“El jovent veiem el futur com una paret negra”

Gaza“Jo marxaré aviat, el problema el tenen els que es queden, els joves”, diu la Nama, de 75 anys, a l’habitació on viu des que l’any passat un caça israelià va escombrar la casa veïna, que pertanyia a un membre de la Jihad Islàmica. La casa de cinc plantes que compartia amb alguns dels seus 20 fills i les seves famílies a Beit Lahia, a la franja de Gaza, es va quedar sense portes ni finestres i amb un gran forat a l’escala central, per on encara avui s’escola la pluja. Entre tots els fills van arreglar-li una petita habitació a la planta baixa, perquè s’estima més viure sola, però està contenta quan, cada dos per tres, algun dels seus incomptables néts entra amb qualsevol excusa per fer una incursió furtiva a la nevera, on sempre hi ha una peça de fruita o una mica de formatge.

Aquesta dona palestina té raó. Dos de cada tres joves no tenen feina, i els pocs que treballen no poden fer valer els seus estudis. Cada any a Gaza hi ha 17.000 nous llicenciats (les famílies s’endeuten per assegurar-los una carrera universitària), com Bashar el Masri, que va estudiar filologia anglesa i als 27 anys ha trobat la seva primera feina, de socorrista a la platja de la ciutat de Gaza. Està enamorat d’una refugiada siriana amb qui parla per Facebook cada dia.

El Bashar somia reunir-se amb ella a Istanbul per continuar els seus estudis i algun dia poder tornar a la seva terra. “Els joves a Tunísia, a Síria, a Egipte o a Bahrain han estat a la primera línia de la revolució al món àrab reclamant llibertat i justícia social i denunciant els vells règims, els vells partits i la corrupció, però és com si els joves palestins no tinguéssim dret de fer-ho... fins que hi hagi una altra intifada, però una intifada de debò, que no es pot fer amb coets sinó amb pedres, i amb la gent al carrer”.

Els Harara, un conegut clan de Shijaia, ho van perdre tot en l’ofensiva israeliana de l’any passat. “L’exèrcit israelià ens va trucar i ens van donar deu minuts per sortir de casa. Vam fugir amb el que portàvem posat”, diu un dels caps de la família. Una trentena de persones, des d’una criatura de 7 mesos fins a l’àvia de 63, viuen encara allotjades en tendes al solar on abans tenien la casa. Però no volen abandonar: “Dic als meus fills que no defalleixin, que hem de tornar a començar de zero: la guerra i el bloqueig són per fer-nos marxar, però hem nascut aquí i aquí morirem, és la nostra terra, és casa nostra”. La Hanan, de 17 anys, que estudia el primer curs d’anglès a la universitat se’l mira. “Tampoc tenim un altre lloc on anar. Hem d’esperar que el futur serà millor, no podem perdre l’esperança”, afegeix.

Un altre hivern

“L’hivern passat va ser duríssim i el que vindrà serà pitjor, perquè no tenim res de res. Per al jovent de Gaza el futur és com una paret negra”, sentencia Mohuhannad Zannin, un jove llicenciat que guanya 180 euros mensuals com a treballador de la neteja de l’hospital de Beit Hanun. “Durant la guerra no vam parar de treballar dia i nit, i la nostra feina és dura i perillosa, però fa cinc mesos no cobrem”, denuncia.

Molts intenten marxar, com el marit de la Nevin, que va voler emigrar a Europa i va ser detingut per l’exèrcit d’Egipte, on fa vuit mesos que està empresonat. Té por del que li pot passar ara i, si és alliberat, quan acabi dins d’una pastera. La jove viu amb els seus tres fills i la solidaritat dels que l’envolten. “Sabia que era molt perillós, però quan va marxar em va dir que era millor arriscar-se per donar-nos una nova vida que morir a Gaza en la pròxima guerra”, diu.