L'Iran blinda el règim i ja es prepara per a un atac dels Estats Units
Una confrontació directa amb Washington es discuteix seriosament als cercles de poder de Teheran
BeirutA Teheran, les portades dels diaris han deixat de parlar en condicional. Míssils en primer pla, titulars sobre maniobres navals i advertències a Washington ocupen el centre del debat públic. No és només retòrica. És l’escenografia d’un país que es prepara per a un escenari que ja no es percep com a remot. Una confrontació directa amb els Estats Units es discuteix seriosament als cercles de poder.
A l’estret d’Ormuz, la Guàrdia Revolucionària va assajar ahir el nou míssil naval de defensa aèria Sayyad-3G. Segons les autoritats, pot crear un perímetre de protecció de fins a 150 quilòmetres al voltant dels vaixells que el transporten i interceptar avions, drons d’alta altitud i míssils de creuer. El llançament s’inscriu en una sèrie d’exercicis que s’han multiplicat darrerament al golf Pèrsic i al golf d’Oman, inclosos entrenaments conjunts amb Rússia. La freqüència i el perfil d’aquestes operacions reflecteixen alguna cosa més que rutina militar. El moviment de l’Iran coincideix amb el reforç militar nord-americà a la regió. Després de l’última ronda celebrada aquesta setmana a Ginebra, ambdues parts han ofert versions diferents sobre l’abast dels progressos. L’Iran insisteix que el seu programa nuclear té finalitats civils i rebutja l’exigència de renunciar a l’enriquiment d’urani o de limitar el seu programa de míssils balístics, i des de Washington adverteixen que aquests punts són línies vermelles.
Davant la possibilitat que la via diplomàtica fracassi, la República Islàmica no només entrena les seves forces. Recentment, l’aiatol·là Ali Khamenei va emetre directives internes que estableixen quatre nivells de successió per a cadascun dels càrrecs militars i governamentals que ell designa. També va instruir els alts funcionaris perquè nomenessin fins a quatre possibles substituts i va delegar responsabilitats en un cercle de confiança reduït, de manera que es puguin prendre decisions si la comunicació amb ell s’interromp o si l'assassinen. És un disseny pensat per assegurar la continuïtat sota foc. Després d’aquestes directives, Ali Larijani, principal responsable de seguretat nacional, va assumir un paper central en la gestió política i estratègica. Khamenei deuria haver designat, a més, tres possibles successors. Els seus noms no s’han fet públics, però gairebé amb tota certesa Larijani no hi figura, ja que no és un clergue xiïta d’alt rang, requisit indispensable per ocupar el lideratge suprem. El missatge és inequívoc. El sistema ha de sobreviure fins i tot a la desaparició de la seva figura central.
Els senyals de rearmament s’estenen més enllà dels exercicis navals. Imatges de satèl·lit difoses per mitjans nord-americans mostren treballs de reconstrucció en bases de míssils i noves obres de fortificació al voltant d’instal·lacions nuclears. A Khorramabad, part de la infraestructura danyada en atacs previs s'ha restaurat. A Xahrud, la principal planta de producció de míssils de combustible sòlid deu haver reprès l’activitat amb rapidesa. A prop del complex de Natanz s’observen estructures que podrien reforçar la protecció davant bombardejos aeris.
El risc d'un error de càlcul
A més, el president Masoud Pezeshkian ha reforçat la narrativa de resistència. Sosté que l’Iran no cedirà davant la pressió internacional i que les grans potències busquen imposar condicions inacceptables. Khamenei, per la seva banda, ha minimitzat l’impacte del desplegament naval nord-americà, suggerint que qualsevol plataforma pot ser vulnerable si es disposa de l’arma adequada.
El risc rau en l’error de càlcul, adverteixen els analistes. Segons explica Ali Vaez, del centre d’estudis International Crisis Group, a Teheran existeix la percepció que Washington utilitza la diplomàcia com a cobertura per augmentar la pressió abans d’una possible acció militar. A Washington, alguns consideren que la fermesa iraniana respon a una sobreestimació de la seva pròpia capacitat de dissuasió. "En un entorn saturat de vaixells, drons i sistemes de míssils, un incident a l’estret d’Ormuz podria desencadenar una reacció en cadena", insisteix Vaez.
La paradoxa és evident. Els canals diplomàtics continuen oberts, però el llenguatge dominant és el de la preparació bèl·lica. L’Iran reforça la seva defensa aèria, reorganitza la seva cadena de comandament i defineix plans de successió. Els Estats Units acumulen poder naval i mantenen l’ultimàtum. Tots dos asseguren preferir un acord, però actuen com si la guerra fos una possibilitat tangible. El marge per a la desescalada existeix, però s’estreny amb cada nova maniobra al Golf.
