Trump confirma que estudia atacar l'Iran, que ja calcula la resposta

BeirutDonald Trump ha apujat l'aposta aquest divendres en el seu pols amb l'Iran. En declaracions als mitjans de comunicació, ha confirmat que la seva administració està avaluant l'execució d'un atac militar "limitat". L'amenaça, cada cop més creïble després de l'acumulació d'efectius militars estatunidencs a la zona, i l'enviament als països aliats de tota mena de bateries antiaèries, busca forçar el règim de Teheran a tancar un nou acord sobre el seu programa nuclear. Trump ha fixat un termini d'entre 10 i 15 dies, un ultimàtum que el mateix president ha descrit com a necessari abans que "passin coses realment dolentes".

A l'Iran, la declaració de Trump s'ha interpretat com alguna cosa més que pressió diplomàtica. Tot i que el president nord-americà ha parlat d’un cop puntual i no d’una guerra oberta, al país persa aquesta diferència importa poc. Per a les autoritats, el missatge és clar: Washington negocia mentre deixa oberta la porta a la força. Els mitjans oficials iranians han reaccionat amb un to mesurat però ferm. L’agència oficial IRNA parla de “retòrica repetida” i recorda que la República Islàmica ha sobreviscut a anys de sancions, sabotatges i assassinats selectius de científics nuclears. A la televisió estatal, comentaristes pròxims al poder insisteixen que l’Iran no negocia sota amenaça. En paral·lel, la premsa reformista subratlla el risc econòmic d’una nova escalada i adverteix que el país no està en condicions d’absorbir un altre xoc militar.

El govern ha optat per una doble resposta. D’una banda, manté oberta la via diplomàtica. El ministre d’Afers Exteriors ha reiterat, en entrevistes concedides a agències internacionals, que Teheran està disposat a discutir límits tècnics sobre l’enriquiment d’urani, sempre que s’aixequin les sancions i s’ofereixin garanties verificables. De l’altra, el discurs intern apel·la a la resistència. El líder suprem, Ali Khamenei, va afirmar aquesta setmana que l’Iran “no busca la guerra, però no acceptarà imposicions”. És un missatge habitual, però pronunciat ara amb el rerefons de moviments militars nord-americans al Golf Pèrsic.

Al carrer, la preocupació és econòmica abans que ideològica. La moneda torna a fluctuar cada vegada que Trump parla. Molts recorden que els cicles anteriors de sancions van disparar la inflació i van reduir el poder adquisitiu. La possibilitat d’un atac no es viu amb fervor patriòtic sinó amb preocupació pràctica.

La dimensió regional també pesa en el càlcul iranià. Mitjans pròxims a l’estament militar recorden amb freqüència la importància estratègica de l’estret d’Ormuz, pas clau per al comerç energètic mundial. No es tracta d’una amenaça explícita de tancament, però sí d’un recordatori constant que qualsevol conflicte no quedaria contingut dins les fronteres iranianes.

Credibilitat interna vs. confrontació

Al mateix temps, veus crítiques dins del país temen que la pressió externa reforci els sectors més durs del règim. Analistes iranians a l’estranger assenyalen que, quan l’amenaça ve de fora, el debat intern es redueix i la prioritat passa a ser la seguretat. L’experiència anterior avala aquesta percepció. A Israel i en alguns països del Golf, la cobertura mediàtica observa els moviments de Washington amb atenció, tot i que amb matisos diferents.

L’Iran es mou en un equilibri incòmode. Si cedeix sota ultimàtum, s'arrisca a perdre credibilitat interna. Si respon amb una escalada, s’exposa a una confrontació directa amb els Estats Units. Trump parla d’opcions en estudi i de decisions pròximes, però també existeix la consciència que un error de càlcul pot transformar la pressió en un enfrontament obert. La història recent ha demostrat que la línia entre advertència i atac pot ser fina.

A Teheran aquesta atenció es tradueix en vigilància. Per ara no hi ha mobilitzacions visibles ni anuncis extraordinaris. Hi ha vigilància, missatges mesurats i una espera tensa. La incògnita és si aquesta vegada l’amenaça es quedarà en pressió verbal o derivarà en acció militar.

Mentre el rellotge avança, la societat iraniana torna a situar-se en aquest punt entre el desafiament extern i la fragilitat interna. A l’Iran han après que les crisis rarament es mantenen dins dels límits previstos. I en una regió acostumada a les escalades, fins i tot un cop contingut pot obrir una porta que després resulti difícil de tancar. Les amenaces passen, però les conseqüències es queden.