Una segona ànima

Escriptor / MoçambiquèsEl dia 14 de març de bon matí truco a l’escriptor Dany Wambire. És d’hora i el cicló que han anunciat que passaria per la meva ciutat natal, Beira, tot just comença. Soc a Maputo, vull saber com es preparen els meus amics d’allà. En Dany es posa al telèfon, explica que està tancat a casa, apartat de les finestres, obedient a la crida de les autoritats. La seva dona, embarassada, és en un llit que han arrossegat fins a la cuina. No el sento gens bé, el vent és molt fort i el jove escriptor s’acomiada amb un: “Fins aviat, de seguida que això passi et tornaré a trucar”. No va trucar aquell dia. Ni els dies següents. Les línies telefòniques havien caigut. Igual que van caure l’electricitat, internet, el subministrament d’aigua.

Aquella nostra última conversa revela fins a quin punt ignoràvem la dimensió del cicló que havien anunciat. En Dany té trenta-sis anys. Però jo ho hauria d’haver sabut: la meva ciutat sempre ha estat propensa a aquestes calamitats. El 1962, jo tenia set anys, vaig veure com les teulades de les cases alçaven el vol i flotaven com fulles sense pes. Aquell cicló, anomenat Claude, em donava la primera lliçó de la nostra condició efímera i fràgil. La ciutat que jo creia eterna era, al capdavall, tan fràgil com la criatura espantada que, en aquells moments, tremolava als braços de la meva mare. Les planxes de zenc rodolaven per l’aire i eren ocells cecs i mortífers. Vam estar una setmana sense classe. Durant aquells dies les escoles s’havien convertit en refugis per a gent desallotjada. Quan les aigües van baixar va quedar una immensa catifa de peixos morts, amb les escates que brillaven sota el sol violent de febrer. En recordo la pudor. I era la pudor de la mort.

Cases sense teulada

Cinc dècades després, la meva mateixa vella escola tornava a rebre gent que havia perdut la casa. A la capital del país, jo esperava amb ànsia notícies dels meus amics. I em vaig estar una setmana esperant fins que va sonar el telèfon. I aleshores, a l’altra banda de la línia va sorgir en Dany Wambire. La seva veu tranquil·la i sense queixa. Anuncia que tots dos estan bé, però que dormen a la cuina perquè la casa ha quedat parcialment destruïda. Tots els meus amics han vist com casa seva es quedava sense teulada, i unes quantes sense parets. Encara no hi ha electricitat, ni aigua, i la xarxa telefònica només està disponible unes hores al dia.

“Sé que volies venir a Beira, pel llibre que estàs escrivint -diu en Dany-. Doncs et dono un consell: no vinguis ara”. En Dany sabia que jo tenia la intenció de passar uns dies a la meva ciutat. Per dotar de veritat el meu nou llibre em calia sentir el lloc, visitar els records, escoltar les veus del carrer. Em calia ser la ciutat. Una setmana abans havia enviat al meu editor una dotzena de capítols. L’editor em va avisar: “El personatge principal d’aquest llibre no és una persona. És la teva ciutat. Aquest és un llibre de celebració del lloc que viu dins teu com una segona ànima”. L’editor tenia raó. La meva ciutat no és només un lloc, és un parent que m’ha dut a coll i m’ha explicat històries. Jo ja havia donat a aquest llibre futur un títol provisional: “Abans de néixer, vaig veure rius i mars”. I ara les imatges em mostraven rius i mars on abans hi havia terres, pobles i camps.

La terra és tota un mar

Dues setmanes després del cicló me n’hi puc anar. El pilot de l’avió, un amic meu, em diu que sobrevolarà les zones pròximes a la meva ciutat perquè pugui veure l’abast de la inundació. Té raó: en una extensió de quilòmetres la terra és tota un mar, els pobles i les viles que sabria reconèixer estan tots inundats. Em penedeixo d’haver-me assegut a la finestra. Em penedeixo de no haver seguit el consell d’en Dany d’anul·lar el viatge. Recordo el moment que els meus germans van decidir anar a veure el cos del meu pare al dipòsit. No els vaig voler acompanyar. Volia retrobar la mirada viva i les mans càlides d’aquell que m’havia dut a la vida. I, de nou, el mateix dilema m’esquinça. Sota meu hi ha la meva ciutat decapitada. M’he d’eixugar els ulls per continuar mirant. Els passatgers fotografien i filmen. I tot allò per a mi és irreal. Soc l’últim de sortir de l’avió, com si tingués por de no saber trepitjar el que va ser el meu primer terra. De petits no ens acomiadem dels llocs. Ens pensem que sempre hi tornarem. Creiem que mai no és l’última vegada. I aquesta visita té el gust amargant de l’adeu.

