Els seguidors de Navalni li porten flors i reclamen justícia: “És inhumà”
Centenars de persones homenatgen l’opositor en el segon aniversari de la seva mort
MoscouA les portes del cementiri Boríssovskoie, al sud-est de Moscou, les dues Rússies del futur s’han citat en el segon aniversari de la mort d’Aleksei Navalni, el dissident el nom del qual Vladímir Putin no va pronunciar mai mentre era viu. Carregats amb rams de flors, desenes de joves fan cua per entrar al recinte, decidits a homenatjar el seu ídol polític, malgrat la tempesta de neu i les temperatures per sota dels deu graus negatius. Alhora, plantats a tocar de la reixa d’accés, mitja dotzena de nois i noies també molt joves, només amb els ulls al descobert, filmen i fotografien tots els assistents a la commemoració.
Als simpatitzants de Navalni no els ha agafat per sorpresa la conclusió de cinc governs europeus que l’opositor va ser assassinat amb una toxina procedent d’unes granotes verinoses de l’Amèrica del Sud, però estan compungits. “És inhumà, no sé què més afegir”, diu el Sènia a l'ARA, mentre tres individus se’ns abraonen i ens enfoquen amb els telèfons mòbils a un pam de la cara amb voluntat d’intimidar-nos, impassibles davant les nostres queixes. Al seu costat, la Liza, espantada, diu en veu baixa que el que va patir Navalni és “inacceptable”, i que és “una crueltat per a qualsevol persona, sigui bona o dolenta”.
La mare d'Aleksei Navalni, Liudmila Navàlnaia, ha estat de les primeres persones a arribar al cementiri. Acompanyada de la seva consogra, la mare de Iúlia Navàlnaia, ha dipositat un ram de flors vermelles al damunt del sepulcre del fill. “Això confirma el que sabíem des del principi: que el nostre fill no va morir simplement a la colònia penal, sinó que va ser assassinat”, ha dit. Segons ella, és qüestió de temps que se sàpiga qui en van ser els responsables materials. “Volem que aquesta investigació tingui lloc al nostre país, que prevalgui la justícia i en coneguem tots els noms. Tothom sap qui ho va ordenar”, ha acabat.
En una societat en què les manifestacions estan prohibides, portar flors al cementiri és pràcticament l’únic acte de protesta col·lectiu tolerat per les autoritats. Tot i això, la presència d’agents de la Rosgvàrdia –un cos militaritzat que depèn directament de Putin– custodiant el cementiri demostra que Navalni és una figura amenaçadora per al Kremlin fins i tot mort. De fet, el seu nom encara consta a la llista de terroristes i extremistes, i qualsevol vinculació amb ell o amb la seva fundació és susceptible de ser considerada delicte.
El Kremlin nega les acusacions
El govern rus ha despatxat amb poques paraules les anàlisis europees que l’incriminen en la mort de Navalni. “Naturalment, no acceptem aquestes acusacions. No hi estem d’acord. Les considerem infundades i esbiaixades i, per tant, les rebutgem completament”, ha afirmat el seu portaveu, Dmitri Peskov. Una reacció que ha arribat després de dos dies de silenci des de l’entorn de Putin. El Kremlin havia delegat en la diplomàcia russa la resposta als informes occidentals. L’ambaixada russa al Regne Unit els va qualificar de “necropropaganda” i d’“ultratge als morts”, i va recriminar als països europeus l’intent d’encoratjar “el fervor anti-rus” amb pretextos “inventats” i “sense proves”. La premsa del règim no ha publicat més que el desmentiment oficial, i a la televisió estatal la notícia directament no ha existit en els últims tres dies.
Tot i els esforços de Moscou per esmorteir el ressò de les noves informacions, representants de diverses missions diplomàtiques europees han acudit al cementiri, entre els quals enviats espanyols, alemanys, italians, polonesos o letons. “Ni tan sols esperàvem el coratge dels líders d'altres països [de publicar els resultats que proven l’enverinament], ho hem rebut de manera positiva”, assegura l’Inna, que procura no perdre’s cap acte de record a Navalni. “Aquí filmen a tothom, però la gent ve igualment. I, en canvi, els dirigents de països que són lluny, que no s’enfronten a cap amenaça, per algun motiu tenen por –lamenta–. És evident que hi ha indignació, però amb això no el reviurem”.
Per a ella, igual que per a la resta de simpatitzants del polític mort, jornades com la d’aquest dilluns serveixen per abandonar durant unes hores l’exili interior a què s’han resignat i reconèixer-se els uns en els altres.
Als peus de la sepultura, una renglera d’aneguets de goma grocs somrients confereixen un aire infantil a l’homenatge-protesta. Aquest element es va convertir en un símbol de denúncia de la corrupció del govern rus quan, fa deu anys, l’equip de Navalni va revelar que l’expresident Dmitri Medvédev tenia una casa només per a ànecs a la seva mansió de luxe. Al voltant de la tomba, coberta de flors i de neu, la gent entona de manera espontània una cançó de la pel·lícula d’animació soviètica Els músics de Bremen. Un cant a l’esperança, innocent i transgeneracional: “A aquells que tenen amics / les angoixes no els fan por. / Per a nosaltres, tots els camins són estimats. / No oblidarem la nostra vocació: / portem rialles i alegria a la gent! / Les seductores voltes dels palaus / mai no substituiran la llibertat”.
