Volodímir Yermolenko: "La història d'Ucraïna és un silenci imposat"

BarcelonaVolodímir Yermolenko (Kíiv, 1980) és filòsof, periodista i politòleg. És l'editor del portal UkraineWorld i presideix la branca ucraïnesa del PEN, l'associació que defensa la llibertat d'expressió i els autors perseguits arreu del món. Ha visitat Barcelona amb motiu del Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit, convidat pel PEN Català amb la col·laboració de l'Institut Internacional Català per la Pau, per homenatjar Victoria Amelina, la poeta assassinada al juny en un atac amb un míssil rus a la pizzeria de Kramatorsk.

Victoria Amelina era poeta, però també documentava els crims de guerra a Ucraïna. I va morir justament en un atac contra civils.

— Ella era activa al PEN d'Ucraïna. Per a nosaltres és molt difícil parlar en passat: m'estimo més parlar d'ella en present. Combina el seu talent com a escriptora (per a adults i per a infants, en prosa i en poesia) amb la documentació dels crims de guerra. De fet, ha creat un nou gènere: la poesia documental. És una dona molt valenta: poca gent sap que a l'est d'Ucraïna hi ha una localitat que es diu Nova York, que es va establir al segle XIX per migrants holandesos. Aquesta ciutat és molt a prop de la línia de front i la Victoria hi va organitzar un festival literari. Va morir en un atac deliberat amb míssils d'altra precisió contra un restaurant que sempre estava ple de gent. És important que en parlem i que fem que es conegui la seva obra: estic molt content que la seva novel·la s'hagi traduït al castellà [Un hogar para Dom, Editorial Avizor].

Quin és el paper dels intel·lectuals en aquesta guerra?

— Tothom s'hi ha implicat d'una manera o d'una altra. Hi ha escriptors amics meus que s'han fet soldats, i alguns han mort. O si no estem a la primera línia, fem molta feina de voluntariat. Per exemple, nosaltres comprem cotxes principalment per a l'evacuació mèdica, per a soldats i civils, i amb la meva dona Tatiana continuem fent classes a la universitat i també treballant com a periodistes. D'altra banda, crec que hi ha una evolució molt i molt important en la literatura. En els primers mesos de la invasió ens vam quedar muts: pensàvem que no hi havia paraules que corresponguessin als horrors de la guerra que ens envoltava. I després vam entendre que havíem de tornar a escriure, cadascú a la seva manera, perquè, al cap i a la fi, la història d'Ucraïna és la història d'un silenci imposat. Quan mirem el segle XX, és el que Timothy Snyder anomena "terres de sang": és una història d'una tragèdia sobre l'altra. Les repressions leninistes, les repressions estalinistes, el Holodomor, la Segona Guerra Mundial, que va deixar almenys 10 milions de morts... Després amb l'URSS va continuar la repressió. I amb la independència, semblava que les coses anirien bé, però el 2014 va començar la guerra. No podíem deixar que es tornés a imposar el silenci.

I la poesia?

— En aquests moments tenim una poesia realment molt interessant, forta, molt humana, plena d'esperança i plena de compassió, plena també de metàfores noves. És paradoxal, però tots els filòsofs són músics: els filòsofs fan música, els poetes llegeixen la seva poesia. No veig cap altre exemple a Europa de com un poeta i assagista com Serhí Jadan s'hagi convertit en una de les persones més escoltades en una societat. És tan popular que és una mena de referent moral. I també tenim Katerina Kalitko, Ostap Slivinski, Halina Kruk, Iarina Txornohuz, Marina Ponomarenko... molts poetes de qualitat, a qui la societat escolta. La guerra obre ferides, esclar, però, d'altra banda, ens retorna la capacitat de ser compassius: no es pot ser cínic durant la guerra i crec que amb aquesta lluita contra el cinisme, la poesia realment funciona.

La identitat ucraïnesa s'està definint sota la guerra.

— Absolutament. Crec que aquí a Barcelona potser enteneu millor que en altres països la qüestió de la llengua i la identitat. Per descomptat que s'està desenvolupant, però també és la qüestió d'un model de relació entre les persones. La tradició russa és una tradició més aviat tirànica, jeràrquica i molt centrada en la violència. I crec que una de les raons d'aquesta guerra és que Rússia va entendre que Ucraïna buscava el seu propi camí i va fracassar a l'hora de mantenir-nos a la seva zona d'influència: propaganda, expressió cultural, cultura de masses, televisió, mitjans de comunicació... tot això no va funcionar. I la violència va ser l'únic argument de l'estat rus. A diferència de Rússia, a Ucraïna hi ha una societat civil activa i crítica amb el poder polític: coneixeu la revolució de la dignitat, el Maidan el 2013. I per als lectors més joves, recordo la revolució taronja del 2004. Però abans també hi va haver un gran moviment per la independència, la Revolució del Granit del 1990. És tota una història de lluita contra el poder central, que va donar resultats. La identitat política ucraïnesa és molt més democràtica, molt més centrada en la idea de relacions horitzontals entre les persones, des de la comunitat local, des de l'autonomia individual.

Està a punt de començar el segon hivern en guerra. Com veu la situació?

— Hem d'evitar dir que els ucraïnesos són febles i que estan perdent la guerra davant de Rússia, que és molt més gran: encara hi ha força, motivació, capacitat de resistència. Però també som éssers humans, no som d'acer. La xifra de morts és un secret d'estat, però segur que s'acosta a les desenes de milers, o potser més. Per això quan mirem cap al futur hem de dir que entenem que la guerra serà llarga, encara que hi hagi la il·lusió a Occident que es pot arribar a la pau cedint territoris. Rússia no vol un tros d'Ucraïna: vol la revenja contra Occident per la derrota a la Guerra Freda. Aquest és l'objectiu de Putin i si ara pot vendre un acord com una victòria, hi tornarà d'aquí dos o tres anys. Ucraïna necessita suport a llarg termini, també en la consciència dels europeus, dels nord-americans, que han de saber que si perdem aquesta guerra, se'n desencadenarà una de més gran entre Rússia i l'OTAN, entre Rússia i Europa.