L’aeroport s’ha transformat en un quarter militar. Es veuen tendes improvisades, helicòpters, avions de càrrega, camions que transporten provisions. Aquest tràfec de gent uniformada em fa pensar: aquest aeroport és un hospital. Ha caigut del cel, s’ha instal·lat aquí per tenir cura de la ciutat moribunda. I de nou recordo el meu pare, a la sala de cures intensives, els metges que demanaven que ens apartéssim i els deixéssim treballar. Aquí hi ha una barreja d’aprensió i esperança. Per primera vegada veig no pas les imatges televisades sinó una realitat que puc tocar. Veure que passen coses, que hi ha una resposta organitzada, em fa bé. De lluny, la ferida em semblava molt més grossa que el cos. De prop, hi ha un collaret que s’ha trencat i mil mans que en recullen les peces de vidre que han caigut i són dins l’aigua.

En un graó de l’escala que porta al lavabo hi ha assegut un jove europeu. Forma part d’un equip de salvament, al seu costat hi ha un vestit d’immersió. Té els ulls fixos com si somiés despert. Es veu que està esgotat i que necessita aquest senzill repòs que és somiar-se lluny d’allà. El saludo. Em respon amb un cop de cap. Em ve de gust parlar-hi, dir-li com l’hi agraïm. Preguntar-li quantes persones ha salvat, demanar-li que m’expliqui històries. Em cal un heroi, algú que m’asseguri que hi ha gent en aquest món que l’únic poder que té és ser generosa. Però la història d’aquest jove continuarà perduda. Ningú no li coneixerà la cara, ningú no coneixerà les històries que ara ell adorm en els ulls exhausts. Ni tan sols aquells que ha salvat sabran com es diu. I penso: cal que aquests herois no siguin anònims. I rumio una manera de recollir les històries, els testimonis d’aquests herois que no es poden oblidar. Som àvids a l’hora de consumir drames. Les històries positives han de tenir la mateixa força o més. Potser ho faré, potser tornaré a la meva ciutat, entre fang i runa, i recolliré aquestes històries. I les publicaré perquè les noves generacions sàpiguen que la generositat té una cara i un nom.

Reconstruir-se un mateix

En Dany Wambire m’espera a l’aeroport. L’abraço. Em pensava que el consolaria. Ha passat el contrari: ell em consola a mi. El mateix dia que arribo ha acabat de reconstruir la teulada, ha posat vidres nous a les finestres i al portaequipatge hi té uns quants recipients d’aigua potable. Mentre reconstruïa la casa es refeia a si mateix. Aquesta feinada que converteix les llàgrimes en suor a mi em falta.

Comunico a en Wambire la meva decisió de suspendre el viatge al Brasil que tenia previst. No hi puc anar ara, li dic. Tot i que és jove, en Dany Wambire ja té dos llibres publicats al Brasil. I és ell qui m’anima a anar-hi igualment. I em diu: “Ves-hi, Mia. Ves a buscar l’abraçada i a fer una abraçada solidària als brasilers”. Ens pensem, diu ell, que som els que patim més, que som els únics que ens mereixem consol. I em recorda les tragèdies de les mines de Brumadinho i de Mariana. Jo he de demostrar, segons en Wambire, que, fins i tot sent una nació pobra, tenim, igual que els països rics, el deure de produir solidaritat.

Tristesa d’un sol ús

Reconstruir Beira costarà temps. Molt de temps. Durant bona part d’aquest temps, el món no es recordarà de la tragèdia. Ha consumit el drama immediat. Després, quan les televisions se n’oblidin, tot tornarà al lloc de sempre. Fins i tot la tristesa, avui, s’ha tornat d’un sol ús.

A l’avió recordo un conte que vaig escriure fa més de vint anys. Exactament en aquesta mateixa zona, la crescuda d’un riu s’emporta un vell que es diu Jossias. Quan van a salvar-lo es nega a pujar al vaixell. I pregunta: “Em salvareu de la mort, però després, qui em salvarà de la vida?” El fiquen al vaixell per força, i ell, tremolant de fred, rondina: “Salvar una persona hauria de ser un servei complet”. L’hostessa interromp les meves cabòries i em pregunta: “Vol més aigua?” Després em reconeix i diu: “Sé que era la seva ciutat, em sap molt de greu”. Parla en passat, com si la ciutat hagués deixat de ser. Li agraeixo l’amabilitat i contesto: “La ciutat està viva”. I em pico al pit amb la mà com si li volgués ensenyar on viu.

Quan l’avió sobrevola la capital, penso en l’impuls que m’ha dut a la meva ciutat i concloc: ha valgut la pena. Ho he dit moltes vegades: n’hi ha que tenen una terra natal. Jo tinc una aigua natal. No han sigut els meus amics, qui m’ha abraçat. Ha sigut Beira, amb un braç de terra i un altre d’aigua. La meva ciutat m’ha revelat que conserva arrels fondes en una terra feta més d’afecte que de terra. Els territoris on naixem són sempre infinits. Cap cicló em podria robar aquesta pertinença.

En arribar a Maputo un periodista em demana que enviï un missatge d’esperança a la gent de Beira. I jo contesto: “És al revés, és aquella gent qui ens envia missatges d’esperança”.

Entro a casa, la família és a la porta. Volen saber com estic, disposats a alleujar el pes que porto a l’ànima. I s’adonen que la tristesa que porto ara està repartida entre dues ànimes.