MÈXIC

Quan s’hereta el lloc de treball

La capital mexicana permet que familiars de funcionaris morts es quedin la plaça aquest any

Blanca Adelina Castillo vol deixar de ser mestressa de casa als seus 47 anys per una feina que sap que li pot aportar uns 300 euros al mes i que l’obligarà a llevar-se a les 4 del matí per sortir a netejar els carrers de Ciutat de Mèxic. Qui ho va fer durant 20 anys, fins que el va matar el covid-19, va ser el seu home. Ara ella vol heretar la seva plaça.

La cap de l’executiu de la capital mexicana ha anunciat que els funcionaris que morin durant el 2020 podran deixar en herència el lloc de treball. “És una manera de donar suport a les famílies que han perdut alguna persona”, justificava Claudia Sheinbaum. Els beneficiaris podran ser els cònjuges -casats o no-, pares, fills o nets dels morts, sempre que fossin afiliats del Sindicat Únic de Treballadors del govern local, que solen ser els menys qualificats.

“Això no és nou -explica a l’ARA el líder del sindicat, Hugo Alfredo Alfonso-. Les nostres condicions generals del treball ja ho preveuen, però des que va arribar aquest govern que no s’havia aplicat”, afegeix sobre la clàusula del conveni col·lectiu.

Com un taxi

La mesura ni és nova ni ha causat cap sorpresa en un país en què els sindicats tenen el poder de proposar qui ocuparà un determinat nombre de places a les institucions. De fet, és un secret de domini públic que n’hi ha que funcionen com les llicències dels taxis: es lloguen, es venen o s’hereten.

Un dels casos més coneguts és el del Sindicat Nacional de Treballadors de l’Educació. L’any 2014, per primera vegada, hi van haver unes oposicions obligatòries per accedir al sistema, precisament per eliminar la gestió de les places en mans del sindicat. Mitjans locals explicaven que algunes es venien per més de 15.000 euros.

“Si es fan les avaluacions als treballadors i compleixen els requisits d’elegibilitat, en teoria no hi hauria res d’il·legal, en tot cas, podria ser immoral -aclareix l’advocat laboralista Alejandro Avilés-. Fins i tot va en contra d’allò que diu l’actual govern federal de tenir una constitució moral”, afegeix, en relació amb un nou pacte social que redacta el govern d’Andrés Manuel López Obrador per acabar amb la corrupció i la impunitat al país.

Castillo no vol dependre d’una pensió del govern, que no sap ni si tindrà, ni del seu fill universitari de 21 anys. Encara està de dol i no contempla cap altra opció que no sigui ocupar el buit deixat pel seu marit. “Si passes dels 40 anys ja no et volen donar feina enlloc”, diu.

Diferents experts coincideixen en el fet que la tradició de pràcticament apropiar-se d’un lloc de treball de titularitat pública no dista massa de comportaments quotidians que es veuen en el país i que denoten una particular visió del bé públic. Hi ha carrers on, si s’hi vol aparcar, s’ha de pagar uns pesos als gorrillas o grups que s’apoderen dels peatges i cobren als vehicles que hi passen.

“El funcionari veu la plaça com a part del seu patrimoni. S’ha normalitzat -explica el doctor en administració pública David Arellano-. A Ciutat de Mèxic ho justifiquen amb el covid-19, però és intentar resoldre un mal amb un altre de pitjor”, afegeix. “Hi ha qui creu que l’antítesi de la corrupció és l’honestedat. Però no, és el reconeixement que els béns públics no són de ningú”, explica el director executiu de l’organització Transparència Mexicana, Eduardo Bohórquez.

Destrucció d’ocupació

L’ARA s’ha posat en contacte amb el govern de Ciutat de Mèxic però no ha obtingut resposta. Per al líder del Sindicat Únic de Treballadors del govern de Ciutat de Mèxic la mesura és justa, malgrat que deixa altres ciutadans sense l’opció d’ocupar les vacants en un moment en què la pandèmia s’ha emportat més d’1,1 milions de llocs formals al país. No només forma part d’un pacte entre els treballadors i el govern, diu, sinó que creu que la feina se l’han guanyat a base d’esforç. “Els diners ja estan pressupostats. No li costa ni un cèntim al govern”, diu Alfonso.

Blanca Adelina Castillo va demanar fer l’entrevista amb l’ARA per telèfon perquè li fa pànic sortir al carrer. Però, i tot i que sospita que el seu home es va contagiar manipulant la brossa, està disposada a agafar-li el relleu. “El meu braç fort se n’ha anat -explica entre llàgrimes-. El meu manteniment se n’ha anat i jo he de seguir lluitant per la meva vida”.