REGNE UNIT

Un reducte hebreu enmig de Londres

La comunitat de jueus ultraortodoxos de Stamford Hill lluita per presevar la seva privacitat

L’àrea és una mena de triangle isòsceles format pels vèrtexs de les parades de tren de Stamford Hill i Clapton i la del metro de Seven Sisters, una de les últimes estacions de la línia Victoria. La brúixola assenyala el nord, i la distància en relació amb el centre que és Charing Cross -indret que tothom que hagi passejat alguna vegada per la capital britànica coneix o reconeix perquè és a tocar de Trafalgar Square-és d’uns vuit quilòmetres. En principi, poca distància entre el triangle i el centre, però una distància que separa dos mons tremendament diferents i allunyats entre si.

El relativament reduït escenari triangular descrit a l’inici és l’hàbitat natural majoritari de la comunitat jueva haredim o hassídica de Londres: asquenazites ultraortodoxos que formen el col·lectiu més nombrós d’aquesta branca del judaisme a Europa: entre 25.000 i 30.000 persones que segueixen una gran observança religiosa -des del punt de vista d’un no creient, i d’un que ho sigui, fregant el sectarisme.

Els membres d’aquest col·lectiu són, dit en termes laxos, veïns d’aquest cronista, que se’ls creua sovint a l’Springfield Park o comprant algun dolç o pa a la Indig’s Bakery d’Oldhill Street, o bé en qualsevol botiga de queviures de Seven Sisters Road, una de les dues grans artèries de la zona juntament amb Stamford Hill -o encara al restaurant kosher The Parkside, molt a la vora de l’agradable passejada per la riba del riu Lea-. O ja més escampats pels carrers residencials de Clapton, Tottenham o Stoke Newington, tres zones d’un gran atractiu i de gran diversitat, però gens turístiques.

Primera escola de la Torà

La presència, en una zona de poc més d’una milla quadrada, de 54 sinagogues, 32 escoles ortodoxes i comerços de tota mena dona idea de la rellevància numèrica actual de la comunitat. Els hassídics van arribar per primer cop al Regne Unit a finals del segle XIX, quan un grup molt petit procedent de Lituània va desembarcar a Newcastle Upon Tyne, al nord-est d’Anglaterra.

Al suburbi de Newcastle de Gateshead van establir el primer centre d’estudis de la Torà i el Talmud al Regne Unit, que encara avui és el més important per seguir aquests estudis fora dels Estats Units i d’Israel.

Unes quantes dotzenes de persones d’aquells primers nouvinguts van continuar fins a Stamford Hill. Les xifres actuals es deuen a l’arribada de refugiats immediatament abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i a la dels supervivents de l’Holocaust. S’hi integren i conviuen, dins del seu món i sense gaire contacte, però, amb altres comunitats de la zona igualment idiosincràtiques.

En un treball relativament recent de Tori Ferenc, que el 2016 va poder retratar el col·lectiu durant la celebració de la festa del Purim -la més pagana del calendari jueu, que commemora la salvació del poble d’un pogrom durant l’època de l’imperi persa aquemènida-, la fotògrafa destacava la “tremenda privacitat” dels jueus de Stamford Hill.

Té raó: els veus per tot arreu, amb els seus característics barrets negres d’alta corona, els tirabuixons i els abrics o guardapols llargs i negres -fins i tot quan fa calor-, però mantenen sempre una distància de seguretat amb l’estrany. Tots ells sembla que es coneguin, que siguin família, mentre que la presència d’un foraster és, per raons òbvies, percebuda de seguida, per bé que no com una amenaça.

Encariment de l’habitatge

En els últims mesos, la comunitat ha tingut el focus a sobre per un problema ben habitual a Londres: la manca d’habitatge per la impossibilitat de comprar-ne als preus del mercat. Stamford Hill, Tottenham o Clapton no són aliens a l’encariment, i les dificultats per trobar casa s’accentuen si es té en compte que, en general, els hassídics necessiten cases grans per donar sostre a la mainada que acostumen a tenir els matrimonis: no són gens infreqüents les unitats familiars amb set fills, i pràcticament mai en tenen menys de tres o quatre.

En la mesura que viuen com a comunitat, cap mudança pot dur-se a terme de forma individual. En els primers dies de la primavera passada es va completar el trasllat d’un centenar de membres de la comunitat de Stamford Hill a Canvey Island, una zona de l’estuari del Tàmesi, a 60 quilòmetres al nord de Londres, on van arribar després d’haver-se garantit la presència d’una sinagoga, d’un parell de botigues kosher i d’una guarderia i una escola jueves.

Canvey Island no és especialment famosa per la seva diversitat ni tolerància. La població és quasi exclusivament blanca i anglosaxona, majoritàriament brexitera, i votant del UKIP abans i del Partit del Brexit ara, però no hi ha hagut cap incident. Potser hauria estat molt més difícil de pair per als nadius del lloc l’arribada d’un centenar de musulmans. Però si la tendència dels nous colons de Canvey Island segueix el patró dels de Stamford Hill, és qüestió de temps que hi hagi dues comunitats que visquin vides paral·leles sense cap interacció.

Un lloc icònic per tenir constància d’aquest futur aïllament és l’encreuament de Rookwood Road amb Egerton Road; la primera, paral·lela a Stamford Hill; la segona, perpendicular. A la cantonada s’alça la Nova Sinagoga, una bella rèplica de la de Great St. Helen’s, de la City of London, desapareguda fa unes dècades. Trenta metres més enllà hi ha l’església georgiana ortodoxa, molt maca també. S’ignoren i prou.