Rami Elhanan i Bassam Aramin: "Quan coneixes l'enemic, descobreixes que és exactament igual que tu"

BarcelonaPerdre una filla a mans de l’enemic. Això és el que va unir l’israelià Rami Elhanan (Jerusalem, 1950) i el palestí Bassam Aramin (Sair, Cisjordània,1969). Des de fa més de 20 anys, comparteixen una amistat profunda i la convicció fèrria que cal treballar per la pau i la reconciliació a Palestina a través de l’associació The Parents Circle – Families Forum. La Smadar, filla d’en Rami, va ser assassinada en un atemptat bomba palestí el 1997, quan estava a punt de fer 14 anys. I l’Abir, la filla d’en Bassam, va morir després que li disparés un soldat israelià quan sortia d'escola el 2007. Han vingut a Barcelona per participar en una conversa organitzada per l’ICIP i el CCCB. Fan servir l'hebreu per comunicar-se i, sobretot, per empipar-se amb un humor àcid, propi dels germans: “Has de conèixer la llengua de l’enemic”, bromeja Aramin abraçat a Elhanan.

Des de l'octubre del 2023, s'ha tornat més difícil parlar de pau?

— Bassam Aramin: Absolutament. Ens enfrontem a una situació inèdita. Estem davant d’un genocidi. És increïble. Mai hauria imaginat aquesta escalada. Però alhora, és el moment de redoblar els esforços i alçar la veu. Quan es fa difícil, algunes persones baixen del tren. Nosaltres estem decidits a arribar a l'última estació. Perquè aquesta és l'única manera, l'única solució. Seure i parlar entre nosaltres.

Des que Trump ha arribat al poder, sembla que Netanyahu té carta blanca per ocupar Gaza. Què respondríeu a la gent que diu que si els palestins realment volen la pau, el que haurien de fer és rendir-se?

— Rami Elhanan: Coneixes algun cas a la història en què la gent que volia la pau es rendís i se'ls permetés continuar vivint en pau? No crec que en trobis gaires exemples. I no es tracta de rendició, sinó de dignitat, de respecte. De la capacitat de viure junts. I estem parlant de dos líders: un amb la mentalitat d'un nen de sis anys que canvia d'opinió cada sis minuts, que no té ni idea del que passa aquí ni quin preu paga la gent. I l'altre és un criminal de guerra que utilitza el seu poder per evitar anar a la presó. 

Tots dos esteu d'acord que la causa fonamental del problema és l'ocupació israeliana.

— B.A: Imagina que algú ocupa la teva terra. Hi haurà resistència. No és només cosa dels israelians i els palestins. Aquest és l'enemic comú: un poble n’ocupa un altre. 

O sigui que el problema no és Israel sinó l'ocupació?

— B.A: Exacte. Connectar l'ocupació israeliana amb l'estat d'Israel, amb el dret d'Israel a existir és estúpid. És com dir si Espanya o el Canadà tenen dret a existir. Per descomptat que sí, de fet, ja existeixen. I tenen el dret a defensar-se, esclar. Però ningú té dret a ocupar la terra d'un altre poble. Ningú té dret a la venjança. 

— R.E.: La situació s'ha convertit en una competició de víctimes. I les dues parts es culpen mútuament. L'ocupació és el gran elefant a la sala, que tothom evita mirar. Però hi és. És la raó per la qual hem perdut les nostres filles. Si no hi hagués hagut ocupació, no hi hauria hagut resistència ni raons per matar-nos els uns als altres.

Es pot demanar als familiars d'una víctima que intentin entendre les raons de l'enemic? 

— R.E.: Per resoldre el problema, el primer és intentar esbrinar què motiva el teu enemic. Per què està tan enfadat? Què pot fer que algú estigui tan desesperançat que estigui disposat a fer-se explotar amb la teva filla petita?

Però el primer sentiment deu ser de ràbia i frustració. Com transformes això en comprensió?

