Quin és el futur de l'Església catòlica?

RomaAl cor del barri del Trastevere, una filera de llums amaga la porta d’un restaurant molt acollidor. L’estructura, dividida en tres naus, conserva alguns vestigis dels antics frescos que decoraven les parets i fins i tot la pica de l’aigua beneïda. L’espai per on avui corren els cambrers per atendre els turistes va ser, en el seu moment, l’església de Santa Maria de la Clemència. Sí, també a Roma, i no gaire lluny del Vaticà, nombrosos temples s’han convertit en museus, biblioteques... i restaurants.

No és cap novetat: la població catòlica a Europa disminueix a la mateixa velocitat que augmenta en altres parts del món. El Vell Continent va perdre prop de mig milió de catòlics l’últim any; unes esglésies buides que contrasten amb les del continent africà, que ja acull el 20% dels 1.400 milions de catòlics que hi ha al món. A la vista de les dades oficials, no sembla casual que fins a tres dels papables més ben posicionats per succeir Francesc siguin, precisament, africans: el cardenal Peter Turkson (76), de Ghana; el prelat congolès Fridolin Ambongo (65), i el guineà Robert Sarah (79), una de les veus més autoritzades en qüestions litúrgiques i líder del corrent tradicionalista contrari a les reformes impulsades per Francesc, com la benedicció a les parelles del mateix sexe.

Francesc, el primer papa llatinoamericà, sabia millor que ningú que el futur de l’Església estava lluny de Roma, i per això durant el seu pontificat va visitar una desena de països africans —del Marroc a Egipte, passant per Kenya, Uganda, el Congo o el Sudan del Sud—. En canvi, no va posar els peus en capitals europees com París o Madrid. El papa “vingut de la fi del món” va desplaçar l’eix del cristianisme cap a les perifèries del planeta. L'Àfrica i també l'Àsia, on viu un de cada nou catòlics, van deixar de ser territoris de missió per convertir-se en el cor d’una comunitat que pateix un fort declivi i que està amenaçada per la secularització creixent i l’auge d’altres religions. Aquest serà un dels principals reptes que s'haurà d'afrontar en el futur, tal com recorda a l'ARA Francesco Sisci, docent expert en relacions entre la Xina i el Vaticà.

“Cal que l’Església catòlica reflexioni sobre per què tantes persones abandonen el catolicisme per convertir-se a l’Església evangèlica –adverteix l'expert sinòleg–. Convertir-se és una feina, i si aquestes persones ho fan és perquè estan interessades en la religió, però potser l’Església catòlica no aconsegueix respondre a les seves exigències, ni a Europa ni a l'Amèrica Llatina. És el mateix repte que es presenta a l’Àfrica, on els catòlics creixen però els evangèlics encara més”, apunta.

Francesco Sisci, que va viure durant dècades a Pequín, i que va ser l’autor de la primera entrevista d’un papa a un mitjà de comunicació xinès, el 2016, reconeix que els passos fets durant el pontificat de Francesc per reforçar la influència de l’Església catòlica a l'Àsia són importants, però adverteix que “si no creix, en els pròxims cent anys podria acabar sent irrellevant”.

La veritat és que l’Església catòlica encara és minoritària al continent asiàtic. Amb prou feines representa un 3% de la població, amb l’excepció de Corea del Sud, el Vietnam i sobretot les Filipines, el país amb més catòlics de l'Àsia, on Francesc era venerat gairebé com una estrella de rock. No és estrany en un lloc on “és habitual trobar capelles als centres comercials”, explica el sacerdot Gregory Ramon D. Gastón, rector del Col·legi Pontifici Filipí a Roma.

Les intencions de Francesc

Francesc va visitar l’Àsia diverses vegades, l’última durant l’estiu del 2024 –va passar per Indonèsia, Papua Nova Guinea, Timor Oriental i Singapur–, el viatge apostòlic més llarg del seu pontificat. També va crear diversos cardenals asiàtics i els va confiar rols de primer nivell a la cúria vaticana, el govern de l’Església catòlica. Entre ells hi ha un dels favorits per succeir-lo, el filipí d’origen xinès Luis Antonio Tagle (67), al qual Francesc considerava el millor intermediari per abraçar els catòlics de l’Extrem Orient.

El Papa que implorava enderrocar murs i aixecar ponts va orientar la brúixola cap a l’Església del futur, normalitzant les relacions entre Pequín i el Vaticà gairebé 70 anys després que la Xina comunista de Mao Zedong trenqués les relacions diplomàtiques amb la Santa Seu. L’històric acord pastoral —no polític— assolit el 2018 ha permès a les dues parts participar en el nomenament de bisbes. Fins aleshores els gairebé 12 milions de catòlics xinesos havien d’escollir entre unir-se a l’Associació Catòlica Patriòtica, controlada per l’Estat, o a les esglésies clandestines lleials al Papa i perseguides pel règim.

El problema és que l’acord, impulsat pel secretari d’Estat Pietro Parolin, ha estat molt criticat per un sector de l’Església que considera que Francesc va fer massa concessions, i hi ha risc que el pròxim papa les freni o fins i tot que faci marxa enrere. “La situació és incerta –reconeix Francesco Sisci–. L’acord ha estat positiu, però el Vaticà potser esperava passos més importants i alguns cardenals creuen que val la pena trencar-lo. A parer meu, seria un error”.

La supervivència de l’acord, així com la de la mateixa Església, dependrà de qui sigui el pròxim a seure al Tron de Sant Pere. “Benet XVI i Francesc han creat una forta discontinuïtat entre ells, i aquesta oscil·lació tan radical em fa pensar que l’Església potser encara no ha trobat un equilibri –apunta Sisci–. Els cardenals encara no saben quina Església volen per al futur”.