15/10/2021

L'ombra de Carl Schmitt

3 min

Els episodis de buidatge de la democràcia a què estem assistint fan inevitable pensar en la figura de Carl Schmitt, inquietant pensador i jurista alemany, antic membre del partit nazi, amb qui Manuel Fraga Iribarne es va fotografiar als anys 60, quan era el ministre liberal del govern de Franco. El retrat dona pistes de complicitats, però també de com el polític gallec imaginava que havia de ser la Transició espanyola i quin partit havia d’encapçalar-la. Es va equivocar, però de ben poc. Perquè un cop apartat Adolfo Suárez el 1981, el recorregut de Fraga va encaixar amb els trajectes que havia prefigurat. Però, ¿d’on li venia l’interès per trobar-se amb Carl Schmitt? Quan es va fer la foto amb Fraga és possible que Schmitt ja no sentís cap nostàlgia per les sacsejades de la República de Weimar que el 1933 l’havien empès a incorporar-se al nazisme. Però el 1936 les SS se’l van treure de sobre. Massa intel·lectual. Massa cabòries. La visió ultraconservadora i alhora revolucionària de Carl Schmitt grinyolava amb l’ego d’Adolf Hitler. Tot i que l'expressió “estat total” de Schmitt formés part del deliri totalitari que els fascinava a tots dos.

El Carl Schmitt foragitat del nazisme no va ser prou lúcid per copsar la catàstrofe que s’acostava, i va continuar amb la seva dèria d’estat total i de democràcia expurgada de liberalisme, encarregats de guiar una societat obedient. Possiblement per això va connectar amb aquell Fraga Iribarne dels 60, ministre d’Informació, que ja se sentia incòmode amb el Movimiento Nacional i potser començava a plantejar-se que el partit únic havia de derivar en un procés de descomposició i rescatar-ne essències reciclables. Per això el 1974 Fraga va treure partit de l'Estatuto de Asociaciones del Movimiento, d’on van sortir els Siete Magníficos amb els quals va fundar Alianza Popular, després el PP. Així doncs, el partit majoritari de la dreta ultraconservadora espanyola que ara forma part del grup parlamentari més potent del Parlament de la Unió Europea no té res a veure amb el partit més poderós d’Alemanya pel que fa als orígens. De la història de la CDU se’n parla poc. Poc s’esmenta que el maig del 1945 els nous líders cristiano-demòcrates van sorgir d’amagatalls entre la runa i de les presons. La desnazificació va durar fins al 1950, però va tenir episodis low cost. Com ara ignorar que els serveis d’intel·ligència dels EUA van fitxar figures de les SS com Otto Skorzeny, refugiat a Espanya. L’Espanya en la qual tan còmode se sentia Carl Schmitt, fins al punt de deixar-se retratar amb Fraga.

L’amenaça il·liberal

Queda clar que aquella il·liberalitat heretada del feixisme havia penetrat en les estructures jurídiques del franquisme i va continuar enquistada en les del règim del 78. Així doncs, no és estrany veure els jutges Llarena i Marchena retorçant l’esperit de la llei com si fossin deixebles de Carl Schmitt. Ni la UE ha pogut evitar veure’s esquitxada per aquest pensament jurídic heretat del totalitarisme. Brussel·les contempla espantada com el populisme ultradretà no para d’empeltar institucions i societats. Ara té el focus posat en l’Hongria d’Orbán i la Polònia de Kaczynski, dos exemples de maldats il·liberals. Qui li havia de dir a la UE que hauria de mig amenaçar Polònia després que el seu TC proclamés que les seves lleis estan per damunt de les europees? Segur que als hereus de Fraga i admiradors de Schmitt l’advertiment no els ha passat per alt.