DRET HUMANITARI
Internacional 29/11/2014

Ombres sobre el llegat del tribunal per a l’ex-Iugoslàvia

Analistes denuncien un “pas enrere” en l’última etapa de la cort penal de l’ONU

Sònia Sánchez
4 min
Una dona musulmana plora prop del lloc on ha sigut enterrat un familiar víctima de la matança de Srebrenica. Dado Ruvic / Reuters

BarcelonaEl primer tribunal internacional a jutjar crims de guerra després de Nuremberg encara la seva recta final. El Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII) ha començat a reduir la seva estructura, quan queden només nou casos oberts, cinc dels quals en fase d’apel·lació. En els seus 21 anys de feina, ha jutjat 161 persones i n’ha condemnat 74. Ha desestimat 36 casos, n’ha transferit 13 a tribunals nacionals i n’ha absolt 18. En 7.500 dies de judici, s’han escoltat 4.600 testimonis i s’han transcrit fins a 1,6 milions de pàgines d’informació sobre la Guerra dels Balcans, el pitjor conflicte viscut a Europa des de la Segona Guerra Mundial i que del 1991 al 1995 va deixar més de 100.000 morts.

Dels quatre judicis encara sense sentència, els de Ratko Mladic i Radovan Karadzic, cap militar i ideòleg polític serbobosnians, “simbolitzen tota la història de la Guerra de Bòsnia”, apunta la politòloga de la UAB Sonja Mitrovic. Però si una cosa ha quedat clara després d’aquests anys és que el procés judicial no serveix per fixar un relat inequívoc del que va passar. “La seva és una veritat jurídica i els estats de la zona la interpreten cadascun com li convé, però no és tota la història. Ens cal també una veritat política i una veritat cultural”, afirma Mitrovic.

Aquesta primera experiència de justícia internacional ha servit per posar les bases d’una jurisprudència sobre drets humans i crims de guerra de cara a futurs (i presents) conflictes. No obstant, les ombres aixecades en els últims anys sobre la possible politització d’algunes sentències absolutòries porta alguns analistes a denunciar un “pas enrere”. En el camp de la reconciliació i de tancar ferides a la regió, el seu llegat també és incert.

Reconciliació

Els discursos negacionistes segueixen arrelats als Balcans

“A l’hora d’aportar justícia respecte dels fets, l’èxit del tribunal és clar, però en termes de construir una pau duradora a través de la reconciliació, el seu llegat és més ambigu”, explica a l’ARA la investigadora del departament d’estudis sobre la guerra del King’s College London Rachel Kerr. Segons l’analista, “els relats de negació i victimisme continuen enormement arrelats” a Sèrbia, on una enquesta de l’OCDE, Ipsos i el Centre de Belgrad pels Drets Humans el 2012 revelava que el 71% dels serbis tenien una opinió negativa del tribunal. “Entre els bosnians, l’entusiasme inicial pel TPII ha donat pas a certa decepció”, afegeix Kerr, per la falta de mesures compensatòries per a les víctimes, però també pel fet que els judicis no han anat més enllà de les figures més rellevants. Com deia una de les víctimes en un reportatge de l’Institut de Periodisme per la Guerra i la Pau: “Tothom parla de Karadzic i Mladic, però tota la vall del riu Drina està plena de Karadzics i Mladics que caminen lliures i no han sigut jutjats”.

Dret internacional

Les violacions són considerades crims de guerra gràcies al TPII

Tot i així, “l’aportació del TPII al dret internacional és molt important”, diu el catedràtic de dret internacional de la URV i col·laborador de l’ICIP Antoni Pigrau. Per primer cop, s’han establert els criteris per dictaminar sentències per genocidi o neteja ètnica. De fet, una de les herències més importants del tribunal és haver declarat la violació i l’abús sexual com a crim de guerra. Una jurisprudència que per primer cop ha posat en negre sobre blanc i que ha obligat tots els estats a fer canvis en la seva legislació. El tribunal per a la Guerra dels Balcans i el de Ruanda, impulsat l’any següent, el 1994, han posat les bases legals per jutjar crims de guerra independentment d’on siguin comesos.

Politització

Els últims anys hi ha un “pas enrere” en la jurisprudència

“És fantàstic tot el que es va fer als anys 90 en matèria de justícia internacional. El que ha vingut després és una altra història”, apunta la periodista especialitzada en crims de guerra Florence Hartmann, que va cobrir el conflicte als Balcans per a Le Monde, va ser portaveu del TPII del 2000 al 2006 i condemnada el 2011 per desacatament a aquest tribunal per haver publicat fragments de sentències confidencials. Segons Hartmann, després de l’11-S, quan arrencaven per fi els judicis als esglaons més alts de la cadena de comandament, “el tribunal va començar a estar molt més influenciat políticament”. “Des del 2007 fins avui, el TPII ha fet un pas enrere i ha adoptat una visió molt més conservadora a l’hora d’utilitzar la responsabilitat compartida ” com a eina legal per acusar els alts càrrecs, com generals o ministres, del que passava al camp de batalla.

L’any passat, un dels jutges del TPII, Frederik Harhoff, va publicar una carta a la premsa en què insinuava que el president del tribunal, el nord-americà Theodor Meron, hauria pressionat els jutges per aconseguir algunes absolucions, i es preguntava si els EUA o Israel hi estaven al darrere. Allò mai va ser provat, però la teoria de Hartmann va exactament en aquesta línia: “El TPII era un problema perquè, en la seva lluita contra el terrorisme internacional, els Estats Units estaven reintroduint la tortura, un crim segons la llei internacional”. “Acusats com el general croat Ante Gotovina i altres van ser absolts, no perquè no fossin culpables sinó perquè ningú d’aquest nivell a Europa o els Estats Units puguin ser jutjats per crims similars”, sentencia Hartmann.

Mitrovic no és tan contundent, però coincideix que “a partir de les absolucions, la doctrina generada fins llavors pel tribunal, que establia la responsabilitat dels alts comandaments a partir de l’acció dels seus subordinats, ja no queda clara, i de sobte es demanen més proves que demostrin que aquelles persones han donat l’ordre”. La politòloga també creu que s’han fet “passos enrere” en el llegat del TPII. De fet, segons apunta Mitrovic, si fa vint anys els que seguien amb més atenció la tasca del TPII eren les ONG, “avui dia els que fan els millors estudis sobre el tribunal són els exèrcits”.

Pigrau, però, no opina el mateix. Defensa que, malgrat que se’n pugui discrepar, les sentències del TPII “són llargues i ben fonamentades”. Kerr tampoc s’atreveix a donar per bona l’acusació del jutge Harnoff, però admet que “el principal repte de la justícia internacional avui dia són les ingerències polítiques”.

stats