Por i angoixa entre els iranians de la diàspora: "Esborra el missatge quan l’hagis llegit"

BarcelonaEl timbre no para de sonar. Ha arribat un altre grup. Baixen unes escales decorades amb tapets i miralls, i s'asseuen amb la resta de comensals, que els estaven esperant. El restaurant El Rincón Persa és ple de gom a gom amb famílies iranianes i grups d'amics que han vingut a celebrar el Nowruz, l'any nou persa, que coincideix amb l'inici de la primavera. Amb el soroll dels coberts dringant de fons, moltes boques engoleixen arrossos i estofats aromàtics mentre conversen alegrement. Però darrere els somriures, la inquietud és palpable: molts tenen el cap lluny d’aquí.

"La vida que vivim no és real. Caminem, respirem i ens movem aquí, però en realitat som allà", afirma Shaghayegh Norouzi, una actriu iraniana que viu a Barcelona. "Des de l'inici de la guerra, no he pogut parlar amb ningú de la meva família –lamenta–. Només ens hem enviat algun missatge". El règim dels aiatol·làs ha bloquejat les comunicacions internacionals des de l'inici del conflicte amb els Estats Units i Israel. "A l'estiu ho enteníem perquè se sospitava que hi havia hagut una filtració de dins", diu en referència a l'ofensiva dels EUA i Israel del juny. "És una guerra i han de defensar el país, però és molt dur per a nosaltres", afegeix.

La Ghazal, que viu a Dinamarca des que té vuit anys, ha vingut a Barcelona amb el seu marit, el Claus. Malgrat la guerra, volien celebrar l'any nou persa. "Al principi ens van dir que no hi havia lloc perquè molts grups havien reservat. Però al final ens han dit que vinguéssim i que ja s'ho muntarien perquè tothom ha de tenir un lloc on celebrar el Nowruz". Aquest any, però, és diferent. Té molta família a l'Iran i tampoc ha pogut parlar-hi des de l'inici del conflicte. "No en sabem res, ni tan sols on són, perquè no hi ha internet", declara. Només la seva mare va poder tenir una trucada d'un minut amb algun familiar. "Però res més perquè el règim ens està escoltant", afirma.

Malgrat l’apagada comunicativa, la diàspora troba mecanismes per contactar amb les famílies a dins del país: “La gent de fora de l’Iran fem petits grups de WhatsApp i, si sabem que algú té accés a internet dins, els demanem que truquin tota la gent de la nostra família per comprovar que estan bé”, explica la Shaghayegh. També des de dins del país, alguns iranians recorren a serveis clandestins o a xarxes privades virtuals (VPN) per mantenir el contacte amb les seves famílies de fora.

L'angoixa dels silencis

Molt poques vegades, però, la connexió és possible. “Fa una setmana que no sé res de la meva família”, explicava l’Amina a l’inici de la guerra mentre la ciutat on viu la seva família, Esfahan, patia els primers atacs. Uns dies més tard, li vam tornar a fer la mateixa pregunta: “Has pogut parlar-hi ja?”. És impossible imaginar-se l’angoixa que provoquen aquests silencis sostinguts en la diàspora que des d’Europa es veu al mòbil –minut a minut– com avancen els atacs. Des del primer, contra una escola de Minab, que va provocar la mort de més 100 nenes, fins a les detonacions constants a Teheran.

Aquest cop la resposta és afirmativa: “Sí, ahir vaig poder parlar amb ells. Va durar menys d’un minut i no els podem tornar la trucada. Toca tornar a esperar”, explica l’Amina. Diu que l’únic que va tenir temps de dir als seus pares és que, sisplau, busquessin un lloc segur. Després d’aquest minut, la vida de l’Amina a una ciutat del nord d’Itàlia, on va mudar-se per estudiar, continua. Per fora, tot continua igual: classes, amics, sèries. Per dins, tot és fosc.

L'Amina se sent “impotent” cada minut que passa lluny del seu país. L’únic que li calma l’angoixa, afirma, és compartir molta informació a través de l’Instagram per explicar al món el que està passant a l’Iran. “Som la veu dels que ara estan en silenci. Els únics iranians que podem parlar i relatar la situació real del que està passant allà”, explica. A més, la por a un rastreig tecnològic per part del règim ha arribat fora de les fronteres del país persa: “Esborra aquest missatge quan l’hagis llegit, sisplau”, demana l’Amina.

