Mamdani i el pes de demostrar que l'esquerra nord-americana encara pot oferir una alternativa real
El socialista, que representa l'ala més minoritària i progressista del Partit Demòcrata, té Nova York com a gran aparador del seu programa polític
WashingtonL'estratègia d'"inundar la zona", pregonada per Steve Bannon des de la seva war room, des d'on segueix marcant el programari MAGA, ha creat un desori en què a l'esquerra li és difícil trobar un espai des d'on respondre. La contundència amb la qual s'han mogut Donald Trump i tot l'entorn de l'extrema dreta estatunidenca ha aconseguit desplegar un miasma sobre el país que fa gairebé impossible imaginar-ne una sortida. La impotència del Partit Demòcrata tot aquest temps ha radicat en la incapacitat d'oferir una alternativa real a la versió de la realitat que Trump ha imposat. En contra de l'establishment de la formació, Zohran Mamdani ha estat el primer capaç d'imaginar una alternativa factible que no pivota al voltant de la reacció a la provocació de l'extrema dreta, sinó d'un centre originalment propi.
El jove polític té ara a les mans la fràgil esperança que encara es pot revertir l'avenç de la contrarevolució conservadora que galopa pels Estats Units i que projecta el seu eco cap a Europa. Mamdani, un socialista que encarna l'ala més a l'esquerra del Partit Demòcrata i també la més minoritària, ara té Nova York com a gran aparador del seu programa. Les expectatives són altes per al flamant alcalde de 34 anys –que les ha abraçat per complet– i la presa de possessió va ser l'escenificació del relleu generacional, amb el senador independent de Vermont, Bernie Sanders, oficiant la jura del càrrec. El nou alcalde de la ciutat carrega amb el pes de demostrar que encara és possible construir una ciutat on s'hi pugui viure. És a dir, oferir una alternativa real i factible.
La revolucionària campanya de comunicació, amb una estratègia a les xarxes socials que ja ha començat a ser imitada per altres joves polítics de la formació demòcrata, demòcrata, va ser un primer pas. Però ara és quan Mamdani ha de demostrar que les seves promeses de campanya realment són executables i funcionen. En un moment en què el control del relat de la guerra cultural està completament segrestat per l'extrema dreta –amb l'ajuda d'uns algoritmes que no són neutrals– i en què tenir la raó ha deixat d'importar en el debat polític, Mamdani ha tornat a una de les qüestions més transversals que hi pot haver: les condicions materials i el cost de vida. Tornar a fer Nova York habitable per als novaiorquesos, una qüestió que cada cop és més global i que pot traslladar-se a tantes altres grans ciutats.
Les promeses de Mamdani, com congelar lloguers, posar autobusos gratuïts i garantir assistència sanitària gratuïta als nens, no difereixen gaire de les que va fer Trump durant la seva campanya i que el van tornar a la Casa Blanca. Del "Make America great again" al "Make New York affordable again". En un moment en què la majoria del Partit Demòcrata volia demostrar que segueix sent el partit d'ordre amb una estratègia pròpia de la vella política, Mamdani ha optat per combatre el foc amb foc i abraçar el populisme. Mentre que la majoria dels demòcrates han seguit fent propostes amb la boca més petita, fins i tot optant per posicions més conservadores per por d'espantar l'electorat, Mamdani ha tirat pel camí del mig: "Em van votar com un socialista demòcrata i governaré com un socialista demòcrata. No abandonaré els meus principis per por de ser titllat de radical", ha dit.
Les paraules del discurs d'investidura de dijous pesen perquè trenquen també l'espiral del silenci en què semblava haver caigut l'esquerra estatunidenca en els darrers anys. La retòrica de Trump, prenyada de mentides i racisme, s'ha convertit en la norma i s'ha legitimat com una revolució davant la suposada repressió de les anomenades elits woke. L'èxit del president estatunidenc no és aïllat: hi ha tot un nou altaveu del moviment ultraconservador que s'ha encarregat d'explotar el ressentiment de les classes treballadores i mitjanes per canalitzar-lo contra un nou enemic. Trump va fer que el malestar socioeconòmic de molts dels seus votants deixés de mirar a les elits econòmiques –com els grans multimilionaris de Silicon Valley– per fixar-se en unes elits culturals vinculades al progressisme.
En conseqüència, defensar postulats que fa uns anys eren un consens social, com la igualtat entre homes i dones i el dret a existir de les persones LGTBIQ+, significava convertir-se automàticament en aquesta elit cultural. Un sil·logisme que resulta fals, però que ha calat i ha permès a la dreta girar la truita i apropiar-se del llenguatge victimista que durant molts anys ha fet servir l'esquerra. Gran part de la narrativa trumpista se sosté sobre aquest victimisme i en situar classes i grups que històricament han estat privilegiats en una posició de falsa indefensió. La campanya per considerar els blancs de Sud-àfrica "refugiats víctimes d'un genocidi" n'és un clar exemple.
La sociòloga Eva Illouz escrivia a La vida emocional del populismo que "el llenguatge polític del victimisme entra ara en una nova fase de la seva història: com que se n'ha apropiat la dreta per acusar la vella esquerra d'opressora, ja no el poden utilitzar eficaçment els liberals". Mamdani ha prescindit del llenguatge victimista i ha tornat a apuntar a les elits econòmiques en un missatge clar, i tots els altres ismes (feminisme, antiracisme, etc.) que podien ser associats a l'elit cultural simplement han estat integrats com una part natural de la seva manera de fer política. Al seu discurs d'investidura, Mamdani no va haver de ficar amb calçador la idea que Nova York és una ciutat d'immigrants i diversa, ni ho va mencionar: es va limitar a parlar de l'oferta gastronòmica de la ciutat. Malgrat que el seu reenfocament estratègic hagi funcionat a l'hora de mobilitzar el vot i tornar a reconciliar l'esquerra amb les classes treballadores, tot això pot ensorrar-se si finalment no aconsegueix que els ciutadans notin una millora en el seu dia a dia.
El 2026 arrenca amb un laboratori a Nova York que o bé acaba d'esqueixar el Partit Demòcrata o bé serveix de brúixola per a les legislatives. Per ara, l'establishment demòcrata ha de digerir una realitat incòmoda: els votants no saben dir qui està al volant de la formació –una enquesta feta per Politico a finals del 2025 així ho assenyalava– i de moment Mamdani té l'avantatge de ser un dels pocs rostres reconeixibles i carismàtics.
