La Guàrdia Revolucionària de l'Iran: la columna vertebral d'un règim militaritzat

Nova YorkPoques hores després que els primers bombardejos d'Israel i els Estats Units colpegessin l’Iran el cap de setmana passat, milicians del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica es van desplegar en barris d’arreu de Teheran i a la majoria de ciutats del país.

Testimonis presencials i algun vídeo furtiu publicat a internet mostraven homes de paisà, sovint armats amb fusells d’assalt Kalàixnikov, en punts de control on escorcollaven cotxes i telèfons mòbils, a l’aguait de qualsevol senyal de suport a la guerra. Vehicles negres antiavalots s’alineaven en indrets com patis d’escoles tancades, menys susceptibles de ser objectiu de míssils.

"Intentaven crear la il·lusió, de cara enfora, que tenen el control, i cap a dins generar por perquè la gent no s’atreveixi a sortir al carrer", explica Saeid Golkar, professor de ciència política a la Universitat de Tennessee i autor de Captive Society: The Basij Militia and Social Control in Post-Revolutionary Iran.

El president Trump ha instat els membres del cos a deixar les armes per reforçar el suport popular a un canvi de règim. Els analistes consideren aquest escenari molt improbable. L’Iran pot semblar una teocràcia, i la seva ideologia oficial està profundament arrelada en l’islam xiïta, però la Guàrdia és l’eix vertebrador d’un estat militaritzat. El seu poder militar, polític i econòmic omnipresent es considera el principal obstacle a un canvi de règim –o a qualsevol canvi– a l’Iran.

Què és la Guàrdia Revolucionària Islàmica?

En els primers dies de la Revolució Islàmica del 1979, el seu fundador, l’aiatol·là Ruhollah Khomeini, desconfiava de l'exèrcit, l'Artesh en persa. Es diu que murmurava que "l’Artesh du el Xa a la sang". Per això va organitzar una força armada paral·lela, el cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, encarregada específicament de salvaguardar la revolució. El nucli del grup el formaven membres de comitès de barri, sovint organitzats al voltant d’una mesquita, que s’havien creat per protegir les seves zones i eliminar els enemics declarats de la revolució.

La guerra de vuit anys que va començar quan l’Iraq va envair l’Iran el 1980 va transformar la Guàrdia en una força més cohesionada. El cos va assumir tasques com la creació d’un programa de desenvolupament de míssils pràcticament des de zero, després que Washington, que havia estat el principal proveïdor d'armes del règim del xa, trenqués relacions amb el país després de la revolució.

Després de la mort de l’aiatol·là Khomeini el 1989, el nou líder suprem, Ali Khamenei, va convertir la Guàrdia en una força d’elit, de la qual depenia la continuïtat del seu poder i va permetre que el cos guanyés influència econòmica i política. La Guàrdia va establir una ala separada per gestionar la reconstrucció després de la guerra amb l’Iraq. El grup encara construeix carreteres, preses i altres infraestructures. També es va especialitzar en el contraban de mercaderies dins i fora de l’Iran, inclòs el petroli, en resposta a les sancions econòmiques occidentals imposades després del 2002, quan es va revelar el programa nuclear iranià, fins aleshores secret.

Avui, el cos controla entre el 25% i la meitat de l'activitat econòmica de l'Iran segons Behnam Ben Taleblu, investigador principal de la Foundation for Defense of Democracies, amb seu a Washington.

Amb l’enderrocament de Saddam Hussein el 2003, els Estats Units van crear una oportunitat perquè la Guàrdia s’estengués per tot el Pròxim Orient, utilitzant la seva Força Quds per construir un eix de milícies majoritàriament xiïtes al Líban, Síria, l’Iraq, el Iemen i Gaza. A partir d’aquí, la Guàrdia es va convertir en un actor clau de la política exterior.

Com s’estructura?

El cos compta amb entre 125.000 i 180.000 efectius. Es calcula que el conjunt de les forces de seguretat del país pot arribar a 1,5 milions de persones, inclosa la policia. No tots els seus membres estan armats; alguns treballen en àmbits com la construcció o programes culturals.

Hi ha quatre branques militars principals –forces terrestres, navals i aeroespacials, a més de la Força Quds, responsable de les operacions a l’estranger. A més, la Guàrdia controla diverses organitzacions aliades, inclosa la seva pròpia agència d’intel·ligència, així com les milícies de barri, les Basij.

La Guàrdia segueix una estratègia anomenada "mosaic", una lliçó apresa de la ràpida caiguda del règim de Saddam a l’Iraq amb la invasió nord-americana del 2003 i també de la necessitat de sufocar el Moviment Verd, les protestes antigovernamentals que van sacsejar tot el país el 2009. Una estructura de comandament descentralitzada pretenia garantir que el cos pogués mantenir el control intern en cas que les províncies quedessin aïllades de Teheran, o que pogués omplir qualsevol buit de poder en absència del líder suprem, l’última instància decisòria. L'estratègia es va perfeccionar encara més el juny passat per reforçar la defensa de l’Iran davant un enemic extern, després que l’aiatol·là Khamenei fos objectiu de guerra de dotze dies lliurada per Israel i els Estats Units.

"Estan actuant seguint el manual", afirma Hamidreza Azizi, investigador visitant a l’Institut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat, a Berlín. "El sistema funciona sense Khamenei". Tot i seguir un esquema central, els comandaments regionals tenen autonomia en decisions com quan llançar míssils o drons. Hi ha 31 comandaments, un per a cada província, amb branques encara més petites destinades a reprimir protestes internes pràcticament a cada barri. La guerra actual, amb el lideratge a Teheran afeblit, "és exactament el tipus de moment al qual estava destinada a respondre la doctrina mosaic", afirma Afshon Ostovar, autor de Wars of Ambition: The United States, Iran and the Struggle for the Middle East.

Qui comanda la Guàrdia?

Els atacs israelians i nord-americans han matat dos comandants de la Guàrdia: un al juny i el segon el 28 de febrer. Un veterà oficial de línia dura amb reputació de brutalitat, el general de brigada Ahmad Vahidi, va ser nomenat l’1 de març nou cap de la Guàrdia. Exministre d’Interior i de Defensa, va ser un dels comandants fundadors de la Força Quds el 1988 i la va dirigir durant vuit anys.

Vahidi és sospitós d’haver impulsat organitzacions a l’estranger que van dur a terme atacs terroristes a instàncies de l’Iran, inclòs l’atemptat mortal contra un centre comunitari jueu a Buenos Aires el 1994 que va causar 85 morts. L’Argentina, que acusa Vahidi d’haver aprovat l’atac executat per la milícia libanesa Hezbollah, va intentar sense èxit detenir-lo a través d’Interpol. L’Iran ha negat sempre tenir-hi cap implicació.

Mirant endavant

Mojtaba Khamenei, fill del difunt líder suprem i probable successor, es va allistar a la Guàrdia durant la guerra amb l’Iraq i ha mantingut vincles especialment estrets amb el cos. Com a ajudant més proper del seu pare, durant les últimes dues dècades ha nomenat els seus oficials superiors i ara és considerat el favorit clar de la cúpula militar, segons els analistes.

Però la Guàrdia no és monolítica. Tot i que alguns dels seus membres van ajudar a assassinar milers de manifestants al gener, també és una força basada en el reclutament obligatori, de manera que els seus efectius són un reflex la societat iraniana –i alguns menyspreen el sistema islàmic–. Tanmateix, un nucli dur d’entre 2.000 i 3.000 oficials és considerat de línia dura, amb rang i riquesa lligats a l’organització. Segons els analistes, lluitaran fins al final.

Copyright: The New York Times