Israel ven la guerra contra l'Iran com a èxit militar, tot i que comença a admetre que el final és incert

JerusalemDes que va començar la guerra contra l’Iran, el govern israelià l’ha presentat com una resposta necessària davant d’un perill existencial. Segons el relat oficial, eliminar l’amenaça nuclear i balística iraniana i crear les condicions per debilitar el règim de Teheran són uns objectius prioritaris. Però dues setmanes després de l’inici del conflicte, la situació continua oberta: Israel reivindica importants èxits militars, mentre que el resultat estratègic encara és incert. Públicament la guerra va bé; en privat, els dubtes són més visibles.

El balanç inicial de l’ofensiva és, segons l’exèrcit israelià, un èxit. Les Forces de Defensa d’Israel asseguren haver atacat infraestructures estratègiques i haver reduït la capacitat de resposta de l’Iran, sense grans danys civils dins d’Israel. Segons les últimes dades oficials, quinze israelians han mort des de l’inici de la guerra, mentre que el nombre de víctimes al país persa supera les 1.300 i al Líban les 680.

L’emissora pública oficial d’Israel Kan ha informat que s’han atacat prop de 4.000 objectius i destruït uns 200 llançadors de míssils. Segons aquestes dades, l’Iran disposaria ara només d’un terç dels llançadors que tenia abans de la guerra.

Des del punt de vista del govern, el missatge és clar: la guerra està donant resultats. En un vídeo difós dijous a la nit per l’oficina de premsa del govern, amb música èpica i imatges d’operacions militars, es destacava la destrucció de més de 250 llançadors de drons iranians, atacs contra instal·lacions vinculades al desenvolupament d’armes nuclears a Teheran i bombardejos contra infraestructures del grup Hezbollah, al Líban.

Evolució del discurs

Tanmateix, el discurs oficial ha anat evolucionant. Si en els primers dies es parlava d’una victòria ràpida i contundent, cada vegada més alguns càrrecs suggereixen que el final de la guerra no se sap quan arribarà i adverteixen que derrocar el règim dels aiatol·làs dependrà en gran part de la població iraniana. El mateix primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha afirmat que l’estratègia israeliana consisteix en crear “les condicions òptimes” perquè els iranians lluitin contra el règim, però dijous, per primer cop, va admetre els límits d’aquesta aposta. “Pots portar algú fins a l’aigua, però no pots obligar-lo a beure”, va justificar.

Dins del mateix govern israelià hi ha, des de fa dies, certa cautela en aquesta segona fase de la guerra. Diversos responsables han admès en converses internes recollides per mitjans israelians com Kan i Channel 13 que no hi ha garanties que la guerra provoqui la caiguda del règim dels aiatol·làs. Alguns ministres, que no volen revelar la seva identitat, han donat a entendre que un col·lapse polític a Teheran podria trigar mesos o un any, encara que la campanya militar acabés abans.

“A escala purament militar hi ha un ampli consens entre el govern i l’opinió pública que la guerra ha estat molt exitosa fins ara”, explica a l’ARA l’ex-sotsassessor nacional de Seguretat a Israel, Chuck Freilich. “Però comencen a aparèixer dubtes entre la població sobre si l’objectiu més ampli, el canvi de règim, és realment assolible”. De moment, l’estratègia israeliana consisteix en mantenir una pressió militar constant sobre l’Iran, un règim que sembla sostenir-se malgrat la pèrdua del seu líder suprem, Ali Khamenei, i la mort de desenes de comandants militars, acadèmics, enginyers i civils.

Suport a la guerra

No obstant aquestes incerteses estratègiques, el suport intern a la guerra continua sent molt alt. Una enquesta recent de l’Israel Democracy Institute indica que prop del 93 % dels jueus israelians donen suport a l’operació militar, mentre que el suport és molt més baix entre els ciutadans àrabs, que majoritàriament prefereixen un alto el foc. El nivell de confiança en Netanyahu també es manté relativament elevat, amb prop d’un 74 % de suport entre els votants jueus.

“Estimo aquest país i crec que ens estem defensant”, afrima el Niv, un jove de vint anys en un dels carrers més importants de Jerusalem, el carrer Jaffa. “Si hem d’anar als refugis, hi anem. No passa res”. “Som el millor país del món. Israel pot amb qualsevol enemic i ho estem demostrant”, afegeix el seu amic. Tot i aquest suport generalitzat, també comencen a aparèixer veus que expressen certs dubtes. “Crec que se’ns està amagant informació”, explica la Yael, una resident jueva de la ciutat. “Com pot ser que de vegades no sonin les alarmes? O que no sapiguem quants míssils impacten realment?”

En els darrers dies, les Forces de Defensa d’Israel han reconegut diverses “fallades aïllades” del sistema d’alerta. Dimarts, per exemple, dos coets llançats des del Líban cap al centre d’Israel, on viuen més de quatre milions d’habitants, no van activar les sirenes. A Jerusalem les alarmes no han sonat durant quatre dies, tot i que els veïns han sentit les intercepcions de míssils constantment al cel.

“Que fallen les alertes? Però has vist la quantitat de míssils que venen cap al país? Esclar que poden fallar, però la Cúpula funciona, això es veu”, explica el Mostafa, un venedor de telèfons mòbils a la ciutat antiga. “En Bibi ho té tot controlat. Crec que la majoria pensem així. Long live Israel”, afegeix en referència al primer ministre israelià.

En aquest context, alguns analistes consideren que el govern està intentant preparar l’opinió pública per a una guerra més llarga del que s’havia previst inicialment. Dimecres, el Comandament del Front Interior va advertir la població que encara quedaven “dies difícils” a causa dels atacs de míssils iranians i del foc de Hezbollah des del Líban, i va confirmar que les directrius de seguretat i l’estat d’alerta es mantenien sense canvis. Vuit mesos després de la guerra oberta del juny passat contra l’Iran, Israel ha tornat a encetar un nou conflicte, encara més intens i estès per tota la regió, contra el mateix adversari i amb arguments molt semblants als d’aleshores.