CRISI DE REFUGIATS A TURQUIA
Internacional 05/10/2014

Una frontera minada amenaça els kurds de Síria

Els civils que fugen de l’ofensiva de l’Estat Islàmic a Kobanî es topen amb les mines antipersona turques

Lluís Miquel Hurtado
3 min
‘UNA MOSTRA DE LA BARBÀRIE TURCA’ (GUERRA DE CRIMEA, 1853-1856),  JOSEP LLUÍS PELLICER

Suruç (frontera Entre Síria I Turquia )Els kurds, un poble dividit per les fronteres que van dibuixar potències estrangeres amb escaire i cartabó fa prop d’un segle, no només estan separats per tanques de ferro espinós rovellat. A partir dels anys 50 Turquia va instal·lar 881.698 mines a les seves fronteres, sobretot amb Turquia. Ankara hauria d’haver acabat de retirar-les aquest any, però amb prou feines ha començat.

Quan fa quinze dies l’Estat Islàmic (EI) va tancar de forma dramàtica el seu setge sobre la ciutat siriana de Kobane, habitada sobretot per kurds i àrabs i molt a prop de la frontera turca, més de 160.000 famílies -segons algunes estimacions de l’ONU- van haver de fugir a corre-cuita. En alguns casos, quan es van veure envoltats pels jihadistes, no van tenir més remei que creuar la divisòria per allà on podien, lluny dels passos fronterers.

“I així em va quedar el peu”, explica amb un fil de veu la Cemile, una noia kurda que va trepitjar una mina. Jau en un matalàs al terra de la sala de música del centre cultural de Suruç. L’espai s’ha reconvertit en una unitat d’assistència per als refugiats gràcies a les xarxes de solidaritat kurdes. Metgesses, infermeres i farmacèutiques treballen dia i nit per tractar els vora 45.000 refugiats que han arribat a la localitat. La Cemile inicia el relat: “En els últims tres anys hem perdut la casa i les terres. L’EI ens va acabar acorralant prop de la frontera turca, on el bestiar va morir de gana. Ens van atacar. Només podíem fugir pel terreny minat. I llavors, l’explosió. Sis guerrillers de les YPG [Unitats Populars de Protecció kurdes, una de les guerrilles que defensa Kobane] em van portar fins aquí”.

Falta d’atenció mèdica

L’Umut, un anarquista que ha arribat d’Istanbul per ajudar els damnificats de Kobane, explica com van rebre la Cemile. “La vam recollir a la frontera. Portava un nen petit als braços. La vam portar a l’hospital estatal, però van dir que no podrien atendre-la fins al cap de dos o tres dies. S’hauria mort dessagnada. Així que la vam portar cap aquí”.

La Cemile no és l’única víctima de les mines turques. El Mohamed Jalil i l’Idris Jalo, dos joves kurds del poble de Tel Shairi, van ser ferits quan intentaven creuar terrenys minats entre el cantó de Kobane -un dels tres de l’autonomia autoproclamada pels kurds sirians- i Turquia. Segons Jalil Demo, un líder polític local de Kobane, fins a deu compatriotes han sigut ferits els últims dies per les mines.

Turquia es va incorporar al Tractat d’Ottawa per eradicar les mines antipersona el 2004, però a dia d’avui només un 1% dels terrenys minats entre Turquia i Síria s’ha netejat. A la frontera turcosiriana, de 911 quilòmetres, hi ha més de 612.769 dispositius letals enterrats, segons dades de finals del 2013 del supervisor del Tractat per a la Prohibició de les Mines Antipersona. Amb l’Iran, on també hi viuen kurds, n’hi ha 194.033. I fins a 68.896 mines antipersona separen Turquia del Kurdistan iraquià. Segons el supervisor, les mines han matat 1.269 persones des del 1984.

Víctimes civils

Els kurds, units sovint per llaços familiars a banda i banda de la tanca, en són víctimes. “Molta gent no pot passar la frontera legalment, perquè no tenen identificació ni permisos oficials. Però volen creuar per visitar les seves famílies i acaben fent-ho per zones minades”, aclareix Nihayet, membre del consell femení de la localitat de Suruç. “Turquia sempre s’ha excusat que existien per parar els peus al PKK, però ja hi eren abans de la fundació de la guerrilla”, recorda. Els damnificats per les mines, a més dels mateixos militars -majoria de víctimes segons els registres d’Ankara-, són civils. Alguns són contrabandistes -negoci habitual donada la pobresa d’alguns regions kurdes- i altres pagesos i nens, que en ocasions confonen les mines amb joguines.

La Fundació Turca pels Drets Humans (TIHV) assenyala que 128 menors van morir, entre el 1999 i el 2011, per mines antipersona. Behzat Özer, de 4 anys, va morir l’any passat prop de casa seva a Semdinli, a l’extrem sud-oriental kurd de Turquia. “L’autoritat ens va dir que en Behzat havia mort perquè havia agafat una granada russa”, diu entristit a l’ARA el Casim, l’oncle de l’infant. “I no ens van fer més cas”.

stats