"Només pots pensar i callar": la por als territoris d'Ucraïna sota ocupació russa

Kyiv"Quan llegia o veia pel·lícules sobre l'ocupació, no pensava que fos una cosa tan, tan terrible i perillosa. Resulta que, en realitat, només pots pensar i callar, com els partisans", confessa la Nina, i uns segons després el seu missatge desapareix. Fa ja quatre anys que escriu i esborra cada missatge de text que envia als seus familiars a l'altre costat de la línia que separa el territori ucraïnès sota ocupació russa. I de tant en tant els recorda que facin el mateix. Mai va ser activista política ni lluitadora contra cap règim. Però amb l'arribada de les tropes russes a Melitópol, avui centre de districte de la regió de la Zaporíjia ocupada, la por es va apoderar d'ella. En aquestes poques frases en rus que apareixen a la pantalla del mòbil no hi ha informació sobre objectius militars ni cap crítica al règim. Només parla de com li ha canviat la vida des de l'inici de la invasió a gran escala, fa 4 anys.

Aquesta por explica per què és tan difícil trobar informació i històries sobre la vida als territoris ocupats de l'est del país. També s'ha tornat complicat mantenir el contacte amb els familiars que s'hi han quedat. "Parlem sobretot del temps; tu ja m'entens". "Abans m'irritaven aquestes imatges digitals tan estranyes i primitives amb bons desitjos, però tinc familiars que, des del començament de la guerra, van començar a enviar-me-les dues vegades al dia. «Bon dia» i «bona nit». M'alegro de rebre aquests missatges: és la seva manera de dir-me que estan vius i que tot està bé", comenten antics residents dels territoris ara ocupats que es van refugiar en altres llocs d'Ucraïna.

"És com l'any 1933". Uns segons després també desapareixerà aquesta al·lusió a l'època de l'estalinisme de la Nina. Però el problema no són només les seves frases esborrades. També desapareixen persones. En els petits focus de llibertat que encara existeixen –els xats compartits– hi ha regles estrictes de comunicació. No s'utilitza cap nom real. Si algú desapareix, el seu compte es bloqueja immediatament. Dos dies sense respondre ja és motiu de preocupació. Una usuària d'un d'aquests xats explica que hi havia una dona de 65 anys que, de sobte, va deixar de contestar. Dies després van llegir un retall de diari: seria jutjada per haver marcat “M'agrada” en publicacions a les xarxes socials.

Un desconegut que comença a preguntar en un grup per l'estat d'ànim general desperta escepticisme i bromes sobre el "camarada major", en referència als serveis secrets russos. Fan broma, per descomptat, només els que estan a Europa o relativament fora de perill en territori controlat per Ucraïna. Per als que viuen sota ocupació, les bromes poden acabar, en el millor dels casos, amb la confiscació del telèfon; en el pitjor, amb presó. Als que s'hagin mostrat especialment "enginyosos" poden esperar-los tortures.

"Pel carrer caminem i somriem com idiotes, i només parlem a casa. El meu marit té més sort: almenys pot maleir i esplaiar-se. No parlem ni tan sols amb els nostres millors amics. Hi ha traïdors que ens delaten", m'envia la Nina en un altre missatge. Després afegirà alguna cosa sobre les escoltes telefòniques i la desconfiança generalitzada, sobre un món dividit entre prorussos i els que ara es veuen obligats a callar. La suposada defensa dels russoparlants, que va ser un dels pretextos de la invasió de Vladímir Putin, no s'estén als opositors del règim; ni tan sols l'edat avançada garanteix que "no vindran a buscar-te".

Manca de professionals

No obstant això, a més de la por a possibles represàlies, ara viu en ella un altre temor: la por pels seus éssers estimats. Per la seva filla amb discapacitat, que va passar diverses setmanes en vigilància intensiva amb sèpsia. Per la possibilitat que faltin els medicaments necessaris i els especialistes adequats.

A Melitópol el problema no és tan agut. A la perifèria dels territoris ocupats la situació és molt pitjor. A Berdiansk, una petita ciutat a la vora del mar d'Azov, per exemple, l'escassetat d'especialistes frega la catàstrofe. "Aquí, per alguna raó, hi ha molts otorrinos; per a tota la resta cal anar a Simferòpol o a Rostov del Don, a 200 quilòmetres", em comenta un altre resident. Les ambulàncies arriben, presten primers auxilis, però fins i tot en casos d'ictus deixen el pacient a casa. L'hospital local sembla ara més aviat una instal·lació sota règim especial. Rússia va intentar resoldre el problema enviant especialistes en comissions de servei d'un mes. Però aquest tipus d'atenció va resultar poc eficaç a causa de les enormes llistes d'espera.

Entre les poques coses positives hi ha les carreteres reparades i més varietat de productes a les botigues. Però els veïns surten menys al carrer. Els constants talls d'electricitat fan que els ascensors no funcionin; la calefacció és intermitent; fins i tot l'aigua, encara que sigui tècnica, la porten en camions cisterna… Els habitants es queixen que, suposadament, Moscou assigna fons però aquests es malversen a escala local, encara que no se sap amb certesa quina és la causa concreta de la deterioració de les ciutats.

"El pitjor és aquest estat suspès. El meu pis no està registrat al meu nom; potser demà venen a desallotjar-me", m'explica un altre interlocutor. Tot l'espai que han deixat els residents locals l'ocupen ara nouvinguts de Rússia i famílies de militars russos.

Alguns pares es queixen que els professors, en lloc de les tradicionals col·lectes per a noves cortines, han començat de sobte a recaptar fons per a drons, i en general per a la militarització de l'ensenyament escolar. Per la seva banda, els partidaris del règim semblen no advertir-ho. Alguns parlen feliços del cotxe nou que per fi han pogut comprar i evoquen amb nostàlgia el règim soviètic.

Per als activistes proucraïnesos, l'única esperança de tornar a casa és l'alliberament dels territoris. Aquesta esperança va ressorgir amb la informació de l'estat major sobre els quilòmetres alliberats al sud. "A vegades somio que per fi em desperto a casa. El que és trist és que no tots tornarem a veure-la, ni tan sols en el millor dels escenaris. Només tres dels meus coetanis van morir després d'abandonar la seva llar. Simplement, el seu cor no ho va resistir", recorda una veïna de Berdiansk de 56 anys.