El nou Parlament de la nova Síria: més tecnòcrates que islamistes i gairebé cap dona
El mapa polític sirià comença a perfilar-se l'endemà de les primeres eleccions després de la caiguda del règim
DamascL'endemà de les eleccions parlamentàries sirianes, celebrades en un clima de calma i sense sobresalts, el nou mapa polític comença a perfilar-se. Els resultats mostren, sobretot, la continuïtat del poder central disfressada de renovació: predominen tecnòcrates pròxims a les autoritats i figures conservadores locals, mentre que els partits polítics legals i els corrents opositors continuen absents i pràcticament invisibles.
A Damasc, cap escó se l'ha endut una dona. A escala nacional, amb prou feines un 3% dels escons elegits seran ocupats per dones, mentre que el 14% de les candidatures eren femenines. La gran incògnita ara és si el president Ahmad Al-Sharaa utilitzarà el seu poder de nomenament per compensar aquest desequilibri o si la cambra es mantindrà pràcticament masculina, fet que reflectiria un sistema que continua excloent la meitat de la població.
No es va votar en regions com Raqqa, Hasaka o Suwayda, on el procés s’ha posposat per raons de seguretat. Aquests districtes queden, de moment, fora de la representació parlamentària –un reflex de la fragmentació territorial que encara marca el país i que posa en evidència la dificultat de consolidar una política nacional inclusiva–. A la pràctica, això reforça la percepció que el procés electoral serveix més per projectar legitimitat que no pas per generar participació real.
Als passadissos d’un dels comitès locals que seleccionen els dos terços dels diputats, un membre organitzador descriu el procés com un “moment inèdit”: “Hem intentat que tots els sectors hi estiguin representats –metges, enginyers, docents–. És la primera vegada que molts d’aquests perfils fan el salt a la política”. Tanmateix, la majoria dels elegits mantenen vincles estrets amb les autoritats, i això planteja dubtes sobre la independència de la nova cambra.
El Bilal, metge de formació i un dels elegits, assegura: "Durant molt de temps, aquest país ha estat governat per lògiques tancades. Avui sentim que hi ha espai per a idees noves i formes de treball diferents. No serà fàcil, però almenys s’obre una porta". La declaració sona prometedora, però fora dels cercles polítics la sensació és de desconnexió i desconfiança generalitzada.
En un cafè del nucli antic de la capital, un veí d’edat mitjana comenta: “La gent vol dignitat, honestedat i que algú pensi en nosaltres, no només en els seus”. Una estudiant universitària resumeix el sentiment de molts joves: “No sé qui es va presentar per al meu districte ni quines idees tenen. No hi va haver debats ni informació clara. Em sento exclosa”. Als barris populars, l’escepticisme és encara més evident. Un home assegut a l’entrada del seu edifici lamenta: “No sé res, ni qui ha guanyat aquí. Ningú ens diu res. I això em preocupa”.
Una rentada de cara que escenifica la modernització de les institucions
El nou Parlament combina rostres coneguts del sistema amb tecnòcrates independents i algunes figures locals amb pes comunitari. Les minories religioses mantenen la seva quota de representació en regions com la costa o parts de Homs, tot i que sense avenços significatius. La balança entre islamistes i tecnòcrates s’inclina cap a aquests últims, fet que analistes interpreten com un intent del règim de projectar una modernització institucional sense alterar les bases del poder real. Els islamistes vinculats a estructures tradicionals han reduït el seu marge de maniobra, especialment a les zones urbanes sota el control ferm de Damasc.
El terç de diputats que designarà directament la Presidència podria reconfigurar l’equilibri intern, encara que els marges d’autonomia real continuen sent limitats. La cambra tindrà un mandat de trenta mesos, fins que es convoquin eleccions amb vot directe. La veritable prova no serà la composició d’aquesta assemblea, sinó si aquest procés obre espais reals de participació o si tot queda sota el control d’un sistema tancat i d’un de facto que continua definint les regles del joc.
Als carrers, les expectatives són modestes: feina, serveis bàsics i representants que escoltin. Als despatxos, el discurs és tècnic i modernitzador. Entre aquestes dues realitats es jugarà l’abast real d’aquesta assemblea: si serà una via de canvi o simplement una continuïtat disfressada amb cares noves, ho mostraran els pròxims mesos.
Mentrestant, Síria inicia la seva nova legislatura parlamentària entre l’esperança prudent d’aquells que hi veuen una oportunitat de renovació i l’escepticisme dels que perceben que la política formal continua lluny de les seves vides, i que la veritable presa de decisions continua concentrada estrictament en l’executiu.