El fracàs del Brexit empeny Londres cap a la UE davant la pitjor dècada de creixement econòmic en un segle
La ministra del Tresor afirma que cal una integració "molt més estreta" amb Europa, i la dreta acusa el govern de "trair" el referèndum del 2016
LondresEl laborisme vol tirar enrere deu anys, però no sap com fer-ho sense que l'acusin de trair el mandat que els britànics van emetre amb el referèndum del Brexit el juny del 2016. La ministra del Tresor, Rachel Reeves, va exposar aquest dimecres el que suposa, fins ara, l'anunci de canvi de rumb més dràstic des de l'arribada de Keir Starmer al poder el juliol del 2024.
Durant una conferència a la London School of Economics, Reeves va assegurar que el govern britànic està "disposat" a portar el Regne Unit cap a una integració "molt més estreta" amb la Unió Europea. Durant un acte organitzat pel think tank Bruegel, Reeves va qualificar les negociacions actuals sobre mobilitat juvenil, estàndards alimentaris i política energètica com una simple "primera fase", assenyalant que el "premi més gran" per a l'economia britànica és la recuperació d'una relació preferent amb el bloc comunitari. Una dècada després, almenys una part de la classe política del país s'adona de l'enorme error que va suposar acceptar les tesis de l'extremisme de Nigel Farage i l'oportunisme de Boris Johnson.
Les paraules de Reeves han servit perquè la dreta política i mediàtica de les illes alci la veu i destaqui que contrasten amb la postura que la mateixa ministra va mantenir fa només unes setmanes al Fòrum de Davos, on va assegurar que el país no podia "tornar enrere en el temps". El cert, però, és que des que Starmer va guanyar les eleccions ha fet tímids avenços per acostar-se més a Brussel·les, tot i que sempre mirant de reüll a Farage i els conservadors. L'economia, però, no aixeca el vol, i el Brexit, i tota la burocràcia i traves al comerç amb el seu soci principal, llasten molt el creixement.
De fet, aquest dijous les dades oficials han confirmat que els últims deu anys han sigut els pitjors en termes de creixement del darrer segle. El producte interior brut (PIB) del Regne Unit porta un ritme d'expansió de l'1,1% al llarg d'aquesta dècada. Seria el més baix des del 0,8% dels anys vint del segle XX.
Des de la seva tribuna a la prestigiosa universitat londinenca, Reeves no va estalviar dramatisme a la situació. "La gravetat econòmica és una realitat. Comerciem gairebé tant amb la UE com amb la resta del món combinat", va dir, admetent que cap acord amb els EUA o l'Índia podrà compensar la pèrdua de mercat europeu. Durant la campanya del Brexit, la propaganda de Johnson i Farage no es va cansar de parlar dels beneficis del Brexit i de "la Gran Bretanya global".
Feblesa de Starmer
El gir de Reeves potser no és casual, asseguren alguns analistes. I arriba després d'una setmana catastròfica per a Keir Starmer,la posició del qual ha quedat molt afeblida per l'escàndol Mandelson i per una rebel·lió interna que dilluns va estar a un pas de descavalcar-lo de Downing Street. La crisi va forçar el dia abans la dimissió de Morgan McSweeney, el seu cap de gabinet i arquitecte de la victòria electoral, que defensava aferrissadament mantenir les distàncies amb Brussel·les per frenar l'ascens del Partit Reformista, que ara lidera les enquestes d'intenció de vot.
Sense McSweeney, doncs, el govern podria accentuar una política més proeuropea. No debades, ministres com Wes Streeting (Sanitat) o David Lammy (Justícia) ja havien trencat files anteriorment suggerint els beneficis de la unió duanera, una idea que ara sembla guanyar pes malgrat les línies vermelles del manifest laborista. Starmer, però, s'hi ha oposat, tot i que durant el període més dur de les lluites pel Brexit fins i tot era partidari d'un segon referèndum.
L'oposició no ha trigat a reaccionar. El ministre del Tresor a l'ombra, Mel Stride, ha acusat el govern d'utilitzar el Brexit com a "boc expiatori" dels seus propis errors econòmics, oblidant que sota els governs conservadors l'economia no només no creixia, sinó que era un complet desastre. Per la seva banda, Suella Braverman, exconservadora que s'ha incorporat al partit de Farage fa només tres setmanes, ha parlat directament de "la gran traïció del Brexit". El cert, però, és que el divorci amb la Unió Europea ha sigut un moviment populista i xenòfob, que ha fracassat rotundament en termes econòmics i que ha arribat en el pitjor moment geopolític per al Regne Unit.
El problema per al laborisme, però, és que l'ascens electoral de Farage sembla imparable i les eleccions locals del 7 de maig a Anglaterra, i nacionals a Escòcia i Gal·les, ho poden confirmar. En aquest cas, Downing Street no gosaria anar més enllà i fins i tot frenaria el projecte de mobilitat juvenil i d'integració dels estàndards alimentaris i de la política energètica.
El país –amb un cens electoral que difereix en cinc milions de persones del del 2016, i que ara no optaria pel Brexit– paga ara l'enorme error del divorci amb la UE i el laborisme també paga el fet que en tot aquest temps ha estat incapaç de fer saber a l'electorat que els suposats beneficis d'aquella decisió no existien i eren falsos. Paradoxalment, la xenofòbia i el populisme de Farage continuen dominant l'escena política de les illes, i la societat l'hi pot comprar majoritàriament.