simpaties i relacions personals que Trump creu que controla amb mestria.

El més preocupant per a Europa des del punt de vista polític i militar és la poca concreció en relació amb les garanties de seguretat per a Ucraïna que Zelenski tant necessita. L’endemà de la reunió, Trump va passar de no descartar tropes nord-americanes a Ucraïna a negar-ho i suggerir només cobertura aèria. I dimecres al vespre, el vicepresident JD Vance reiterava a la cadena Fox que Europa “haurà de suportar la major part de la càrrega”.

Els europeus, davant les càmeres, no van contradir Trump. Al contrari. En total, fins a setze vegades, amb fórmules diferents, li van expressar gratitud i reconeixement pel seu paper de mitjancer: sobretot Zelenski, Starmer i Rutte.

Macron i Merz van parlar de la necessitat d’una treva, i el canceller alemany va advertir que “els pròxims passos són els més complicats”. Merz tenia raó. Els pròxims passos són els més complicats. I Trump juga constantment a l'ambigüitat de què farà exactament i per què. En aquest punt, la directora del programa de Rússia i Euràsia de la Chatham House de Londres, Orisia Lutzevitx, considera que el president dels Estats Units "està pressionant per fer una reunió bilateral entre Putin i Zelenski, almenys en part amb l'esperança d'aconseguir una nominació al premi Nobel de la Pau".

Moscou, però, continua sense donar el vistiplau a la reunió, bilateral o trilateral. I aquest mateix divendres, una vegada més, el ministre d'Exteriors, Serguei Lavrov, ha refusat la idea: "No està gens a punt; no hi ha cap reunió prevista", ha dit. Per contra, Rússia bombardeja encara amb més acarnissament Ucraïna, fins i tot l'occident del país, amb una demostració de força com la de la matinada del dijous, quan va llançar 40 míssils i 574 drons.

Un atac que obre seriosos dubtes sobre la voluntat de negociar res del Kremlin. O d'acceptar res que no siguin els plantejaments que ja va dur a les embrionàries converses de pau a Turquia el 2022, poc després d'iniciar la invasió. Aquell plantejament exigia neutralitat permanent a Ucraïna i renúncia explícita a l’OTAN a canvi de vagues promeses de seguretat dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, inclosa la mateixa Rússia. La proposta, rebutjada per Kíiv, és avui encara l’única base que Moscou repeteix, amb l’objectiu de congelar la línia del front i consolidar els territoris ocupats.

Un gripau inassumible per Moscou

La Unió Europea sap que un pas enrere a Ucraïna podria tenir efectes devastadors: posaria en risc els tres estats bàltics, augmentaria la pressió sobre Geòrgia i erosionaria la credibilitat d’un continent que depèn militarment dels EUA. Brussel·les és conscient que no disposa d’una defensa pròpia –per això la seva carrera armamentística– capaç de garantir una resposta immediata en cas d’una escalada russa. L’OTAN continua sent imprescindible, però amb un Trump imprevisible a la Casa Blanca –aquest dijous ha convidat l'exèrcit ucraïnès a atacar Rússia en una publicació a la seva xarxa social–, els europeus tornen a enfrontar-se a la seva vella contradicció: aspiren a l’autonomia estratègica, que Macron tant diu que cal, però no tenen ni els recursos ni, potser, la voluntat política d'assolir-la.

A més, tot i que divendres Rutte i Zelenski ha tornat a discutir a Kíiv sobre quines són les garanties de seguretat que calen a Ucraïna, vint-i-quatre hores abans, l'omnipresent Lavrov recordava que la presència de tropes occidentals a Ucraïna és inassumible per al Kremlin com a part de les hipotètiques garanties de seguretat. La premsa estatunidenca ha informat que el cap de la diplomàcia dels Estats Units, Marco Rubio, liderarà en els pròxims deu dies un seguit de discussions per embastar-les, però la manca de concreció és alarmant i la determinació russa a no empassar-se el gripau, també.

L’analista Orisia Lutzevitx adverteix, però, que el que Ucraïna necessita no és només el suport polític que ja té, sinó un mecanisme operatiu que respongui immediatament en cas d’un nou atac. “Com que Rússia és un estat nuclear, la protecció de la seguretat ucraïnesa ha d’incloure altres potències nuclears”, subratlla.

En tot cas, l'ambició personal de Trump per passar a la posteritat amb l'esmentat Nobel o una possible nominació xoca amb la realitat: Moscou no té cap incentiu per oferir concessions que vagin més enllà de la submissió ucraïnesa. ¿Apostarà finalment Trump per pressionar Putin? Molt analistes consideren que el president dels Estats Units el vol tenir de la seva banda per, després, començar l'embat estratègic contra la Xina. Així, la resposta més probable a la pregunta és no. Mentrestant, Europa lloa Donald Trump, la Casa Blanca imposa aranzels a tot el món i a Ucraïna la guerra continua. Alaska va ser un miratge i Brussel·les i Londres n'eren ben conscients tot i l'espectacle de Washington. Putin i Trump han deixat Europa sense uns trumfos que mai no ha tingut.