L'exèrcit israelià s'enfronta amb els seus límits a Gaza

BeirutL’exèrcit israelià avança sobre la Franja de Gaza, però no ho fa fàcilment. Des que van començar les operacions terrestres a Ciutat de Gaza, Sheikh Radwan i Tel al-Hawa, els tancs i els soldats s’enfronten amb carrers destruïts, edificis reduïts a runa i una xarxa de túnels que converteix cada moviment en una aposta arriscada. Les milícies palestines no cedeixen, i obliguen la infanteria a maniobrar amb cautela. Centenars de milers de persones han estat desplaçades per la força, i la ciutat és a la vora de la catàstrofe: sense electricitat, amb aigua limitada i subministraments mèdics gairebé esgotats. L’Organització Mundial de la Salut alerta d’un augment de morts per inanició i malnutrició, que ja superen les 435 persones, inclosos 147 infants. Unes 700.000 persones continuen a Ciutat de Gaza i al nord de la Franja, malgrat les ordres d'evacuació dictades per Israel.

Per sostenir l’ofensiva, Israel ha mobilitzat desenes de milers de reservistes. Però la mobilització massiva ha revelat fractures internes. Més de 300 soldats veterans han firmat cartes en què es negaven a presentar-se si els criden a Ciutat de Gaza, citant objeccions morals davant una ofensiva que consideren desproporcionada i perillosa. El debat ha calat profundament en mitjans locals i xarxes socials, i alguns oficials reconeixen que la cohesió de certes unitats s’ha vist afectada. The Times of Israel informa que aquestes fractures podrien complicar els plans de l’exèrcit a mesura que l’operació es prolonga. L'objectiu del govern de Netanyahu és que les seves tropes controlin la ciutat abans del 7 d'octubre, segon aniversari dels atacs palestins.

A les llars dels reservistes, la guerra també es fa sentir. Un terç de les famílies reporta dificultats econòmiques, amb pares, mares i treballadors que depenen del sou dels que són al front amb factures sense pagar. El govern ha implementat ajudes temporals, però la realitat del dia a dia continua sent dura, i l’estrès s’acumula tant a les llars com a les files de l’exèrcit.

Sobre el terreny, els problemes logístics són constants. Mantenir subministraments de combustible, munició i aliments sota un foc continu i amb l’amenaça dels túnels no és senzill. L’alta rotació de tropes i l’esgotament físic fan difícil sostenir les posicions conquerides. Oficials francesos consultats per aquest diari expliquen que cada avenç és mesurat, que els atacs de precisió i les operacions nocturnes busquen minimitzar pèrdues, però que alenteixen de manera notable el ritme de l’ofensiva. Els generals israelians ja havien advertit de les dificultats de la batalla de Gaza.

Impacte psicològic

Entre els soldats, l’impacte psicològic comença a notar-se. Metges militars confirmen que un nombre creixent d’efectius necessita atenció per estrès posttraumàtic, ansietat i fatiga extrema. "Alguns companys no aconsegueixen dormir, reaccionen amb irritabilitat i pateixen atacs d’ansietat", explica a Le Monde un oficial d’infanteria que demana mantenir l’anonimat. Tot i això, la prioritat continua sent avançar. La jerarquia manté l’atenció psicològica en un segon pla, mentre la ciutat segueix sent l’objectiu immediat.

Les estratègies han hagut d’adaptar-se sobre la marxa. Drons, artilleria de precisió i atacs aeris es combinen amb maniobres als carrers per neutralitzar la resistència. Cada unitat, cada reservista jove o veterà, s’enfronta amb el dilema de complir ordres mentre conviu amb la por que un error pugui costar vides. La intel·ligència en temps real s’ha convertit en un recurs imprescindible, per identificar rutes segures i possibles emboscades, però no sempre hi ha prou temps per planificar cada moviment.

La pressió internacional també és tangible. Organitzacions de drets humans denuncien la situació humanitària i el nombre de víctimes civils, més de 65.000 segons l’ONU, cosa que ha generat debats a Jerusalem sobre com equilibrar objectius militars i repercussions polítiques. A Israel, la cobertura mediàtica reflecteix tant la dificultat de l’operació com la fermesa de l’ofensiva, i alimenta un debat públic sobre la sostenibilitat d’un conflicte que es prolonga més del que estava previst.

Al front, la moral dels soldats varia. Alguns admeten la tensió i la por; d’altres confien en la disciplina i en la preparació com a taules de salvació. Reservistes veterans confessen a mitjans hebreus que, malgrat el cansament, la unitat amb els companys i la sensació de complir amb el deure els permet seguir endavant. Però la incertesa sobre el futur immediat i les baixes entre companys genera un clima d’ansietat que no desapareix.

Gaza es converteix així en un tauler on cada carrer, cada edifici i cada túnel representen un repte. L’exèrcit avança amb cura, ajustant tàctiques i recursos, mentre s’enfronta amb crítiques internes i externes. La combinació de dificultats en la mobilització, l’esgotament dels soldats, les tensions internes i la pressió logística crea un escenari complex que obliga Israel a repensar constantment la seva estratègia, si vol mantenir posicions sense desmuntar la cohesió de les seves forces.

Els dies a Gaza no es mesuren només en combats o avenços militars; es compten en vides arrencades, en carrers buits, en edificis que un dia van ser llars i ara són runa. Entre el soroll constant dels atacs i la vigilància implacable, els soldats avancen, retrocedeixen i es repleguen. Cada moviment reflecteix la capacitat militar, però també el cost humà que el món observa amb impotència. La crònica de Gaza no és només la d’una guerra; és la d’un genocidi, on homes, dones i infants lluiten per sobreviure en ciutats que s’han convertit en laberints de destrucció i desesperació.