A vegades, la ràbia és més forta que la por. L'Ali, que estudia medicina a la ciutat de Nàpols, ha aprofitat el dia del Nowruz per manifestar-se i "honorar la memòria dels herois" que van morir a les protestes de l'Iran contra el règim, ofegades primer per la repressió i després per la guerra. Ell també fa servir les xarxes socials d'altaveu per denunciar els crims del règim dels aiatol·làs. I per això considera que el bloqueig d'internet és "pràcticament un crim contra la humanitat".

Però posicionar-se a través de les xarxes socials pot tenir un preu, fins i tot a Catalunya. Una persona entrevistada per l'ARA que prefereix mantenir l'anonimat denuncia que ha patit censura a la feina per haver-se mostrat contrària a la guerra, i que el seu no és un cas aïllat. "La meva empresa, que rep fons americans, va intentar arrencar-me un compromís de limitar les entrevistes que feia", afirma i relata que va rebre un missatge de la seva empresa en el qual li notificaven que el que escrivia a les xarxes podia afectar les subvencions que rebien. "Vam marxar de l'Iran perquè no podíem dir el que pensàvem, però aquí tampoc no podem parlar amb llibertat", assegura.

Esperança per la fi del règim

Des d'una taula presidida per un arc persa, la Farnaz explica als seus amics –tots internacionals– la tradició del Nowruz mentre esperen que els serveixin el sopar. "Mengem tots junts i llegim poemes, i també ens intercanviem diners", diu ensenyant un bitllet de cinc euros que li ha donat la seva amiga. Tot i que fa setze anys que va marxar de l'Iran, només fa uns mesos que s'ha instal·lat a Barcelona per feina. Per a ella, el Nowruz és un dia esperançador. "Avui celebrem que al llarg de l'any que comença el règim pot canviar", diu. Destaca que no està a favor de la guerra ni que es bombardegi el seu poble. Els seus pares i la seva germana són a l'Iran i pateix molt per ells, ja que amb prou feines hi pot parlar per culpa dels talls d'internet. Malgrat tot plegat, es mostra optimista: "No ens agrada el règim i esperem que amb la guerra sigui enderrocat".

L'Amina també es mostra comprensiva amb aquells que tenen esperança que els atacs contra el país puguin portar a un canvi de règim. En un vídeo que comparteix a les xarxes, condemna les accions, sobretot contra els drets de les dones, perpetrades per la República Islàmica. No és l'única. Molts dels seus compatriotes a l'estranger van celebrar la mort del líder suprem, Ali Khamenei, en un atac nord-americà coordinat amb Israel. L'Ali ens ensenya un vídeo d'una multitud celebrant aquest mateix atac: "Per a la gent dins de l'Iran aquesta és l'ajuda que han estat esperant. El suport dels EUA i Israel ha de continuar fins a l'últim dia del règim", declara, mostrant la seva esperança en què la comunitat internacional reconegui el príncep Reza Pahlavi com a nou líder del país.

Però també hi ha qui augura que el conflicte no portarà res de bo: "Aquesta guerra no portarà cap canvi de règim. És un entramat polític molt complex que no s'acaba amb la mort dels líders. Quan hagin acabat de bombardejar, marxaran i deixaran el país en mans dels mateixos. Però, en canvi, hauran tallat de soca-rel tots els moviments polítics i socials que estaven treballant per canviar les coses", defensa la Shaghayegh.

Al menjador principal d'El Rincón Persa, la cerca d'un rellotge avança sobre el mapa de l'Iran. Ja són les deu, l'hora que una ballarina ha de captivar els comensals amb una dansa tradicional. Comença un nou any, però per a molts iranians de la diàspora, el temps es va aturar el 28 de febrer, el dia que va començar la guerra. Avui, la veritable celebració és haver pogut parlar amb els de casa: "Aquest matí he pogut parlar un minut amb la família per desitjar-los un bon any", celebra la Farnaz.