L’arribada per la mínima de l’ultraconservador Karol Nawrocki a la presidència polonesa planteja una cohabitació amb el primer ministre Donald Tusk capaç d’estroncar l’alleujament i l’optimisme de la UE, sobretot després del respir que va representar el triomf de l’europeista Nicusor Dan en les presidencials de Romania. La cohabitació que es perfila –gairebé coexistència– expressa que Polònia ha quedat lluny de ser el puntal més ferm de la UE a l’est, com desitjava Brussel·les. A Polònia els vots han mantingut el format de polarització social i geopolítica, amb amplis sectors de les classes mitjanes apostant per l’ultranacionalisme: ara pel de Nawrocki, admirador de Trump i del MAGA, com abans havien apostat pel PiS dels Kaczynski. Tant se val.
L’herència d’entrebancs il·liberals deixada pel president Andrzej Duda l'entoma ben a gust Nawrocki amb la voluntat d’intensificar-los, fent servir tant com pugui el veto presidencial per influir en el nomenament de la cúpula militar, per limitar la independència del poder judicial, i sobretot per posar obstacles al reconeixement dels drets LGBTI i a la llei de despenalització de l’avortament. Les dones poloneses han avançat en drets, però els ultres continuen tenint-les al punt de mira. De la memòria del feminisme polonès no s’han esborrat els dies del govern dels Kaczysnki advertint que les dones periodistes que treballaven a la ràdio pública –ho he explicat algun altre cop– no podien presentar els informatius en hores de màxima audiència, perquè –segons els “comissaris” del govern– el to de veu femení restava credibilitat a les notícies.
Donald Tusk no ha pogut recuperar del tot el temps perdut durant l’etapa ultranacionalista, per poder així culminar les reformes que havia engegat després de la seva victòria electoral la tardor del 2023. La qüestió de confiança anunciada per Tusk arran del triomf de Nawrocki expressa una certa impotència a l’hora de consolidar els contraforts democràtics de Polònia. Continuaran, doncs, els temps de bascular i oscil·lar entre el fervor europeista i els fantasmes del passat que Polònia continua arrossegant. Res a veure amb la cohabitació del 1989, quan el president comunista –i alt comandament militar– Wojciech Jaruzelski va acceptar com a primer ministre Tadeusz Mazowiecki, un dels líders de la coalició opositora Solidarnosc.
Sempre atent a Trump
Karol Nawrocki exercirà els seus poders sempre atent al que digui Trump, alhora que mantindrà les distàncies amb Putin. No hi tindrà el to de complicitat de l’autòcrata hongarès Viktor Orbán o del primer ministre eslovac Robert Fico. Perquè una cosa és no voler gaires tractes amb Ucraïna, negar-li el dret a facilitar-li armes, tancar-li la porta de l’OTAN, queixar-se contínuament de l’arribada de refugiats, i una altra de ben diferent és desconèixer qui de debò pot amenaçar les fronteres de Polònia. I qui en va ser l’ocupant de 1945 a 1989.
El moviment MAGA sedueix molts polonesos, però Moscou continua fent por. L’ombra dels quatre repartiments de Polònia entre Rússia, Alemanya i Àustria –1772, 1793, 1795 i 1939– pesa terriblement en la memòria, i dificulta l’estabilitat política. L'esdevenir històric ha concedit als polonesos molt poques oportunitats per exercir la sobirania, la llibertat i els drets de les persones. I per això Polònia, a hores d’ara i en plena UE, continua sent una democràcia a mig acabar.
