Keir Starmer salva el cap, de moment, després d'una jornada caòtica a Downing Street

LondresCom en els vells temps de Theresa May, Boris Johnson i Liz Truss, la sensació de caos ha tornat aquest dilluns a Downing Street arran de l'impacte de l'escàndol dels papers de Jeffrey Epstein i les contínues errades polítiques del premier, Keir Starmer, tot i la seva enorme majoria als Comuns. En unes poques hores, el cap de govern ha passat d'estar gairebé condemnat a rebre el suport de tots els seus ministres i, de moment, salvar el seu lideratge.

Un lideratge que ha intentat consolidar adreçant-se al grup parlamentari a última hora del vespre per demanar disculpes i per prometre un canvi de rumb. Un altre, perquè a la tornada de les vacances d'estiu ja va utilitzar aquesta bala, que va tenir tota la pólvora mullada per la dimissió de la viceprimera ministra, Angela Rayner, arran d'un altre escàndol relacionat amb la compra d'un habitatge i una incorrecta declaració d'impostos. La pregunta immediata, doncs, és fins quan resistirà Starmer. O més ben dit, ¿fins quan consentiran els diputats laboristes que ompli d'aigua un vaixell que sembla navegar sense rumb sota el seu lideratge?

Dues dimissions dins del nucli dur del premier en les últimes 24 hores –diumenge la del cap de gabinet, Morgan McSweeny, i avui al matí la del cap de comunicació, Tim Allan– apuntaven a una crisi greu. Tots dos han dimitit arran de l'escàndol provocat pel nomenament de Peter Mandelson com a ambaixador del Regne Unit als Estats Units, malgrat les seves connexions amb el delinqüent sexual Jeffrey Epstein.

Els arxius sobre el pederasta fets públics el 30 de gener pel departament de Justícia dels Estats Units van revelar el nivell de complicitat entre tots dos personatges. Quan era ministre de Negocis, el 2009, Mandelson va compartir amb el financer informació crítica del govern britànic. A més, tant ell com el seu marit també van rebre diners d'Epstein, es va allotjar al seu apartament de Nova York, i el va visitar a la seva illa del Carib en reiterades ocasions. La relació entre tots dos va continuar fins i tot després que Epstein fos condemnat per incitació a la prostitució de menors el 2009.

Tot i ser públics els molts indicis de la relació entre Mandelson i Epstein, Starmer va acceptar el suggeriment de McSweeney de nomenar Mandelson cap de la delegació diplomàtica davant la Casa Blanca. Peter Mandelson, de 72 anys, és conegut com "el príncep de les tenebres" de la política britànica. Home clau en la dretanització del laborisme i la purga que Starmer ha dut a terme contra l'esquerra del partit, ha sigut dues vegades ministre, amb Tony Blair i Gordon Brown, i també comissari europeu.

Però la plantofada més gran per agreujar la sensació de caos ha arribat des de Glasgow, on aquest migdia el cap del laborisme escocès, Anas Sarwar, demanava un "canvi del lideratge de Downing Street". Sarwar no ha estalviat crítiques al premier. "Malgrat la meva amistat amb Keir Starmer, no puc ignorar les múltiples mancances de Downing Street, que posen en perill la salut, l'educació i la seguretat de la gent d'Escòcia. La situació no és acceptable: hi ha hagut massa errors i promeses incomplertes, i el seu lideratge no garanteix la transparència ni la responsabilitat que els ciutadans exigim", ha afirmat en conferència de premsa.

El laborisme escocès va obtenir un molt bon resultat a les eleccions generals del 2024 a Escòcia, i Sarwar creia que estava en condicions d'acabar amb l'hegemonia del Partit Nacional Escocès (SNP), al poder des del 2007, en les eleccions nacionals del pròxim 7 de maig. La demanda d'avui, però, és fruit directe d'unes enquestes que llasten les seves possibilitats i que el situen, a hores d'ara, en tercera posició, per sota de l'SNP i del Partit Reformista de l'extremista i xenòfob populista Nigel Farage.

L'únic factor que, de moment, manté Starmer amb un fil d'esperança d'arribar al cap de setmana al 10 de Downing Street és que no hi ha una alternativa clara de consens per al lideratge del partit. Els mecanismes per forçar la sortida de Starmer són clars però políticament difícils d'activar. Qualsevol diputat laborista pot presentar-se com a aspirant, però ha d’aconseguir 80 firmes públiques de companys del grup parlamentari, a diferència del sistema conservador, en què són cartes anònimes les que poden desfermar la contesa.

Sense amics al partit

Si un candidat anunciés que ja té aquests suports, s'obriria automàticament el procés d'elecció interna. Starmer, com a líder en exercici, passaria directament a ser candidat i podria optar a revalidar el càrrec, mentre que altres possibles aspirants també haurien d'assolir el mateix llindar de firmes. La decisió final recauria en una votació dels militants del partit.

A banda de les nombroses errades en menys de dos anys de govern i els canvis de política en afers clau relatius a suports socials, una de les febleses evidents de Starmer és la seva trajectòria atípica dins del laborisme. Va arribar a la política relativament tard, ja entrada la cinquantena, després d’una llarga carrera com a advocat, cosa que el va deixar sense una xarxa sòlida de relacions dins del partit ni una immersió prèvia en la militància de base de les agrupacions locals.

A més, el seu ascens ràpid com a membre destacat del gabinet a l'ombra de Jeremy Corbyn va fer que no consolidés vincles amb molts dels actuals pesos pesants de la formació, que en aquell moment estaven enfrontats amb el lideratge corbynista. Aquest recorregut explica que, ara com ara, Starmer no disposi d’un gran capital de complicitats personals al qual recórrer en moments de pressió interna.

L'avortada revolta abans d'executar el cop no està esclafada, però. Dues dates al calendari poden marcar el futur de Starmer. El 26 de febrer hi ha una elecció parcial al nord d'Anglaterra. Una derrota del laborisme, després d'haver vetat com a candidat l'alcalde de Manchester, Andy Burnham, que volia presentar-s'hi, i una victòria del Partit Reformista de Nigel Farage dispararien una altra vegada les especulacions. I si superés el cop, les eleccions municipals d'Anglaterra, i les nacionals d'Escòcia i Gal·les, del 7 de maig poden fer-lo caure si els resultats, com prediuen les enquestes, són catastròfics. Perquè les prediccions són tan dolentes a Escòcia com a Gal·les, on el laborisme també podria quedar per darrere dels independentistes i del partit de Farage.