Rashid Khalidi: "No es pot explicar que l'ocupació d'Ucraïna és dolenta i la de Palestina no"

BarcelonaRashid Khalidi (Nova York, 1948) és historiador d'origen palestí-libanès, especialista en el Pròxim Orient. Codirector del Journal of Palestine Studies i titular de la Càtedra Edward Said d'Estudis Àrabs de la Universitat de Colúmbia, va treballar 16 anys a la Universitat de Chicago, on va fer amistat amb Barack Obama. Va viure la invasió israeliana del Líban del 1982 i va ser assessor de la delegació palestina a la Conferència de Pau de Madrid (1991). Ha presentat a Barcelona el seu últim llibre, Palestina, cien años de colonialismo y resistencia (Capitán Swing), convidat per l'Institut Europeu de la Mediterrània.

Aquesta setmana s'ha commemorat el 75è aniversari de la Nakba, el desastre que van patir els palestins amb la creació de l'Estat d'Israel.

— La Nakba va desarrelar 750.000 persones, a qui van fer fora de casa seva: era més de la meitat de la població palestina. Grans ciutats com Jafa o Haifa van ser destruïdes i també van fer fora milers de palestins dels barris residencials del Jerusalem Oest. El teixit social palestí va quedar destruït. I Israel mai no ha permès tornar a tota aquesta gent. Tots els seus béns van ser robats. Va ser un cop traumàtic, una mena de terratrèmol per a la societat palestina del qual molta gent, sobretot els més grans, no es van arribar a recuperar. Això va passar: no és ni una mentida ni cap insult a Israel. Aquest estat no es va crear per un miracle, ni en una terra buida. El sionisme sempre havia reclamat un estat de majoria jueva, i els britànics, durant el seu mandat, els van ajudar fomentant l'arribada de població jueva. Però no es pot crear un estat jueu majoritari en un país amb 1,3 o 1,4 milions d'àrabs i 600.000 jueus. L'única manera era forçant la gent a punta de baioneta, bombardejant-los i disparant-los i massacrant-los si sortien de casa.

Però el mite d'una terra buida encara es perpetua. Fa uns dies la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb motiu del 75è aniversari de la creació d'Israel, va dir que els israelians van fer "florir el desert", com si abans d'ells Palestina fos un desert.

— Abans de la Primera Guerra Mundial, Palestina exportava taronges per valor que avui equivaldria a 44 milions de lliures. Palestina no era un desert ni una terra sense poble. Però aquells mites tenien una finalitat: negar que hi hagués una població indígena, o afirmar que no era capaç de fer un ús digne de la terra. La idea que la gent autòctona era incapaç és un mite racista. I el sionisme l'ha utilitzat sistemàticament, fins al punt que la presidenta de la Comissió Europea el repeteix.

Encara avui quan algú critica l'Estat d'Israel el titllen d'antisemita.

— L'antisemitisme és essencialment una malaltia de la dreta: dels nazis, del Ku Klux Klan... no de la gent que defensa els drets dels palestins. Els sionistes intenten enganyar la gent amb aquesta idea, perquè no hi ha cap argument per defensar l'ocupació i la colonització. I desvien el tema parlant d'odi als jueus. La crítica a Israel no té res a veure amb l'odi als jueus: si fossin marcians els que ocupen la terra palestina criticaríem els marcians. Tampoc es pot explicar per què l'ocupació d'Ucraïna és dolenta i la de Palestina no. Els Estats Units i la UE sancionen correctament Putin, però Israel no ha estat mai sancionat. I els Estats Units continuen finançant-lo i enviant-li armes.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també va ser titllada d'antisemita fa unes setmanes per haver trencat l'agermanament amb Tel-Aviv i els vincles institucionals amb Israel.

— Tota la histèria contra els que demanen boicot, desinversions i sancions a Israel és molt hipòcrita perquè el que tenim és una ocupació armada des de fa 75 anys, la més llarga de la història. Sempre que hi ha ocupació hi ha resistència. La resistència si és violenta és titllada de terrorista. I si prens un camí no violent, el del boicot, aleshores et titllen d'antisemita. Aleshores, què hem de fer? ¿Callar?, ¿deixar que ens posin la bota al coll?, ¿empassar-nos la humiliació?, ¿acceptar que no existim com a poble? El boicot no té res d'antisemita: és l'eina dels oprimits. Se'l van inventar els irlandesos contra els terratinents britànics, va continuar amb la lluita contra l'apartheid a Sud-àfrica, Gandhi el va portar a l'Índia, es va utilitzar contra les lleis de segregació al sud dels Estats Units.

