Parla el reporter de Gaza a qui Israel li ha matat la família

Wael Dahdouh va ser ferit però va continuar treballant per documentar la barbàrie a la Franja

Lola Bañon Castellón
5 min
Wael Al-Dahdouh

ValènciaWael Dahdouh és un periodista mític al món àrab. Cap de l'oficina d'Al-Jazeera a Gaza, fa set mesos va predir una nova guerra i l'hi va dir a la seva dona, l'Amna. No sospitava que seria així de llarga –el 7 d'abril va fer set mesos que va començar– i molt menys que el destí obriria un cràter infernal a la seva vida. Dahdouh ha perdut la meitat de la família, desenes de companys i la salut. Tothom es pregunta com pot tirar endavant amb aquest calvari personal.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Ara està ferit a la mà dreta, a conseqüència del mateix bombardeig sobre una escola de Khan Yunis on va morir el seu operador d'imatge, Samer Abu Daqqa. Aprofitant la seva visita a València de dos dies, ha rebut tractament d'un fisioterapeuta. I també reconeixements: dimecres passat va rebre el premi de la Unió de Periodistes del País Valencià i un altre de la Coordinadora Valenciana d'ONG. Dos dies abans, a Còrdova, va rebre el premi Julio Anguita Parrado, en memòria del periodista d'El Mundo mort el 2003 per un míssil iraquià durant la invasió promoguda per George W. Bush i Tony Blair, i recolzada per José María Aznar.

El 25 d'octubre va sortir en els informatius de gairebé tot el món mentre rebia la notícia que una bomba havia caigut a casa seva. "La meva família no era a la nostra casa de Gaza; els vaig portar a Nuseirat, una zona que Israel va dir que no atacaria. Em van passar un telèfon, era la meva filla Julud i em vaig oblidar que estava en directe i que era davant de milers de persones", recorda el periodista.

Dahdouh té 53 anys i ja és avi. El petit Adam, de setze mesos, va ser el primer cos que va trobar: "El vaig portar a una ambulància amb l'esperança de reanimar-lo, però no hi havia res a fer. Vaig arribar a la zona de nit, va ser un xoc. La casa estava en ruïnes i tot era foscor. Preguntava i ningú em contestava. Després vaig trobar la meva dona i el Mahmoud, que volia ser periodista i ja estava pujant vídeos en anglès a les xarxes socials. Després vaig veure la Sham, la més petita de les meves filles. Va ser molt difícil".

Abdisalam Farah, el presentador de l'informatiu en àrab de la cadena qatariana, va plorar quan va haver de llegir la notícia de la tragèdia del reporter. Dahdouh va presidir el funeral de les quatre víctimes vestit amb l'armilla de periodista. Al costat, amb el cap embenat per les greus ferides, hi havia el Yahia, de 12 anys. "Per a mi era inconcebible deixar de treballar quan la meva família era màrtir. Ells van ser atacats per la meva professió, i perquè eren la meva dona i els meus fills. Sempre es van sacrificar; jo era un periodista amb llargues absències de casa. Però, per a mi, el periodisme és una missió humanitària. I una obligació. Sempre cal continuar informant".

La guerra més mortífera per als informadors

Dahdouh va enterrar els seus éssers estimats i es va posar davant la càmera immediatament després, malgrat que cada dia continuaven morint periodistes. Gaza s'ha convertit en la guerra més mortífera per als informadors. Només dos mesos després de la primera tragèdia, va morir el seu operador d’imatge, Samer Abu Daqqa, en el mateix atac en què a ell li van destrossar la mà.

El 7 de gener, Hamza Dahdouh, el fill més gran de Dahdouh, també periodista, de 27 anys, va ser assassinat quan un dron israelià va atacar el cotxe en què viatjava amb un altre reporter, Mustafa Thuraya, que també va morir. Un tercer passatger del vehicle, Hazem Rajab, va resultar ferit. Un dia abans del desastre, Hamza Dahdouh havia escrit a X un elogi al pare: "No desesperis, tu ets pacient". Aquest nou cop va noquejar Dahdouh. Era el fill que havia heretat la vocació, el seu gran orgull. "Jo no he volgut parlar del meu dol, he intentat informar de manera professional", assegura.

La mà destrossada plena d'embenatges encara va tenir moviment per a acariciar la del seu fill mort. Abraçant una de les seves filles, així se'n va acomiadar, també sense abandonar la seva armilla de membre de la premsa. I, novament, després del funeral es va posar davant el micròfon; aquesta vegada l'havia d'agafar amb la mà esquerra. A principis de gener, el seu estat no millorava i Al-Jazeera el va traslladar a Doha perquè rebés tractament. "Vaig passar per una operació de nou hores, molt complicada. El nervi estava seccionat i els cirurgians van actuar també fent extraccions de la cama per als empelts. No recuperaré tota la mobilitat. Ja m'han dit que en tinc per a un any, però vull tornar a treballar sobre el terreny immediatament". Mentre estava ingressat va morir la seva mare.

A València li van oferir com a regal un pastís immens en què a la part central hi havia una foto d'ell, amb el seu casc i la seva armilla antibales blava amb les lletres en anglès "press" (premsa). Tot envoltat de merenga i crema. Era un petit detall per endolcir la seva vida. Però el periodista es va negar a menjar. "El meu cap no menja", es va justificar. Massa dolor acumulat.

Set anys a la presó

Dahdouh és musulmà practicant. L'Aid al-Fitr, que marca la fi del Ramadà, va coincidir amb la segona jornada de la seva visita a València. Va anar a la mesquita. La fe l'ajuda a ser fort. I la seva història, com la de la majoria de palestins, és un procés de patiment. Nascut a Gaza, va passar set anys a les presons israelianes per participar en la Intifada (1987-1993), la rebel·lió popular palestina. Durant un temps tenia il·lusió de cursar medicina, però Israel no li va donar permís per viatjar i estudiar a l'estranger, així que es va decantar pel periodisme.

Després de l'oració a la mesquita, Dahdouh va anar a la platja a València. L'altra riba de la mateixa mar que veu des de Gaza. Va visitar també l'Albufera. I va renéixer el Dahdouh periodista, curiós: va interrogar el barquer que solca les aigües a cop de penjador.

Al Centre Cultural La Beneficència va tenir lloc dimecres passat el lliurament del premi de la Unió de Periodistes. L'acte es va haver de traslladar a un espai més gran d'on s'havia programat inicialment. Però encara així hi va haver gent que es va quedar al carrer. Dahdouh va ser rebut amb una gran emoció. Alguns dels assistents ploraven en veure'l. La seva història visibilitza el patiment palestí. Va recollir el guardó i, com va fer a Còrdova, el va dedicar als col·legues que s'han quedat a Gaza. En les últimes hores a València també va rebre, de mans de representants d'organitzacions socials, el premi de la Coordinadora Valenciana d'ONG. Amb el cor trencat i la mà dreta destrossada, Dahdouh tornarà a treballar quan la mà n'hi doni l'oportunitat. Té un any llarg de recuperació.

stats