ÀSIA

El fantasma talibà torna a amenaçar l’Afganistan

L’augment de la violència al país evidencia la feblesa del govern en plena retirada de tropes internacionals

345 ferits, 59 dels quals són nens; 89 pacients en estat crític; 109 operacions quirúrgiques, i 37 morts abans d’arribar a l’hospital. Aquest és el balanç que fa Metges Sense Fronteres després de tres dies d’enfrontaments entre talibans i forces de seguretat afganeses -amb el suport aeri dels Estats Units- a la ciutat de Kunduz. Tot i que l’exèrcit assegura que ha recuperat el control d’aquesta població estratègica al nord de l’Afganistan, que dilluns va ser presa pels insurgents, els combats a la zona continuen i ahir ja es confirmava la derrota de les tropes afganeses en dos districtes de la província nord-oriental de Badakhxan. Lluny de ser anecdòtica, la conquesta de Kunduz és l’èxit militar més important dels talibans des de la caiguda del seu règim el 2001, i arriba en un moment en què la violència s’ha tornat a disparar al país: segons dades de l’ONU, 5.000 civils han mort o han resultat ferits en el primer trimestre del 2015. Però quines són les causes d’aquesta situació?

“La retirada de gran part de les tropes internacionals té molt a veure amb la conquesta de Kunduz”, afirma Samina Ahmed, analista de l’International Crisis Group. Segons explica, les forces de seguretat afganeses tenen dificultats per combatre els talibans davant la pèrdua de suport internacional. L’OTAN manté al país 4.000 efectius en tasques d’assistència però sense mandat d’entrar en combat, i els Estats Units tenen 9.800 soldats sobre el terreny. Però la fi de les dues missions està prevista per al 2016. “Els talibans volen demostrar ara que sense presència internacional poden provocar estabilitat a gran escala”, apunta el catedràtic de ciència política Pere Vilanova.

Una victòria estratègica i moral

La conquesta de Kunduz ha sigut, en primer lloc, una victòria estratègica. D’una banda, perquè la ciutat és el principal punt de comunicació entre Kabul, la capital, i el nord del país, però, de l’altra, perquè “demostra que els talibans tenen presència a totes les àrees de població paixtu, i no només al sud”, diu l’historiador expert en Àsia Josep Lluís Alay. Més enllà d’això, Alay destaca el simbolisme de la gesta dels insurgents: “És una victòria moral enorme, sobretot per al nou líder, el mul·là Akhtar Mohammad Mansur, que fins ara podia ser qüestionat”. Mansur, que va ser nomenat aquest juliol quan es va confirmar la mort del mul·là Omar, ha demostrat les capacitats dels talibans sota el seu lideratge, segons afirma Borhan Osman, investigador de l’Afghanistan Analysts Network, en un informe recent, en què afegeix: “La conquesta també és un cop psicològic important per al govern”.

El president afganès, Aixraf Ghani, que aquest dimarts va complir el seu primer any de mandat, està més qüestionat que mai. El deteriorament de l’economia i la seguretat al país, així com els pocs avenços en el diàleg amb els talibans, ja l’havien situat en el punt de mira. Però després dels fets de Kunduz diversos parlamentaris han demanat la seva dimissió. “És vergonyós com el govern ha gestionat la situació a Kunduz”, deia dimecres un d’ells. Malaiz Daud, analista polític afganès, confirma la feblesa del govern i creu que la situació actual “demostra que la transició política i militar a l’Afganistan encara no s’ha completat”.

“El suport internacional és crucial per a la supervivència de l’estat afganès”, afegeix Daud. Hi coincideix Ahmed, que considera “essencial” l’assistència econòmica i militar per garantir l’estabilitat de l’Afganistan. El primer ministre del país, Abdul·lah Abdul·lah, ja va demanar dimecres a l’Assemblea General de l’ONU el manteniment de les tropes internacionals “més enllà del 2016”. Tot i que no es descarta, els experts consultats són bastant escèptics pel que fa a l’ampliació de les missions sobre el terreny. Sense anar més lluny, Alay recorda que els Estats Units estan en any electoral, per la qual cosa difícilment Barack Obama comprometrà els demòcrates amb un increment de tropes. I així com Daud admet que la guerra a l’Afganistan està perdent interès a nivell internacional, Alay afirma: “És un conflicte oblidat”.

Sense solució a la vista

Arribat a aquest punt, ningú dubta que el context facilita un nou creixement del poder talibà. Si bé els analistes descarten el retorn a un règim insurgent com el que hi havia abans de la invasió nord-americana, sí que preveuen un augment dels combats a curt i mitjà termini. I la situació encara es podria complicar més amb l’entrada de l’Estat Islàmic al país. De fet, ja hi ha certa presència del grup jihadista a l’est, tot i que per a Vilanova no representa un perill. “Els afganesos no tenen cap simpatia pels àrabs i ja tenen la seva versió integrista de l’islam”, argumenta.

En tot cas, el catedràtic deixa clar que el conflicte a l’Afganistan està enquistat, i que no tindrà solució fins que no hi hagi una negociació realista amb els líders tribals que controlen els diferents territoris del país. Fins llavors, la perspectiva és més inestabilitat, violència i més afganesos que emigraran cap a Europa en condició de refugiats. Només el primer semestre del 2015, més de 40.000 persones d’aquest país han arribat al continent, el mateix nombre que en tot el 2014.