I com veu l'actual govern israelià de dreta i ultradreta en la història del sionisme?

— Netanyahu i el seu govern diuen el que pensen. Creuen en la supremacia jueva, que només els jueus tenen dret sobre tota la terra d'Israel, és a dir sobre tot Palestina. Això és el que realment ha estat el sionisme sempre: Teodor Hertzl sempre va dir que els jueus acabarien dominant tota la terra d'un país que aleshores tenia un 95% de població àrab. Ara ha caigut la careta. Són els mateixos que vulneren els drets dels jueus israelians laics, i els de les dones i els drets LGBT, i per això hi ha protestes, però aquestes no qüestionen l'objectiu de fons: la supremacia jueva sobre els palestins. La majoria dels israelians no tenen cap problema amb això.

Vostè ha vist molt de prop el funcionament de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), pertany a la generació dels seus dirigents. Quins van ser els seus encerts i els seus errors?

— El que va fer bé l'OAP va ser unificar el moviment nacional palestí i revifar-lo. I això va ser un assoliment enorme després de la Nakba i després que els governs àrabs, bàsicament, deixessin morir la qüestió palestina. Van ser actius en la diplomàcia i van posar el poble palestí al mapa. Un altre èxit de la meva generació va ser la primera Intifada, que va ser un gran aixecament popular no liderat per l'OAP i que l'organització, d'alguna manera, va arruïnar més tard. La primera Intifada va obligar els israelians a acceptar que no podien continuar com abans i va tornar a posar els palestins a l'escenari mundial. Entre els errors que el programa polític no era sòlid ni gaire intel·ligent, va ser un gran error d'Arafat acceptar la resolució 242 del Consell de Seguretat, que bàsicament elimina l'existència palestina. I també entrar en negociacions en un marc controlat per Israel i el seu aliat dels Estats Units.

¿El procés d'Oslo va ser un error per al poble palestí?

— Va ser un desastre. Ja ho vam entendre a les converses prèvies de la conferència de Madrid del 1991, en què vaig participar com a assessor. Els EUA havien posat el terra de la negociació molt baix, però almenys [el secretari d'Estat James] Baker va deixar clara una condició: que cap de les dues parts podia canviar l'statu quo mentre duressin les negociacions. Però Israel no va parar de construir assentaments. Així que vam anar als estatunidencs i els vam dir: "Estem discutint de repartir un pastís i mentrestant ells se l'estan menjant". I els estatunidencs no van fer res. Podríem negociar durant 40 anys i aleshores ja no ens quedaria res. Però l'OAP, en la seva ingenuïtat i el seu afany d'abandonar l'exili a Tunis al qual es van veure forçats el 1982, van creure que si acceptaven les condicions per tornar, aconseguirien al final del camí un estat. Després dels Acords d'Oslo van acceptar fer de policia per a l'ocupació israeliana pensant que això els acostava a un estat. El seu aparell repressiu no ha parat de créixer en aquesta sagrada col·laboració en la "seguretat" d'Israel. Però Israel va deixar molt clar –ho va dir fins i tot [el primer ministre laborista] Yitzhak Rabin abans que l'assassinessin– que mai no hi hauria un estat palestí. I aquesta col·laboració continua, i és un desastre per al poble palestí. Tot règim colonial depèn de la col·laboració d'una part de la població colonitzada.

I, per acabar, la pregunta de milió: ¿on és la solució?

— Ara mateix no hi ha cap solució a la vista. Perquè el govern israelià diu que mai acceptarà res que no sigui quedar-s'ho tot, perquè la direcció palestina està dividida i és feble i perquè els Estats Units i Europa tenen un clar biaix a favor d'Israel. Potser el principal canvi es veu en l'opinió pública als Estats Units, com l'enquesta Gallup del febrer, que diu que una part important dels votants del Partit Demòcrata simpatitzen més amb els palestins que amb els israelians. Quina forma tindrà la solució és massa aviat per dir-ho i potser tampoc cal definir-ho ara; si és un estat federal, binacional, cantonal o dos estats. Només hi ha una solució: aquella on ningú exerceix els seus drets a costa dels altres.