— R.E: Sí, és una quantitat enorme de ràbia. Quan algú et dona un cop de puny, la resposta automàtica és tornar-l'hi. Però som persones, no animals. Saps que matar algú no farà tornar la teva filla. Saps que causar dolor a algú no alleujarà el teu. Has de pensar: què puc fer per protegir altres famílies del mateix destí? El dolor és insuportable, és una ferida que mai no es cura. La meva tragèdia va passar fa 27 anys i encara la revisc 24 hores al dia, 60 segons cada minut. Això et dona una energia nuclear, que pots fer servir per venjar-te, per causar la mort. O per portar esperança i calidesa. Ets un ésser humà, pots triar.

Bassam, vostè va estar 7 anys en una presó israeliana. Com ho va fer per no odiar?

— B.A.: A la presó vaig descobrir qui soc, un palestí. I vaig començar a llegir sobre els israelians, els jueus, la seva història i vaig aprendre hebreu. En general, sí, els odies. Són el teu ocupant. Però vaig aprendre que l'odi era el meu propi enemic. Si només odies, t’acabes fent mal a tu mateix. Els enemics, en general, no tenen rostre humà. Però, quan el coneixes, descobreixes que és exactament igual que tu.

Rami, tenia 47 anys quan va conèixer per primer cop un palestí. Palestins i israelians viuen en mons separats?

— R.E.: Sí, en bombolles. Estan separats per un enorme mur d'odi i por. I la raó és que, com que són dues societats en guerra, han de preparar la generació jove per sacrificar-se quan arribi el moment. I l'única manera de fer-ho és amagant l'altre bàndol. Demonitzant-lo i deshumanitzant-lo fins al punt que no sigui un problema que un nen palestí enfadat es faci explotar amb una nena de 14 anys perquè no la considera un ésser humà. O que un jove soldat israelià premi el gallet de bon matí contra una nena de 10 anys perquè no la considera humana.

Però vostès són el contraexemple. Podrien haver lluitat l'un contra l'altre i, en canvi, són amics.

— R.E.: Jo estava a l'exèrcit israelià. I ell era un terrorista [riu].

— B.A.: En Rami va tenir sort de no enfrontar-se a mi. [Riu]. La meva contribució a la lluita nacional palestina va ser passar 7 anys a la presó. Això és tot. Què vaig fer? Res. Vaig hissar la bandera palestina. Vaig formar part d'un grup que va trobar granades i les va llançar contra l'exèrcit israelià. Ningú va morir, ningú va quedar ferit. Ara vaig coix, no puc córrer. Per tant, em consideren un heroi palestí. Per als israelians, soc un terrorista. Però mai he fet mal a ningú. Si jo em considero soldat i en Rami es considera soldat de l'altre bàndol, aleshores som l'eina d'aquesta guerra. Així que unir-nos és l’únic que podem fer. Vam descobrir-ho quan vam crear Combatents per la Pau l'any 2005. Gent que ens odiàvem, que havíem intentat matar-nos físicament, ens vam fer amics. Ara som al mateix bàndol. 

Al judici per la mort de la seva filla, Bassam, va parlar amb el soldat que l’havia matat. Què li va dir?

— B.A.: Li vaig dir: “No ets un heroi. No has matat cap enemic. Has matat una nena innocent de 10 anys. Si n’estàs orgullós, gaudeix del teu crim. No demano venjança perquè no em venjo de les víctimes. Per a mi, no ets menys víctima que la teva víctima. Però si em demanes perdó, hi seré. No per tu, sinó per mi mateix”. Crec que el missatge li va arribar al cor.

Rami, la seva dona, Nurit, era amiga de Benjamin Netanyahu i ell els va trucar després de la mort de la seva filla. Recorda aquella conversa?

