Per què la UE no crea una alternativa a l'OTAN?

Brussel·lesLes amenaces de Donald Trump amb envair Groenlàndia i, per tant, amb atacar un altre soci de l'OTAN com és Dinamarca, suposarien la fi del sentit existencial del mateix organisme militar: la protecció mútua i la capacitat de dissuasió, tant internament com respecte a països tercers. En aquest context, incrementar l'autonomia militar de la Unió Europea respecte als Estats Units i buscar alternatives a la seguretat que ofereix el Pentàgon a través de l'Aliança Atlàntica torna a ser un dels principals debats en les institucions europees.

Un dels que està fent més pressió en aquest sentit és el mateix comissari europeu de Defensa, Andrius Kubilius. En una conferència a Suècia aquesta setmana, l'exprimer ministre lituà va proposar crear unes forces armades conjuntes a escala de la Unió Europea i, per exemple, substituir els 100.000 efectius estatunidencs que es troben en bases d'arreu del continent europeu.

Kubilius ha apuntat en diverses ocasions que la UE ha d'incrementar la coordinació i unir els exèrcits estatals per tenir un poder militar realment fort, i deixar de dependre del Pentàgon i l'OTAN. Amb el gran rearmament i augment de despesa militar no n'hi ha prou. Tal com havia indicat anteriorment l'excap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, el comissari de Defensa va advocar per deixar de tenir "27 exèrcits bonsai" i aconseguir una gran força militar europea.

"¿Els Estats Units serien més forts militarment si tinguessin 50 exèrcits estatals en comptes d'un de sol i federal? La resposta és que no. Llavors, no sé a què estem esperant", va dir el comissari europeu de Defensa. També proposa la creació d'un Consell de Seguretat de la UE que inclogui aliats molt propers, com el Regne Unit –la segona potència militar europea–, Noruega –clau en la seguretat de l'Àrtic– i la Comissió Europea i el Consell de la UE, que és l'organisme comunitari que representa els estats membres.

Tot i la contundència de les paraules de Kubilius i la importància del plantejament, cap dirigent d'un govern estatal li ha recollit el guant, almenys públicament. Defensa és una qüestió extremadament sensible i els estats membres són molt reticents a cedir competències en matèria de seguretat.

De fet, el mateix comissari europeu recorda que és una idea que ja van llançar fa uns deu anys l'aleshores cancellera alemanya, Angela Merkel, el president francès, Emmanuel Macron, i el cap de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Tot i que l'OTAN ja es trobava en crisi i es començava a parlar de sobirania militar europea, la proposta va acabar en no res. Tampoc no han tingut èxit els intents més recents de la Comissió Europea sobre els primers passos per crear forces militars comunes.

Tot i això, en plena crisi de les relacions transatlàntiques, sembla que la UE ho vol tornar a intentar. Poc després de les paraules de Kubilius, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va avançar aquest dijous que els pròxims dies presentarà una nova estratègia de seguretat de la UE en un context d'expansionisme rus i de les amenaces de Trump contra Groenlàndia.

La dependència industrial i tecnològica

Von der Leyen no ha donat detalls de la nova estratègia de defensa que vol impulsar. Brussel·les només ha volgut deixar clar que no té com a objectiu competir o trepitjar la funció de l'OTAN. Ara bé, per què fins i tot en un moment de crisi de l'Aliança Atlàntica com l'actual, la UE no es planteja una alternativa?

Més enllà de la manca d'unió militar dels estats membres, que acaba debilitant les capacitats de la UE, l'expert sobre defensa del think tank europeu EPC Paul Taylor recorda que, des de la Segona Guerra Mundial, la defensa estatunidenca i l'europea estan molt interconnectades, i els aliats europeus "encara depenen" de les "capacitats claus" del Pentàgon, com els satèl·lits, intel·ligència, defensa aèria, sistemes de reconeixement i control o les armes nuclears. "Aquestes són les principals capacitats que els aliats europeus, per si sols, no es poden permetre i que triguen més temps a desenvolupar", afirma Taylor a l'ARA.

Per això, i aquesta és la visió majoritària d'experts i dirigents a Brussel·les, l'investigador de l'EPC veu complicat que la UE pugui crear una alternativa a l'OTAN a curt o mitjà termini, i sense l'Aliança Atlàntica es veuria reduïda la seva capacitat de defensa i dissuasió. "Les estratègies de defensa de l'OTAN i les estructures de comandament, així com les operacions conjuntes, no es poden replicar en un termini d'una dècada a la UE", apunta l'expert.

Més enllà de les capacitats militars, els aliats europeus també tenen una forta dependència en la indústria bèl·lica i tecnologies estatunidenques. S'ha tornat a fer evident en la proposta de Von der Leyen d'aquesta setmana sobre el préstec de 60.000 milions d'euros que la UE entregarà a la primavera a Ucraïna per comprar armes. Tot i que alguns estats membres, com França, volien vetar completament l'adquisició d'armament estatunidenc, Brussel·les ha obert la porta a permetre que Kíiv recorri "ocasionalment" al mercat dels EUA perquè hi ha recursos militars, com els sistemes de míssils Patriot, que la indústria europea no pot fabricar, almenys a hores d'ara.

És per aquest context de dependències que Brussel·les busca anar guanyant autonomia de mica en mica, però sense abandonar l'OTAN ni posar en entredit el sentit de l'organització, almenys de moment. Taylor també defensa que el millor per a Europa és guanyar autonomia militar mantenint-se dins de l'Aliança Atlàntica, i veu prioritari que els aliats europeus vagin incrementant el seu poder i influència en l'entitat militar transatlàntica, tant amb recursos militars com ocupant cada vegada més alts càrrecs de comandament.