Una guerra per culminar mig segle d'hostilitat entre Washington i Teheran
El cop de la CIA l'any 1953 contra un govern escollit democràticament és l'origen del conflicte
BarcelonaL'actual guerra entre Washington i Teheran és la culminació d'una relació hostil de quasi mig segle esquitxada de malentesos i oportunitats perdudes per a la reconciliació. L'arrel d'aquesta enemistat cal buscar-la en el xoc ideològic i d'interessos entre dos països que aspiren a ser hegemònics, per bé que un vol ser-ho a nivell global i l'altre a nivell regional. Tanmateix, sovint s'ignora que el primer moment de gran tensió entre els EUA i l'Iran precedeix la creació de la República Islàmica, l'any 1979. De fet, el règim dels aiatol·làs n'és la conseqüència.
Aquest moment clau en la relació entre els dos països va arribar el 1953 amb el cop de la CIA contra el govern de Mohammad Mossadegh, un primer ministre elegit democràticament i que tenia una gran popularitat. El pecat de Mossadegh, d'ideologia nacionalista, va ser nacionalitzar el petroli iranià, fins llavors controlat per companyies britàniques i estatunidenques. Després del cop, el primer de molts a la història de la CIA, Washington va instaurar una monarquia absoluta en la persona de Mohammad Pahlavi.
La corrupció, el tarannà repressiu i la vida ostentosa de Pahlavi, així com la seva política exterior alineada amb els EUA, van ser el combustible pera a la Revolució Islàmica. El seu líder, l'aiatol·là Khomeini, era l'antítesi del xa: un home auster, religiós i antiimperialista. En un primer moment, un cop va entendre que el règim del xa era insostenible, Washington no va veure amb mals ulls l'alternativa que representava l'astut Khomeini. Abans del seu retorn tenia un discurs moderat, i els EUA van creure que es limitaria a convertir-se en una mena de referent moral del país, no en el seu líder polític absolut.
Malgrat això, les relacions entre els EUA i el nou règim iranià podrien haver estat més amistoses si en els seus primers mesos un grup de fervorosos estudiants revolucionaris no hagués assaltat l'ambaixada dels EUA i segrestat més de prop de 70 estatunidencs. La "crisi dels ostatges" es va perllongar més de 400 dies i va ser tota una humiliació per a Washington. La relació entre la República Islàmica i la superpotència mundial no podia haver començat pitjor.
Khomeini, ja investit com a líder suprem, no va forçar l'alliberament dels ostatges per una raó: l'hostilitat amb els EUA servia d'element legitimador del règim. I així ha estat fins avui. De fet, a tots els actes i celebracions del règim, els presents criden com una lletania els eslògans "Mort a Amèrica" i "Mort a Israel". L'analista Karim Sadjadpour, del think tank Carnegie, sosté que el règim iranià no ha volgut mai resoldre el seu conflicte amb Washington. Per a Teheran mantenir una mena de Guerra Freda amb els EUA és ideal, ja que permet tenir un enemic que cohesiona la societat al voltant del règim. Ara bé, convenia que el conflicte no es desbordés, la qual cosa va passar després dels atacs del 7 d'octubre contra Israel, als quals Teheran no va donar el seu vist-i-plau.
En aquest quasi mig segle, les relacions iraniano-americanes han estat esquitxades de diverses crisis que han afegit llenya al foc. Per exemple, els EUA van donar suport a l'agressió militar de Saddam Hussein contra l'Iran que va desembocar en una sagnant guerra de quasi una dècada, saldada amb més d'un milió de morts. Per la seva banda, Teheran va apadrinar la creació de diverses milícies xiïtes en plena guerra civil del Líban que acabarien convertint-se en Hezbollah. L'acció més coneguda de Hezbollah va ser l'atemptat contra el quarter general de les tropes estatunidenques a Beirut l'any 1983, que va provocar la mort de més de 300 persones, un dels atemptats terroristes més mortífers de la història.
L'intent d'acostament
No obstant això, també hi ha hagut moments de distensió en què semblava que es podria reconduir la relació. Així va ser a mitjans dels anys 90, amb l'elecció a l'Iran del president reformista Mohammad Khatamí, que volia liberalitzar el sistema polític i obrir-se a Occident. Durant la seva presidència, van tenir lloc els atemptats de l'11-S als EUA. En un principi Teheran va col·laborar amb Washington, ja que l'organització Al-Qaeda de Bin Laden, que considera els xiïtes uns heretges, era un enemic comú.
Un fet va malbaratar aquella oportunitat per redreçar la relació i va encaminar els dos països cap a un xoc frontal: la creació per part del president George Bush del terme eix del mal per justificar la seva invasió de l'Iraq l'any 2003. Bush, influenciat per un grup d'assessors neoconservadors i sionistes, va incloure en aquell grup Teheran i Pyongyang, a més de Bagdad. El gir de Bush va ser rebut amb estupefacció a Teheran: en lloc d'agrair i reforçar la seva col·laboració en la lluita contra Al-Qaeda, Washington recompensava Teheran amb l'amenaça d'una invasió i un canvi de règim.
La reacció de Khamenei, líder suprem des de l'any 1989, davant les amenaces de Bush va ser rellançar el seu programa nuclear i crear una xarxa de milícies a la regió, dues polítiques que havien de servir com a escut dissuasori davant d'un possible atac estatunidenc. Tanmateix, la conseqüència d'aquesta estratègia va ser exactament la contrària a la desitjada: en lloc d'allunyar una confrontació amb els EUA, va propiciar-la. L'amenaça que representen el programa nuclear i la xarxa de milícies regionals ha estat l'argument que ha utilitzat Netanyahu per arrossegar l'administració Trump a una guerra que no està gens clar que respongui a l'interès nacional dels EUA. Culminava així la història d'hostilitat entre Washington i Teheran, i també el full de ruta de Netanyahu i la dreta israeliana, que durant la dècada dels anys 90 va escollir imposar per la força una hegemonia israeliano-americana a la regió en lloc de fer la pau amb els palestins per garantir la seguretat d'Israel.