#MeTwo: contra el racisme profund a Alemanya

Berlín“Un policia, amb el meu passaport alemany a les mans, em pregunta: «Parla vostè alemany?» «Soc ciutadà alemany. Vaig néixer a Alemanya», li contesto. «N’hi ha molts que, tot i així, no el parlen»”.

Aquesta és una de les milers d’històries quotidianes compartides durant els últims dies a les xarxes socials d’Alemanya a través del hashtag #MeTwo. L’activista i escriptor alemany d’arrels turques Ali Can va ser el promotor d’una iniciativa que pretén fer públiques experiències del racisme i els prejudicis xenòfobs patits per persones en un país que durant molts anys va semblar no tenir grans problemes d’integració de les seves minories estrangeres. L’anomenat cas Özil va suposar, però, un canvi de percepció sobre el racisme estructural que ha generat un debat sense precedents.

El 22 de juliol passat, el futbolista professional turcoalemany Mesut Özil va anunciar que abandonava la selecció nacional del país on va néixer, créixer i que el va formar. “Soc alemany quan guanyem i immigrant quan perdem”, va ser la frase que resumia el missatge que Özil va enviar en una duríssima carta pública contra la Federació Alemanya de Futbol i contra certs sectors polítics i mediàtics que el van presentar com a boc expiatori després de la prematura eliminació de la mannschaft del Mundial de Rússia. Una foto d’Özil amb el president turc Recep Tayyip Erdogan abans del Mundial i en plena campanya per a les últimes eleccions turques va ser el detonant d’un debat que anava més enllà de l’esport.

“Rebel·lió de la dignitat”

“Una rebel·lió de la dignitat”. Aquest és l’objectiu de l’activista Ali Can, ciutadà alemany de 24 anys nascut en el si d’una família kurda de fe alevi del sud-oest de Turquia. L’Ali va arribar a Alemanya l’any 1995, amb dos anys, quan la seva família va decidir marxar d’Anatòlia per fugir de la persecució que patia la seva minoria nacional i religiosa. Ell és un exemple d’integració: amb estudis superiors i passió pel teatre, s’ha convertit en autor i especialista de formació intercultural, a més de consolidar-se com un conegut activista contra els prejudicis xenòfobs amb nombroses aparicions en mitjans de comunicació. Tot i la seva exemplaritat, també ha patit situacions discriminatòries pel seu nom o el color de la seva pell.

El promotor de #MeTwo es mostra crític amb la foto d’Özil amb un president autòcrata com Erdogan, però entén a la perfecció la reacció del futbolista: “Jo també tinc la sensació que només soc reconegut com a ciutadà alemany sempre que no cometi errors”, reflexiona. L’activista personifica així un sentiment àmpliament estès entre els fills de la immigració turca, la minoria més important del país.

Un informe recent del Centre d’Estudis sobre Turquia de Duisburg apunta que la meitat dels ciutadans alemanys d’origen turc i de turcs residents a Alemanya senten els seus interessos més ben representats pel govern turc o per organitzacions d’immigrants que no pas per institucions o partits polítics locals. Aquesta estadística ve acompanyada d’un gir cap a l’ultranacionalisme de tocs xenòfobs d’una part gens negligible de l’opinió pública alemanya. El creixement del partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) en les enquestes d’intenció de vot és el millor exemple d’aquest replegament hipernacionalista: segons l’última projecció electoral de la televisió pública alemanya ARD, AfD seria la tercera força més votada d’Alemanya, amb un 17% dels vots, a només un punt de distància de la socialdemòcracia de l’SPD. El partit ultra, que avui ja encapçala l’oposició parlamentària amb una facció de 90 diputats, amenaça seriosament de superar els socialdemòcrates i convertir-se en segona força del país.

Prejudicis i discriminació

Antonio Sánchez va néixer a Düsseldorf com a fill únic d’una parella d’immigrants espanyols arribats a Alemanya a la dècada dels seixanta. Créixer en un barri obrer de la perifèria d’una gran ciutat, construït per a una immigració anomenada Gastarbeiter (treballadors convidats), li ha donat una perspectiva privilegiada sobre un racisme estructural que sí que ha existit en un país que, segons ell, ha debatut sobre la xenofòbia arran de “qüestions concretes” i “casos aïllats”, i no d’una manera integral.

L’Antonio també és un cas d’integració exemplar, com tants altres que es poden trobar al país germànic: va completar estudis universitaris en econòmiques i estudis europeus i, després de rodar per Europa, ara treballa al seu sector a Düsseldorf. Tot i així, i com Ali Can, va sofrir prejudicis i situacions discriminatòries periòdiques: “Entrar a les discoteques era molt complicat, una loteria. Els insults per la meva procedència també eren comuns: em deien Knoblauchfresser (menjador d’all) o Scheiss Spanier (espanyol de merda)”. “És molt necessària -diu l’Antonio sobre la campanya #MeTwo-. És important fer entendre a la societat alemanya que no és perfecta. Crec que, en comparació amb altres països, està molt avançada respecte a la integració, però compartir anècdotes quotidianes en l’espai públic ajuda a donar visibilitat a imperfeccions i a fer entendre que queda molt per fer”.

Augmenten els atacs racistes a Itàlia

A Itàlia, una sèrie de casos d’aversió -i també violència- contra els immigrants en les últimes setmanes han fet saltar les alarmes. En els últims 45 dies s’han registrat fins a deu agressions a persones immigrants, i l’oposició ja ha demanat explicacions al govern. A principis d’aquesta setmana, l’atac contra la llançadora de disc de la selecció italiana sub-23 Daisy Osakue, d’origen nigerià, va visibilitzar aquest seguit d’incidents, que es vinculen al suposat creixement del racisme al país transalpí. En el cas d’Osakue, un grup de desconeguts li van llançar ous des d’un cotxe i li van ferir un ull. L’ex primer ministre i ara senador per Florència Matteo Renzi va defensar des del seu compte de Twitter l’atleta italiana, de qui va dir que havia sigut atacada de manera salvatge, i va considerar una emergència aquestes agressions contra persones “de diferent color de pell”. El polèmic ministre de l’Interior, Matteo Salvini, però, va respondre que “és una ximpleria” parlar d’una emergència racista a Itàlia.