L'oposició es dessagna al país titella de Putin

MinskUna enorme estàtua de Lenin regna a la plaça de la independència de Minsk, defensant l’entrada a la Casa del Govern, un edifici soviètic amb centenars de finestres rectangulars des d’on es controla la República de Bielorússia. Dues o tres persones caminen davant seu, uns turistes russos li fan un parell de fotografies, però a banda dels militars que vigilen l’edifici, a la plaça no hi ha gaire moviment.

Fa cinc anys, la situació era ben diferent. El maig del 2020, i fins al març del 2021, centenars de milers de persones van sortir als carrers de la capital i van envair aquesta mateixa plaça amb banderes blanques i vermelles i crits de llibertat. Protestaven contra el règim autoritari i repressiu d’Aleksandr Lukaixenko, que aquell any va guanyar les seves sisenes eleccions sense oposició. L’estat va respondre a les manifestacions amb armes de foc i sentències molt dures a presons i colònies penals, que van provocar un exili massiu.

L’anomenada Revolució Antipanerola ha sigut violentament eliminada dels carrers bielorussos. El 2025, després de la setena victòria incontestada del president Lukaixenko, no hi ha rastre de malestar als carrers de la capital. Actualment, els activistes es reuneixen en secret i en grups reduïts. Cinc anys després que Bielorússia aixequés la veu contra el seu president, al país no ha canviat absolutament res. Qualsevol activitat política alternativa al règim és perillosa tant per a qui l’exerceix com per a tota la seva família i coneguts.

Olga Tsessakova, que va ser regidora de l’Ajuntament de Minsk entre 2018 i 2024 i ara viu a l’exili a Polònia, intenta evitar la desconnexió entre els activistes bielorussos i el moviment democràtic a l'exili que té seu a Lituània. “Actualment, el que importa per a molts —explica Tsessakova— ja no són les declaracions polítiques davant d’un micròfon, sinó el sentiment que no estan sols, que altres al seu voltant comparteixen els seus valors i esperances”.

El desgast de l'oposició

En contrast amb la realitat a Bielorússia, la diàspora i els activistes a l’exili gaudeixen de totes les llibertats, amb accés a plataformes internacionals i sense por de reunir-se obertament. “Veniu i discutirem les nostres idees i preocupacions”, deia Svetlana Tikhanóvskaia, líder de l’oposició, en un vídeo en què convidava a participar en una conferència a Varsòvia.

A Vílnius, el Gabinet Transitori Unit liderat per Tikhanóvskaia pretén ser un cos executiu i un representant internacional del país. Els demòcrates bielorussos exiliats es mantenen alçats, però fent una labor simbòlica i abstracta, sense cap impacte real a dins de Bielorússia. El règim es blinda cada cop més, repressiu i violent, i es protegeix de qualsevol moviment que s’origini a la Unió Europea.

Aquest juny, el marit de Tikhanóvskaia, Serguei Tikhanovski, ha estat alliberat després de cinc anys de presó, en molt mala condició física, i denuncia situacions de violència extrema. Més de 1.300 represaliats encara són entre reixes a dins del país, inclosos membres de l’oposició, activistes, periodistes i participants en les protestes. Alguns han mort a causa dels maltractaments, les tortures i la denegació d’atenció mèdica. Mentrestant, els arrests continuen augmentant i puja el nombre de judicis manipulats i de persones empresonades.

“Les declaracions, estratègies i doctrines s’han quedat ancorades el 2020 —analitza Tsessakova— i els canvis interns a Bielorússia requereixen nous enfocaments”. Per a molts, les accions simbòliques, els vídeos i les estratègies sobre el paper ja no són suficients, i les promeses comencen a perdre la seva màgia. “La gent no es vol sacrificar a canvi de gestos simbòlics”, diu.

Comencen a agafar força les crítiques contra el gabinet, sobretot perquè no ha sorgit d’unes eleccions. Funciona més com una organització, però es presenta com un cos polític. La diàspora i els membres dels cercles més actius políticament miren cada cop amb més recel la manca de processos democràtics dins de la mateixa estructura. Per a alguns, falta autocrítica i anàlisi dels aspectes autoritaris heretats de la cultura política bielorussa en què tots els participants del moviment democràtic han crescut.

El nou somni: una transició gradual cap a la democràcia

Els joves, sobretot, demanen diversificació tant en la manera d’estendre el missatge com en el missatge en si. Les grans xifres i les grans declaracions no reflecteixen la realitat a Bielorússia. Rere cada número hi ha una persona que podria creure en el canvi i la revolució, però potser considera que el règim de Lukaixenko és democràtic i que les forces estrangeres d’Occident simplement volen arruïnar el país, com venen els mitjans nacionals. I això no se solucionarà tan sols amb vídeos a Instagram fets pels ja convençuts, manifestacions a places on la llibertat d’expressió està garantida o a conferències on els mateixos bielorussos no poden assistir i tornar a casa amb seguretat.

El futur del moviment democràtic bielorús és incert. Avui en dia, la victòria no té una forma clara. El 2020, era òbvia: la caiguda del règim de Lukaixenko, eleccions lliures i la romàntica idea de la victòria de la justícia. Era un objectiu profundament emocional, no només polític, necessari per impulsar totes aquelles persones a rebel·lar-se, malgrat saber els perills que comportava i ignorant els problemes sistemàtics i la manca d’estratègies reals.

Avui, el somni és una transició gradual, que comporti no només un canvi en el govern, sinó també en la construcció d’una societat civil forta, institucions sòlides i amb separació de poders, i l'educació basada en el respecte als drets humans. “La victòria serà total quan la gent deixi de tenir por, i quan no hagis de ser un heroi per poder ser un ciutadà”, diu Tsessakova, esperançada, i, com ella, milers de bielorussos dins i fora de les fronteres d’un país que somia amb la llibertat.