— R.E.: Ell volia parlar amb mi. Jo no volia parlar amb ell. La meva dona va agafar el telèfon i li va dir: "Bibi, què has fet? " Hi havia un periodista francès assegut allà, escoltant-ho. L’endemà era la portada del diari més gran de França. Era el primer cop que la víctima del terror acusava la veritable causa del terror. No teníem una gran amistat abans, però allò va ser el final de la relació. 

Com expliquen que dins la societat israeliana hi hagi tan poca oposició interna a la guerra?

— R.E.: Perquè els israelians tendeixen a mirar la realitat a través d’un prisma molt estret. Les manifestacions per alliberar els ostatges, contra Netanyahu, són totes per tornar al 6 d’octubre, per recuperar els privilegis d'aleshores. Però el conflicte no va començar el 6 d'octubre. No saben què passa a 200 metres de casa seva ni volen saber-ho. Els mitjans israelians ho encobreixen, i viuen en un paradís de ximples. A les poques persones que, com jo, en parlem, se’ns anomena traïdors. A mi m’han dit que és una llàstima que no explotés amb la meva filla. Ens comportem com a nazis. Al final de cada reunió que faig dic que soc fill d'un supervivent de l'Holocaust. Soc un jueu orgullós, tinc el màxim respecte pel meu poble. Però sé una cosa: governar, oprimir i humiliar milions de persones durant tants anys, sense cap dret democràtic, no és jueu. Punt. No hi ha manera de justificar-ho. Israel utilitza l'Holocaust com a eina per justificar l'injustificable.

Com?

— R.E.: Hem desenvolupat l'actitud que som les úniques víctimes a la Terra. Enviem els nostres fills a Auschwitz quan tenen 16 anys, tornen envoltats amb una bandera nacional i el lema "mai més". I un any després els deixem anar en un punt de control com a soldats. I nois de 18 anys han de decidir si aquest altre home que se li acosta és un terrorista o només un avi. És insuportable. Cap noi de 18 anys al món pot prendre una decisió així. El resultat d'això és que primer dispares i després fas preguntes. Israel havia de ser un lloc segur per als jueus i ha acabat sent el lloc més perillós.

Les generacions joves a Israel i Palestina estan preparades per a la pau?

— R.E.: No. [somriu]. Cal educar-los i donar-los esperança. Des del 7 d’octubre la distància s’ha eixamplat. Els murs són més alts i la ràbia, la humiliació de les dues bandes és insuportable. Però jo no miro a curt termini. A llarg termini, mira els Estats Units i el Japó. Mira França i Alemanya. Mira el Mur de Berlín. L’edat mitjana no va ser més fàcil. Les guerres mundials no van ser més fàcils. El problema és greu, sí. Però avancem constantment. Trigarà, però es resoldrà.

Quina és la reacció habitual entre els joves quan van a les escoles?

— B.A.: Quan ajuntem una escola israeliana i una de palestina, l’aire tremola. És com entrar en un volcà en erupció. La majoria no han vist mai, amb els seus ulls, un israelià i un palestí junts. I menys dos que no es barallen i que s’anomenen germans. És un terratrèmol que crea una escletxa al mur de l’odi i la por. Aquesta és l’essència de la nostra feina. Encara que al final de la classe només hi hagi un sol noi, israelià o palestí, que accepti el missatge, és un miracle. Vol dir que hem salvat una gota de sang.

A Europa ha revifat el debat sobre el servei militar. Vostès, que coneixen bé la qüestió, què dirien als líders europeus?

— R.E.: Els diria que ho haurien de saber millor que nosaltres. Vosaltres heu pagat el preu més alt possible pel militarisme. Milions de vides en dues guerres mundials. Ser soldat pot semblar divertit. Jo vaig ser soldat. Em vaig allistar l’any 1967, quan tenia 18 anys. Hi ha una raó per la qual agafen nois de 18 anys: no pensen, actuen amb les entranyes. Però la guerra és un malson. Encara avui em desperto a la nit suant fred recordant què va passar allà. La guerra té un preu. Els joves ho poden oblidar, però els grans ho haurien de saber millor.