La ràdio de refugiades que retransmet la guerra d'Ucraïna des de Barcelona

BarcelonaLa paraula kuhinja vol dir cuina en moltes llengües eslaves. Però a les ex repúbliques soviètiques el seu significat evoca alguna cosa més. Com que durant el comunisme, els pisos eren petits i sovint compartits, la kuhinja era l’únic espai on la gent –i sobretot les dones– podien parlar sense por, compartir idees dissidents i donar-se suport. Un refugi on s’explicaven històries familiars, secrets i preocupacions. Ukrainian Creative Radio, que s’emet des de Barcelona, recupera aquest esperit amb la diferència que aquí s’hi parla en veu alta. Aquesta emissora impulsada per dones ucraïneses a l’exili ha esdevingut un espai comunitari clau per a la diàspora a Barcelona: una kujinha on refugiar-se i donar-se suport.

“Abans de res, pren alguna cosa”, diu l’Eugenia, mentre allarga un tros de xocolata als estudis de Ràdio Kanal Barcelona, a la Gran Via. L'ha portat del sud de França, d’on acaba de tornar de vacances. “És tradició al nostre país”, diu. Tot i la calor que fa a fora, l’Anastasia serveix un te a la resta, que es beuen tranquil·lament mentre s’expliquen com els ha anat la setmana i acaben de revisar el guió del programa.

La ràdio que fan no es limita a informar sobre la guerra. Soldats i familiars, refugiats que han començat projectes artístics o nouvinguts que necessiten orientació i comunitat hi troben un espai on compartir històries personals. Hi parlen del dol i de les dificultats de viure a l’exili, però també de literatura, de música, de records d’infantesa o dels plats típics que troben a faltar. De vegades hi conviden psicòlegs i altres vegades, catalans que poden donar consells pràctics sobre com adaptar-se a la nova vida.

 "Vam començar sense una idea concreta. L’únic que sabíem era que havíem d’ajudar la gent que està aquí, durant la guerra, sense les seves famílies", diu la Katrine. Aquesta directora de cinema que és l’ànima del projecte mai havia fet ràdio. Però quan un irlandès la va convidar a l’emissió que feia sobre immigrants a Barcelona, va adonar-se que tenia tantes coses a dir que podia fer un programa propi. El primer episodi va durar només deu minuts i va tenir de convidada la famosa actriu ucraïnesa Nastya Kamensky. “Si al teu primer show hi tens una estrella, vol dir que serà un show estel·lar”, afirma rient.

Aleshores va fer una crida a Facebook: només la primera nit van rebre 160 missatges. D’aquella allau espontània en va sortir un equip format íntegrament per dones. Venen totes d’entorns diferents i cap d’elles es coneixia abans d’arribar a Catalunya. Van començar a emetre el juny del 2023, gràcies a una altra refugiada ucraïnesa que va pagar l’estudi de gravació perquè poguessin fer el pòdcast. Des d’aleshores han anat costejant el preu amb donacions de la diàspora i amb contribucions pròpies.

"La majoria d’ucraïnesos que arriben aquí són dones amb fills. Un grup molt vulnerable que necessita ajuda i suport", diu la Katrine. Sap de què parla. Com les altres participants de l'emissora, no és aliena a les problemàtiques que afecten el seu país, senzillament les viu des de la distància i amb la dificultat afegida de trobar-se lluny de la família. "Per a mi, aquest projecte va de posicionar Ucraïna i el poble ucraïnès –diu l'Eugenia–. Encara tenim una guerra i ho hem de seguir dient al món", afegeix.

Aquesta poeta va arribar a la ràdio de convidada, però va decidir quedar-s'hi de voluntària perquè s'hi sentia molt a gust: "És el lloc on obrim els nostres cors creatius i intercanviem les nostres experiències". Hi coincideix la Gayane, directora d'art, que explica que per a ella el projecte va ser un "salvavides". Els primers mesos després d'arribar a Catalunya van ser "increïblement durs". L'estrès la va paralitzar i no podia treballar, relata. Amb el canvi de casa, també va perdre la feina que tant li agradava. Aleshores va decidir col·laborar amb la ràdio dissenyant dos bàners i la calidesa que hi va trobar la va empènyer a quedar-s’hi.

Tres anys en captivitat

L’emissió d’avui es diu Tres anys en captivitat. Les protagonistes, que parlen per videotrucada des d’Ucraïna, són tres dones ucraïneses amb marits que fa més de tres anys que són presoners de guerra en mans russes. També hi participa la psicòloga Hanna Shmatukha, que dona consells als oients de com conviure amb l'absència, el dol i la guerra.

L’Inna està especialment nerviosa perquè avui és el primer cop que farà de presentadora, després de molt de temps encarregant-se dels números i de la producció. A Ucraïna treballava de professora d’economia en un institut, però des que ha arribat aquí té un altre somni, diu: obrir la seva pròpia cafeteria. El que es parlarà a l’episodi d’avui li ressona amargament: el seu marit va morir al front fa tot just un any. Com les convidades, no hi ha un sol dia que no el trobi a faltar. “Deia que si Déu ens dona la terra, l’hem de protegir. Per això es va allistar voluntàriament”, relata. Quan el van trobar, duia un rellotge al canell. Encara marcava les hores. L’Inna l’ha conservat i vol que aquest rellotge estigui penjat a la paret del seu negoci. "És una prova que el nostre amor no s’aturarà mai", diu. 

En un moment del programa, Shmatukha treu una motanka. Aquesta nina de drap feta a mà amb teles, fils i retalls de roba està molt arrelada al folklore ucraïnès. Passa el mateix amb el brodat, que a més de ser una expressió artística és un element simbòlic important del patrimoni del país. Shmatukha insisteix en el poder curatiu que pot tenir la creació manual en el dol després de patir un trauma.

Des de fora de l’estudi, però, no se sent què diuen. Pel vidre es veu com riuen amb complicitat. Més enllà de les motankes i els brodats, el veritable poder curatiu sembla ser aquí: en aquest espai on la conversa és una forma de resistir.