Els refugiats no entren en campanya

Enviada especial a AtenesLa Farhood Shan va arribar fa quatre mesos a Grècia fugint de la guerra de l’Afganistan. Divendres al vespre jugava amb el seu fill de 6 anys al pati de l’institut número 5 d’Atenes, un edifici abandonat des del terratrèmol que va afectar la capital grega el 1999 i que després es va convertir en un centre okupa. Fa anys que és un alberg autogestionat per refugiats on hi viuen unes 150 persones, arribades sobretot del Pròxim Orient, per a les quals Grècia ha estat la porta d’entrada a la UE.

La família va arribar al país a través de la frontera terrestre amb Turquia: “Era ple hivern, el febrer passat. Vam estar dies i dies caminant sobre la neu, jo amb el nen en braços i el meu home amb la petita a l’esquena”. El marit és pastisser i confien que a Europa trobarà feina lluny de la guerra: “És dur, però volem que els nostres fills tinguin un bon futur”, resumeix amb un somriure. La dona explica que l’institut ocupat, al cor del barri d’Exarchia del centre d’Atenes, és molt millor que els camps oficials del govern, on encara viuen alguns dels 63.700 refugiats que segons les dades de l’ACNUR viuen atrapats a la Grècia continental a l’espera que els autoritzin a continuar el seu camí. A les illes, la situació és molt pitjor: més de 16.000 persones han quedat en aquest llimbs, pendents que es resolguin les seves peticions d’asil -l’espera mitjana per a la primera cita és de 8 mesos-, amuntegats en condicions infrahumanes.

Els refugiats no han estat, però, un tema a la campanya de les eleccions d’avui. El govern de Syriza no té gaire de què enorgullir-se: el 2015 , en el moment d’auge de les arribades per l’èxode de la guerra de Síria, es va limitar a fer que els refugiats desfilessin cap als seus destins al centre d’Europa. Quan els països del nord van començar a tancar les fronteres, van muntar, amb ajuda financera de la UE, precaris camps de refugiats. I es va empassar tots els principis aprovant l’acord de la vergonya amb Turquia que permet deportar-hi els que hagin arribat a Grècia sense autorització. L’acord és avui paper mullat i hi ha hagut un petit repunt d’arribades (18.000 persones aquest any) que ha tornat a col·lapsar el sistema d’acollida grec.

“Ens fa por que després que Mitsotakis guanyi les eleccions serem els primers a ser desallotjats per la policia”, explica Savvas Margaritis, de l’associació Mano Aperta, que dos dies a la setmana cuina per als refugiats: “No és perquè ho necessitin, estan ben organitzats i disposen de llet i verdures de la granja del Kastro, un refugiat sirià que va arribar fa anys i va organitzar tot això, però cuinar per a ells és per a mi un gest polític. És una manera de dir-los que són benvinguts a Grècia”, afegeix.

En el món dels activistes solidaris amb els immigrants, la condemna a la gestió de Syriza és unànime: “Al final, el govern Tsipras ha aplicat totalment la política de la UE: invisibilitzant els refugiats, aixecant tanques amb el suport de Frontex [agència europea de vigilància fronterera] i convertint Grècia en una zona tap d’Europa en què els refugiats estan atrapats en presons a cel obert”, resumeix Petros Stergiou.

La por del retorn de la dreta

A la clínica que l’ONG Metges del Món té al centre d’Atenes, el pediatre Georges Tomaras tem que el pròxim govern de la dreta endurirà la política contra els nouvinguts. “Ara les coses estan millor, perquè molta gent que era als camps de refugiats l’han traslladada a pisos o albergs. Però els nens dels camps presenten més malalties respiratòries, problemes digestius i de malnutrició. Si tornen a enviar la majoria de la gent als camps no sabem què passarà”.

Kyriakos Mitsotakis, líder conservador grec, no ha passat de fer referències genèriques en campanya, prometent millores en el sistema de processament de les peticions d’asil per accelerar els retorns a Turquia dels no acceptats. La dreta s’ha dedicat més a acusar Syriza de tenir la gent en males condicions que a reclamar expulsions.

Tampoc la ultradreta n’ha tret suc. Els neonazis d’Alba Daurada, que fa només uns anys promovien campanyes de donació de sang “només per a grecs”, estan paralitzats pel judici a la seva cúpula per l’assassinat del raper Pavlos Fyssas el 2013, i també pel cordó sanitari polític: els ajuntaments d’Atenes i de Salònica fins i tot els han negat els espais públics per als mítings. Les enquestes els donen entre el 3,2% i el 4% dels vots, menys que el 2015, però suficient per tornar a portar les seves bronques al Parlament. S’ha posat sordina al discurs obertament xenòfob, tot i que la violència racista continua en augment.

Explicar com és que la combinació explosiva de desastre econòmic, rebuig al dictat d’austeritat de la UE i crisi de refugiats no s’ha traduït en una feixistització de la societat mereixeria un estudi profund. Potser hi ha contribuït el fet que els que arribaven fugint de la guerra tenien la mateixa aparença física que els grecs, i que la gent hi empatitzava perquè es tracta sobretot de famílies amb criatures, cosa que ha fet que es parlés més de crisi humanitària que de problema migratori. També el fet que el discurs del govern no fos agressiu, a diferència de l’italià de Salvini o l’hongarès d’Orbán. Ha pesat també el record de la pròpia història: als anys 20 les minories gregues van ser foragitades de l’oest de Turquia i arribaven al país en vaixell. I potser també hi ha ajudat el fet que els grecs han vist com els seus fills que han hagut d’emigrar es convertien en mà d’obra barata dels països més rics d’Europa.