Jovan Divjak: “El valor més gran de la defensa de Sarajevo va ser la seva gent”

Jovan Divjak va néixer a Belgrad el 1937 en una família sèrbia d’origen bosnià. Va fer carrera militar i va arribar a ser comandant de l’Exèrcit Popular Iugoslau. El 1992 es va convertir en un heroi per a molts i en un traïdor per a molts altres. Aquell any, quan les tropes sèrbies van començar el setge de Sarajevo, el comandant va desobeir les ordres de tornar a Belgrad i es va quedar en aquella ciutat -on feia temps que vivia- per defensar-la i es va unir a l’exèrcit de Bòsnia i Hercegovina. Ahir va rebre, al Parlament, el premi ICIP Constructors de Pau 2013 pel seu coratge en la defensa de Sarajevo durant aquell setge.

A vostè se’l coneix com el serbi que va defensar Sarajevo. ¿Se sent identificat amb aquest terme?

Des de l’any 92, quan vaig formar part de la defensa de Sarajevo, que jo em sento bosnià. Aquesta és la meva identitat. Tots tenim el dret de triar d’on ens sentim i per això respecto molt el que senten els altres i no permetré mai que ningú manipuli la meva identitat. Jo em sento bosnià.

Per què va decidir quedar-se a Sarajevo el 1992 i defensar-la de l’atac dels seus antics companys?

Vaig sentir que m’havia de quedar per defensar els més indefensos d’aquella agressió. Em vaig quedar per defensar els ciutadans, els civils, d’aquell atac i per això no vaig acceptar l’ordre de l’exèrcit iugoslau que em deia que tornés a Belgrad.

En la coordinació de la defensa de la ciutat, juntament amb vostè hi havia un militar croat i un de musulmà. ¿Era aquesta barreja ètnica la que estaven defensant?

Sí, defensàvem la convivència i la barreja ètnica que havien estat les grans característiques de Sarajevo. Aquella troica que coordinava la defensa de la ciutat era multiètnica i multicultural però ho era tot l’exèrcit i també el cos de policia. Tot i això quan es parla de la defensa de Sarajevo cal dir que la van fer els ciutadans, sobretot les dones, independentment de la seva nacionalitat.

La ciutat ha passat a la història per mantenir la seva normalitat tot i els tres anys de setge.

I va ser així. D’una banda hi havia la vida militar. Jo tenia les meves obligacions diàries amb els soldats, els entrenava per defensar-se d’aquella agressió constant i els ensenyava a sobreviure. El més bàsic era que aprenguessin que no havien de disparar primer sinó fer-ho si els atacaven. De l’altra, hi havia la vida dels ciutadans de Sarajevo, que van intentar sempre mantenir la normalitat. Les escoles que no s’havien ensorrat feien classe, hi havia obres de teatre... i jo intentava participar de tot allò per mantenir la moral alta. Tots els que lluitaven per sobreviure, fent aquelles coses normals, veien que tenien el meu suport. El valor més gran de la defensa de Sarajevo va ser la seva gent.

I un cop acabada la guerra, com ha viscut el procés de reconstrucció?

Jo esperava que anés més ràpid. Pensava que en qüestió de cinc anys la reconciliació entre els habitants del país arribaria però n’han passat 20 des de l’inici de la guerra i encara no hem avançat. Tot i això l’experiència d’altres països ens ensenya que s’ha tardat molts anys a assolir aquesta reconciliació.

Què n’ha quedat d’aquella barreja ètnica i d’aquella convivència pacífica d’abans de la guerra?

N’hi ha molta menys però Sarajevo encara segueix sent un exemple avui en dia pel que fa a la convivència i la multiculturalitat.

¿És optimista respecte al futur del seu país?

Sóc realista. Crec que cada nit ens hem de mirar al mirall i preguntar-nos què hem fet de bo al llarg del dia i així anar avançant.

Què pensen de vostè els serbis, vint anys després de la guerra?

Sé que no m’estimen. Per a ells sóc un traïdor però no m’importa gens el que pensin de mi.

Ara es dedica a lluitar per l’educació a través de l’associació OGBH, que fa vint anys que va fundar.

Sí, en tot aquest temps hem proporcionat beques, suport material, roba, menjar, ordinadors i material didàctic a milers de nens. El nostre objectiu és que acabin els estudis universitaris, ells són el futur del país.

Què significa per a vostè el premi ICIP Constructors de Pau 2013?

Estic content dels premis que rebo però per a mi el premi més important és el dels ciutadans de Sarajevo, que encara avui em paren pel carrer per agrair-me el que vaig fer.