A pa i aigua i que els cardenals es mullin: les claus històriques dels conclaves

Dossier Adeu a Francesc: i ara què? 5 articles

• Últim adeu multitudinari a Francesc, el papa del poble
• “Hem vingut al funeral per donar les gràcies al papa Francesc”
• El poder de la vestimenta a l’enterrament del papa Francesc

  

• Cinc minuts i tres dinars en un dia per triar el nou papa
• A pa i aigua i que els cardenals es mullin: les claus històriques dels conclaves

BarcelonaLa fumata blanca que s'acaba escampant damunt de la plaça de Sant Pere del Vaticà és el resultat d'un procés meticulós que culmina amb l'"Habemus papam". Una fumata que, després de la mort del papa Francesc, deixarà pas a l'anunci del pròxim pontífex un cop el conclave hagi trobat un candidat. Es tracta d'un procediment que té vuit segles de tradició després de processos que en alguns casos van arribar a ser caòtics. Quan va sorgir i per què? És veritat que els deixaven a pa i aigua fins que elegissin un papa? Com han evolucionat els conclaves?

L'any 1274 es va aprovar el sistema d'elecció de conclave, que de fet és una paraula provinent del llatí que vol dir "amb clau", per referir-se al tancament absolut fins a elegir pontífex per part dels cardenals. Segons assegura a l'ARA el professor d'història moderna de la UB Diego Sola, autor del llibre Història dels papes (Fragmenta, 2022), l'elecció papal el 1268 a la mort de Climent IV "va ser el que va fer vessar el got": "Fins aleshores, les reunions dels col·legi cardenalici per triar nou pontífex no estaven tan codificades, els participants de la trobada entraven i sortien sense gaire control i la interferència exterior era important", relata. Aquella elecció celebrada a Viterbo va durar dos anys i nou mesos. Quan va ser escollit papa Gregori X va deixar sistematitzat al concili de Lió el mètode electiu per evitar períodes sense pontífex tan llargs que provocaven un "desgovern de l’Església". Mossèn Valentí Miserachs, mestre de capella de Santa Maria Major de Roma –on serà enterrat el papa Francesc–, recorda el que es comenta sobre aquest episodi, a mig camí entre la llegenda popular i la història: "Es va descobrir la teulada perquè es mullessin [si plovia]. Se non è vero è ben trovato. I els van posar a pa i aigua", relata.

El professor d'història moderna de la UAB Ignasi Fernández Terricabras apunta que, tres dècades abans, el 1241, neix a Roma el sistema d'aïllament del conclave per forçar els cardenals a una elecció ràpida, que se sistematitza el 1274. "Uns senadors romans van tenir la idea del tancament i s'anaven restringint els aliments, a pa i aigua", comenta. Però de sant Pere, el primer bisbe de Roma, fins a Francesc, tot canvia: Fernández Terricabras sosté que el 1059 els cardenals són els que trien el papa per primer cop i en aquell moment la població fidel –sobretot "la part més distingida"– havia de donar l'assentiment, que és com havia funcionat tradicionalment.

Per evitar interferències, el 1130 l'elecció es reserva als cardenals, cosa que ha perdurat, i la majoria de dos terços s'efectua des del 1179. Anteriorment, "hi havia hagut majoria simple i generava oposicions fortes, molts antipapes –candidats rivals autoproclamats papes– i amb el canvi gairebé desapareix". Precisament, Joan Pau II va preveure en la constitució apostòlica que recull el procediment del conclave que si en 34 votacions no hi ha acord, només caldria majoria simple, però Benet XVI s'ho va carregar per blindar que es votés entre els dos candidats amb més suports, sempre preservant els dos terços de suports.

Un procediment peculiar

L'escenari dels conclaves no sempre ha estat la Capella Sixtina els darrers cinc segles, si bé és el que ha quedat. I és que les guerres de vegades han alterat els plans, com ara el conclave del 1800 que va escollir Pius VII, que es va celebrar a la basílica de San Giorgio Maggiore de Venècia. El procediment d'elecció també té una llarga història amb el vot escrit en uns paperets per elegir el papa, abocats en un sac, i amb la fumata negra si no hi ha acord o blanca si n'hi ha per donar la notícia a la plaça de Sant Pere. "Perquè el vot sigui anònim, fins i tot n’hi ha que dissimulen la lletra o la fan en majúscula", explica el periodista excorresponsal al Vaticà Vicenç Lozano. Una fumata que, segons Miserachs, no sempre era prou clara: "Ara, quan surt el fum blanc es veu molt bé, però abans era gris, no se sabia bé si era blanc o negre".

