El nou ‘paradís fiscal’ de la Unió Europea

La VallettaA pocs metres de l’entrada de la cocatedral de Sant Joan, una família de turistes s’atura davant d’una estàtua adornada amb espelmes i fotografies en blanc i negre d’una dona de mirada franca. Llegeixen els missatges escrits al memorial amb gest confús. La seva perplexitat és lògica. L’assassinat de periodistes incòmodes, com la maltesa Daphne Caruana Galizia, sol tenir lloc en dictadures tercermundistes o estats corromputs pel narcotràfic, però no a l’Europa Occidental. L’octubre passat va tenir lloc una dolorosa excepció en aquesta petita illa mediterrània, Malta, quan un potent artefacte col·locat sota el vehicle de Caruana li va provocar la mort de manera instantània.

Al desembre es va iniciar el judici contra els tres sospitosos de cometre l’assassinat. Es tracta dels germans George i Alfred DiGiorgio, i Vincent Muscat, tres pinxos del món de l’hampa maltesa. Gràcies a la col·laboració de l’FBI s’ha pogut identificar fins i tot el missatge de mòbil amb què es va fer detonar l’explosiu: “#rel1 = on”. A Malta ningú dubta que ells van cometre l’atemptat, però pocs creuen que ho fessin per iniciativa pròpia. “Qui va matar la Daphne?” La pregunta ressona encara amb força set mesos després de la creació d’aquest humil homenatge ciutadà a la valenta reportera, situat just al davant del Palau de Justícia.

Entre els escàndols que Caruana va destapar hi ha la possessió de companyies secretes a Panamà per part de persones pròximes al primer ministre maltès, Joseph Muscat. Entre elles, la seva dona, Michelle; Keith Schembri, el seu cap de gabinet; i Konrad Mizzi, ministre de Turisme. Tot i la solidesa de les proves en contra seva, que suggereixen la pràctica del blanqueig de diners de dubtosa procedència, no hi ha hagut cap dimissió o cessament. Tots aquests casos deriven de la informació filtrada als papers de Panamà.

La intrèpida reportera tenia una llarga llista d’enemics que no es limitava a l’actual govern del Partit Laborista, al poder des del 2013. També hi havia la màfia que es dedica al contraban de petroli extret il·legalment de Líbia. El cru és “blanquejat” a les costes malteses gràcies a la col·laboració de funcionaris públics. “A Malta sempre hi ha hagut un cert nivell de corrupció, però els últims anys s’ha disparat. Aquest govern s’ha envoltat de personatges molt tèrbols”, denuncia Mark Micallef, excap de redacció del prestigiós diari Times of Malta.

Fa aproximadament un any, quan bona part d’aquests escàndols ja eren coneguts per l’opinió pública, el primer ministre Muscat va convocar eleccions anticipades. Però, en lloc de patir un vot de càstig, va obtenir la victòria més àmplia en la història del país, independent des del 1964. “Muscat és el millor primer ministre. Gràcies a ell hem aconseguit un gran nivell de prosperitat”, comenta la Giulia, una conductora d’autobús de mitjana edat que mai circula pels carrers de La Valletta sense la Bíblia al costat del volant.

La bona marxa de l’economia és el millor argument de Muscat, un polític d’ideologia social liberal a l’estil de Tony Blair. El 2017, Malta va registrar un creixement del PIB de gairebé el 6%, més del doble de la mitjana de la resta de països de la UE, i gaudeix d’una situació de plena ocupació. El superàvit de les arques públiques fins i tot li ha permès augmentar la despesa social. Ara bé, el seu model de desenvolupament és de dubtosa moralitat. S’ha convertit en un centre mundial de les apostes online i ha atret una ingent inversió estrangera gràcies a la concessió de la nacionalitat maltesa a canvi d’inversions per valor d’un milió d’euros, una ocasió aprofitada per magnats d’obscura procedència. A més, les companyies estrangeres amb prou feines hi paguen impostos. Per això alguns l’acusen de ser un paradís fiscal.

“Em preocupa la degradació moral de l’illa. Els maltesos estan demostrant un alt grau de tolerància amb la corrupció”, comenta Micallef. A diferència del sud d’Itàlia, la corrupció no constreny el creixement del teixit productiu ni l’empobreix. En lloc de prendre recursos interns, es converteix en dipòsit de fons provinents de l’exterior. Com que això beneficia una societat formada per poc més de 400.000 ciutadans, la majoria prefereixen fer els ulls grossos davant els escàndols de corrupció.

Potser per aquesta raó, i per la mentalitat de clan dels maltesos, Caruana Galizia és una figura polaritzadora al seu propi país. “Tenia una llengua molt bruta. Fins i tot utilitzava les famílies dels seus enemics per atacar-los”, etziba el Mario, un militant laborista que s’ha reunit amb els seus companys per esmorzar al bar del partit. Aquest esdentegat ancià confia encara en l’honestedat de Muscat i el seu entorn. El judici a la inquisitiva reportera és tot un test a la independència de les institucions de l’illa. De moment, la UE s’ho mira de reüll, atribolada per altres desafiaments més urgents.

La política, una segona religió

Mentre a tot Europa la taxa de participació a les eleccions es desploma com a conseqüència de la desafecció a la classe política, a Malta es manté en un nivell altíssim. Aquí rarament baixa del 90%, i a les últimes eleccions, el 2017, es va enfilar fins al 94%. Tot un rècord mundial entre els països on el vot no és obligatori. Entre les raons que donen els experts és que sovint les eleccions es decideixen només per centenars de vots. Sens dubte, el fet que el govern pagui el bitllet d’avió als que viuen a l’estranger hi ajuda, així com un comportament tribal molt arrelat. Cada poble sol tenir dues bandes de música i dues confraries catòliques que es professen un alt grau d’hostilitat. Evidentment, aquest dualisme també té un reflex en la política, amb el país agrament dividit entre laboristes i nacionalistes. A la periodista Daphne Caruana Galizia se l’acostumava a associar amb els nacionalistes.