Síria vota sense urnes: eleccions parlamentàries en un país fragmentat

DamascÉs un matí suau d’octubre i, als carrers de la capital siriana, la rutina diària avança com qualsevol altre cap de setmana. No hi ha cartells, ni mítings, ni l’efervescència típica d’una jornada prèvia a unes eleccions. Molts vianants ni tan sols saben que aquest diumenge se celebren comicis parlamentaris. Per a d'altres, la cita desperta sentiments contradictoris: entre l’esperança cauta i un escepticisme après després d’anys de guerra, desplaçament i repressió.

A diferència dels processos electorals tradicionals, els sirians no votaran directament els seus representants. Dos terços dels 210 escons seran escollits per comitès locals, i el terç restant serà designat pel president interí Ahmed al-Sharaa. Regions com Suwayda —de majoria drusa— i el nord-est kurd queden fora del procés i deixen 19 escons vacants. Aquestes regions, escenari de protestes contínues contra el deteriorament econòmic i la violència sectària, senten la manca de representació real. Allà, la participació es percep més com una formalitat que no pas com un mecanisme de canvi.

Organitzacions civils i analistes han qüestionat la manca de cobertura territorial, la baixa representació femenina i la centralització del poder presidencial. Per a molts ciutadans, aquestes particularitats reflecteixen tant les limitacions de l’experiment polític en curs com la fractura real del país després de catorze anys de guerra.

A Jaramana, al Damasc rural, Giulianna, una jove drusa de 27 anys, parla amb franquesa sobre les divisions internes que travessen la seva comunitat. “Som molts els que hem estudiat i volem un futur diferent, però entre nosaltres mateixos hi ha ferides i ressentiments que no han cicatritzat. Els nens han crescut veient violència i neteja sectària; això s’ha normalitzat per a ells. Hi ha gent que entén el que passa i vol canviar les coses, però no té veu ni garanties de seguretat. Si dius el que penses, no saps què pot passar. Per això molts callen”.

Als suburbis de Qudsaia, a l’oest de la capital, Mohamed, de 34 anys, observa el procés amb una barreja d’esperança i cautela. Va desertar de l’exèrcit a l’inici del conflicte i va passar anys com a refugiat al Sudan i Turquia abans de decidir tornar. “Abans, la por em paralitzava. Ara sento que, encara que les amenaces no han desaparegut, les coses estan canviant a poc a poc. Si aquest nou experiment serveix per obrir un camí diferent, amb més dignitat i llibertat, estarà molt bé. Tots els sirians ens mereixem alguna cosa millor”, diu amb una serenor guanyada a pols.

A Babtouma, barri comercial cristià de Damasc, l'Ibrahim atén la confiteria familiar amb la televisió encesa de fons. “Volem que el Parlament representi tots els sirians, no només certes comunitats. Si els joves no participem, si no s’obren espais reals de discussió, no canviarà res. Esperem que el nou govern no afavoreixi un grup sobre un altre”, afirma, sense amagar la seva preocupació pel favoritisme habitual a les institucions.

El canvi cap a una cultura política diferent

Una jove activista, que prefereix no donar el seu nom, resumeix així el moment històric: “Estem creuant un llindar entre un règim dictatorial i una societat que vol parlar de política sense por. Abans, expressar una opinió era perillós. Ara, a poc a poc, surten espais per debatre, escoltar i dissentir. No sabem què portaran els pròxims dies, però aquesta generació està més ben preparada, amb més formació i més ganes de fer-se sentir”.

Malgrat els matisos d’esperança, molts ciutadans continuen qüestionant l’essència del procés electoral. L’elecció indirecta, l’exclusió de zones senceres del país i el poder decisiu del president interí alimenten la percepció que es tracta d’una reforma més formal que substancial. La Mariam, cristiana de Damasc, ho expressa amb claredat: “Si un comitè és qui tria els diputats i no el poble, a qui representen realment? Aquestes eleccions no són per a nosaltres”.

A mesura que s'acosta la votació, la vida a Damasc segueix el seu curs. No hi ha ambient electoral als carrers ni grans debats públics, però sota aquesta calma quotidiana es mouen percepcions, expectatives i frustracions acumulades. Les eleccions d’aquest diumenge no semblen destinades a transformar el sistema d’un dia per l’altre, però sí a mesurar el pols d’una societat que, després d’anys de guerra i desplaçaments, busca redefinir-se.

Més que un canvi immediat, el que està en joc és si aquest procés obrirà espai per a una cultura política diferent, menys basada en la por i més en el debat, la participació i el reconeixement mutu. En un país marcat per la fragmentació i el desgast, la transició política dependrà menys dels comitès electorals que de la capacitat de la societat per reclamar, a poc a poc, un lloc a l’esfera pública.