Síria: retorn a l'escola sota les runes d'una guerra

Homs (Síria)Les campanes de moltes escoles sirianes tornen a sonar després d’anys de silenci causat per la guerra, que va començar el març del 2011. Més de 4,2 milions de nens han tornat a unes 12.000 escoles a tot el país. Tanmateix, 2,4 milions continuen fora del sistema educatiu, gairebé la meitat de la població infantil, segons Unicef.

Als passadissos, el soroll dels llapis i les motxilles contrasta amb les parets esquerdades i les aules improvisades. La guerra va deixar una empremta profunda amb un terç de les escoles destruïdes, malmeses o convertides en refugi. Mentrestant, milers de mestres treballen amb sous mínims o fins i tot sense cobrar durant mesos. Malgrat la rehabilitació de més de 500 escoles aquest any, la precarietat continua sent una llosa per a cada aula. Molts alumnes arrosseguen anys de retard; d’altres mai no havien trepitjat una classe. La tornada a l’escola és una imatge de normalitat, però també un recordatori de la magnitud del desafiament.

L’Aya corre descalça pels passadissos polsegosos del campament d’Al-Zuhouria, als afores de Homs. Té onze anys, però carrega amb responsabilitats que no li corresponen: cuida els seus germans petits, cuina quan pot, ajuda la seva mare malalta i, així i tot, no falta mai a classe. Fa dos anys amb prou feines sabia llegir el seu nom. Avui resol equacions bàsiques i somia ser mestra.

La història de l’Aya no és una excepció. És només un retrat més entre milions d’històries trencades pel conflicte. A això s’hi suma un altre milió de nens en risc d’abandonar l’escola a causa de la inseguretat, el desplaçament forçat i la destrucció sistemàtica de la infraestructura educativa. Al campament on l’Aya i altres centenars de nens desplaçats intenten refer les seves vides, els llibres escassegen i els pupitres són records llunyans. La majoria han perdut anys escolars; alguns mai havien assistit a una classe.

Un projecte esperançador

El projecte educatiu de l’ONG Secours Islamique France (SIF), amb el suport d’Unicef, va marcar un abans i un després per a l’Aya. Allà hi va trobar no només una escola, sinó també un refugi emocional. Va aprendre a llegir, a sumar, a parlar amb seguretat. La seva mestra, Doha Maala, que fa cinc anys que ensenya en una tenda de campanya reconvertida en aula informal, explica: "Arriben insegurs, tristos, desconnectats, incapaços de relacionar-se o participar. Aquí els donem confiança en ells mateixos; si s'hi senten segurs, aleshores poden tornar a l’educació formal amb tranquil·litat".

La Doha assenyala que els reptes van més enllà d’aprendre a llegir o escriure. La majoria dels nens del camp estan exposats al treball infantil a causa de les difícils condicions econòmiques de les seves famílies. Per això, ella i l’equip coordinen horaris flexibles perquè puguin continuar estudiant. Però la pobresa extrema ha convertit l’abandonament escolar en una tendència imparable. Amb la moneda enfonsada i el cost de la vida pels núvols, un de cada quatre nens fa algun tipus de feina per ajudar la seva família. Molts deixen l’escola als deu o onze anys; alguns no hi tornen mai més.

La devastació del sistema educatiu és total. La guerra a Síria no només va ensorrar edificis, sinó que va polvoritzar una futura generació. El Mohamed, de dotze anys, ha viscut en tres ciutats diferents, va perdre la casa i la mare, que patia esclerosi múltiple. El seu pare continua desaparegut. Durant dos anys va deixar d’anar a classe després que la seva anterior escola fos bombardejada. Ara estudia en una escola a Douma, rehabilitada per l'Unicef.

La seva mestra, Rawan Shogri, fa més de tres anys que és a l’aula. Cobra l’equivalent a 15 dòlars al mes, i de vegades passa vuit mesos sense rebre el salari. Com ella, milers de docents afronten condicions extremes. Alguns han emigrat; d’altres, desesperats, han canviat d’ofici. Així i tot, la Rawan continua ensenyant. “Treballo per necessitat, però també per convicció. Si jo me’n vaig, qui es queda amb ells?”, es pregunta.

A la seva escola, algunes companyes no havien ni acabat la secundària. La manca de formació docent se suma a una crisi que sembla no tenir fons. La tragèdia no és només estructural, també és emocional. Més de 6,4 milions de nens necessiten suport psicosocial. El trauma, l’ansietat i el dol formen part del dia a dia. El Muhannad, de vuit anys, viu amb els avis des que el seu pare va desaparèixer. Plora cada vegada que el recorda. Però la seva escola s’ha convertit en un espai segur. "La meva professora em cuida. Em va fer sentir important. Fins i tot em va escollir com a monitor de disciplina", explica amb un somriure tímid. A la nova escola, els mestres no fan servir càstigs físics i es concentren en el respecte mutu. "Abans em feien por els professors. Ara m’agrada venir", diu.

A Latakia, Nadin Qadoum coordina un programa d’alfabetització amb suport de tauletes per a joves que no van acabar la primària. "Alguns no saben escriure el seu nom. Tot i això, venen cada dia. Lluiten pel seu dret a aprendre", afirma.

Enmig del col·lapse, aquests espais es converteixen en fars d’esperança, encara que resultin insuficients. Però malgrat la creació de centres informals i aules temporals, la qualitat educativa continua sent extremadament baixa. L’educació a Síria travessa una de les seves etapes més fosques, mentre la inestabilitat política, la pressió internacional i els problemes de seguretat continuen devorant el poc que queda del sistema educatiu.