Ara bé, el sistema d'elecció en el conclave no sempre ha estat la papereta amb el vot escrit: Fernández Terricabras rememora dos altres mètodes que es van abandonar el segle XVII "per garantir el vot anònim", però que fins llavors havien funcionat: el sistema d'aclamació, en què "alguns dels cardenals es posaven a cridar el nom d'un d'ells i si arribava el nom a dos terços era elegit papa" i que havia originat "situacions tumultuoses", i el sistema de compromissaris, en què "si es perllongava molt el conclave, els cardenals triaven un grup de tres o cinc membres perquè elegissin el papa".

Hi ha hagut alternança?

Al llarg de la història s'han succeït papats continuistes i de signe diferent. ¿Però hi ha hagut una alternança de faccions dins de l'Església? A parer d'Ignasi Moreta, professor i autor de No prendràs el nom de Déu en va, no hi ha alternança sovint: "Després de Joan XXIII va venir Pau VI, continuista. Després, Joan Pau I [continuista]. Però després involució amb Joan Pau II i després Ratzinger, continuista [respecte a Joan Pau II]. No és cert que es vagin alternant dues faccions, molt sovint hi ha papes continuistes".

Segons el pare Ignasi Fossas, monjo de Montserrat i abat president de la Congregació Sublacense Cassinesa de l'Orde de Sant Benet, "els papes han sigut molt diferents: només si pensem en el segle XX, hi ha una part de continuïtat en tots els papes i alhora cadascú fa la seva". Per això, veu interessant "repescar l’hermenèutica de la continuïtat de Benet XVI" per explicar que cada pontífex té "segell propi i continuïtat".

En aquest sentit, "les famílies és un tema antic com la mateixa Església, ja hi havia la diferència entre sant Pere i sant Pau al principi", afirma la religiosa Margarita Bofarull, que és una de les dones que el papa Francesc va situar en la cúria per primer cop com a membre del Consell Directiu de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida del Vaticà.

Conclaves diferents

Els conclaves del segle XX han estat ràpids si es compara amb episodis caòtics del passat. L'historiador Diego Sola recalca que "ser escollit en tres votacions com li va passar al cardenal Eugenio Pacelli com a Pius XII, al conclave del 1939, és una elecció molt ràpida". Va ser un papa marcat per les maniobres d'Adolf Hitler i la Segona Guerra Mundial, i que està acusat pels historiadors de "mirar cap a una altra banda" amb l'Holocaust, segons Lozano, tot i que "també va salvar famílies jueves de Roma", i per la seva oposició a la República a Espanya. De l'elecció ràpida també se'n va beneficiar Benet XVI el 2005, que en va tenir prou amb quatre votacions.

Però també n'hi ha hagut de més lentes, com la del 1922 de Pius XI, després de 14 votacions en un conclave de cinc dies i no pas dos com els anteriors; o fins i tot Joan XXIII, que no va ser escollit fins a l’onzena votació en un conclave de quatre dies. Un papa protagonista de la nova era de l'Església perquè va impulsar el renovador Concili Vaticà II i va impulsar l'aggiornamento, és a dir, la posada al dia de la institució.

Hi ha, també, un any peculiar, el 1978: el conclave del 25 i 26 d’agost va permetre l'arribada de Joan Pau I amb només quatre votacions, expressa Sola, però el papa va morir només trenta-tres dies després i es va haver de celebrar el segon conclave entre el 14 i el 16 d’octubre, on "un desconegut cardenal" Karol Wojtyla va ser escollit Joan Pau II després de vuit votacions. Sobre la mort de Joan Pau I, Lozano recull en el seu llibre Intrigues i poder al Vaticà (Pòrtic, 2021), un testimoni del primer metge que va veure el cadàver del pontífex i aporta alguns indicis sobre el presumpte assassinat, que s'hauria produït per la incomoditat que ocasionava a la cúria el seu reformisme.

Però més enllà de la durada, quines han estat les eleccions sorprenents? "La sorpresa va passar amb Joan Pau II, amb Joan Pau I, amb Francesc... El que van encertar més va ser el cardenal Ratzinger", recorda el pare Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat. Hi coincideix l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que recalca que "el de Benet XVI va ser un conclave que tothom deia que seria ell, va sortir el segon dia, era bastant cantat, perquè havia estat a la Congregació per la Doctrina de la Fe amb Joan Pau II, va presidir el seu funeral i molts ho deien". Tot i això, tampoc es va evitar un cert torcebraç: "Al cardenal Martini [de Milà] el volien fer papa quan hi va haver el conclave de Benet i ja va dir que es podria votar Bergoglio, però tothom el veia a ell. Al final va passar el seu vot a Ratzinger", explica el periodista i capellà Francesc Romeu. De fet, relata com en la seva cobertura periodística de conclaves ha copsat que "sempre t’assabentes del que va passar en el conclave anterior", ja que el rigorós deure cardenalici de mantenir el secret es difumina si és per parlar de l'anterior elecció de Papa. Una dinàmica que ha continuat tot i que s'hagi trencat la tendència d'elegir pontífexs italians, trencada ja amb Joan Pau II i Benet XVI, i ni tan sols europeus, amb Francesc.

