Sota cap circumstància Israel podia permetre que la Flotilla arribés a la Franja de Gaza. Els israelians mai han deixat que això passés i, amb tota seguretat, tampoc ho permetran en el futur. Havien avisat la Flotilla: si voleu portar queviures i material humanitari, entreu en els nostres ports, ho descarregueu i nosaltres ho farem arribar a Gaza.
Naturalment, Israel només deixa entrar una petita fracció dels béns que necessiten els 2,3 milions de persones que hi ha a la Franja. És insuficient. Ho confirmen les ONG que encara treballen a la regió, i també ho diuen les Nacions Unides. El món està fart de veure cada dia imatges de nens i dones demanant per caritat una mica de menjar.
Cada una de les dues parts ha fet el que s’esperava d’ella. Els voluntaris han arribat fins on han pogut. Des del començament, des del port de Barcelona, sabien que no podrien arribar a la Franja. Estaven advertits i coneixien l’experiència d’altres flotilles precedents. Tot plegat ha esdevingut una mena de cerimònia que es transmet en directe arreu del món, en particular a Occident. Poca cosa més poden fer els occidentals. Els seus governs es neguen a intervenir-hi. El cas d’Israel no és com el cas de la Sud-àfrica de l'apartheid. Llavors, amb dos o tres anys de boicot internacional es va acabar el problema. El que no s’havia resolt amb dècades de lluita armada i de protestes, es va resoldre amb determinació en dos o tres anys.
Ara, en canvi, falta determinació, especialment als Estats Units. Contra Sud-àfrica, Washington va liderar el boicot. Contra Israel fa tot el contrari. Donald Trump dona un suport absolut a la massacre de Gaza, l’alimenta amb les seves armes i bombes, la defensa als fòrums internacionals, imposant el veto quan cal. És cert que en els últims temps hem vist que alguns països han pres mesures simbòliques, però és obvi que cap país vol enfrontar-se a la gran superpotència.
Per a Israel, l’incident de la Flotilla és només una anècdota paral·lela a la guerra, si és que es pot dir guerra a la massacre que va començar fa dos anys. La Flotilla en cap moment ha estat una amenaça per a l’estat jueu. Certament molesta als israelians que els vaixells vagin en la seva direcció, i que les televisions passin els seus moviments i els activistes facin declaracions a l’hora dels informatius. Però és una molèstia banal. Fins i tot per als israelians, les cares d’alguns activistes de la Flotilla acaben sent conegudes i fins i tot familiars.
La nit de dimecres va començar el Yom Kippur, el Dia del Perdó. El país s’atura completament. Les botigues tanquen, les televisions pengen un anunci congelat que durarà més de 24 hores a la pantalla. No obstant això, l’exèrcit continua bombardejant Gaza perquè està salvant vides de jueus, i això està permès. Fins i tot, l’exèrcit es pot permetre intervenir en Yom Kippur contra la Flotilla. Sens dubte, ha estat el primer ministre Benjamin Netanyahu qui ha donat l’ordre en un dia tan simbòlic com aquest, que va del vespre de dimecres al vespre de dijous.