El dret a veto

"Més enllà de les quatre parets de la Capella Sixtina, no es poden ignorar les pressions dels lobis des de fora", assegura Lozano, perquè "normalment, l’elecció d’un papa no s’ha fet mai sense pressió de forces exteriors". En aquest sentit, els conclaves encara han afrontat un altre element que no tenia res a veure amb l'Esperit Sant que ha d'inspirar els cardenals per triar el cap de l'Església, sinó amb les també habituals lluites de poder i en la geopolítica mundial. Durant set segles, fins i tot diversos estats tenien un instrument reglat per exercir pressions: era el dret a veto de les potències cristianes, com ara de l'Imperi Austrohongarès, Espanya o bé França, per impedir determinats candidats a Papa. "En els procediments d’elecció, les potències occidentals podien vetar un Papa. Quan Pius X va sortir escollit, l'Imperi Austrohongarès va vetar el cardenal Rampolla", recorda el prevere Armand Puig.

Com s'exercia? "A través d’algun cardenal de confiança de la casa imperial, que tenia una llista de noms inelegibles", apunta Sola, que sosté que Àustria el va exercir en aquell cas perquè Rampolla, "el favorit d’una part dels cardenals, sota el pontificat de Lleó XIII va mostrar una política exterior molt antiaustríaca". El 1903, Pius X va ser l'últim beneficiat després del veto, però l'historiador comenta que "en ser escollit, i una mica avergonyit de com s’havia produït la discussió en el si del conclave, va derogar el dret de veto austríac".

Del papa ermità a Borja i els cismes

La pugna interna entre famílies i corrents en els conclaves va tenir un dels destins més sorprenents el 1294, quan va acabar amb un ermità de sant pare: Celestí V. L'octogenari ancià, que ni tans sols era cardenal, va dimitir al cap de poc temps perquè no tenia capacitat ni ganes d’entrar en el joc d’interessos, les lluites internes entre les famílies romanes per fer-se amb el poder. Va ser escollit el 5 de juliol de 1294 i va renunciar el 13 de desembre. En canvi, un cas diametralment oposat és el conclave que va elegir el primer papa catalanoparlant, de la nissaga valenciana Borja: Alfons de Borja, que acabaria deixant pas quatre dècades després al seu nebot Roderic de Borja.

El periodista mossèn Romeu recorda que "el papa Borja [Calixt III] arriba a Papa comprant terres per Itàlia", en un joc d'interessos en què el valencià, amb origen a l'alta noblesa, va aconseguir teixir les aliances adequades per sostenir la fèrula papal. Alhora, mossèn Miserachs apunta que "al Renaixement hi havia pugna entre les famílies nobles" i que el cas dels Borja és un exemple d'aquesta dinàmica: "Es van imposar a través de la política". De fet, els papes fins al 1870 manaven sobre els Estats Pontificis, i van tenir el seu propi exèrcit.

Aquests jocs d'interessos, més enllà dels vetos, van tenir fins i tot un cisma d'Occident entre 1378 i 1417, amb una pugna forta amb França. Puig rememora que "el conclave va patir pressions de la població romana perquè tornés a Roma [el papat, després que l'últim fos francès]" i que hi va haver "maniobres" del rei francès, que van provocar que en aquell període hi hagués un papa a Avinyó i un altre a Roma. El Concili de Constança va tancar aquest capítol amb un únic papa un altre cop, però hi ha hagut altres cismes després d'eleccions de papes que han promogut concilis: els últims, el dels neocatòlics després del Concili Vaticà I i el dels lefebvristes després del Concili Vaticà II.

Dossier Adeu a Francesc: i ara què? 5 articles

• Últim adeu multitudinari a Francesc, el papa del poble
• “Hem vingut al funeral per donar les gràcies al papa Francesc”
• El poder de la vestimenta a l’enterrament del papa Francesc

  

• Cinc minuts i tres dinars en un dia per triar el nou papa
• A pa i aigua i que els cardenals es mullin: les claus històriques dels conclaves