El nou camp de refugiats de Lesbos s'aixeca en uns terrenys propietat de l'exèrcit

Al nou camp de Lesbos els refugiats només es poden rentar al mar

L'ARA aconsegueix entrar a les instal·lacions que substitueixen l'antic camp de Mória

El nou camp de refugiats de Lesbos s'aixeca en uns terrenys propietat de l'exèrcit
Text: CRISTINA MAS / Fotos: XAVIER BERTRAL

Marizghe Ashraf, de 32 anys, plega i apila les mantes amb què han passat la nit les dues famílies que conviuen a la tenda. Són en total nou persones que s'amunteguen en un espai minúscul, que passa de ser dormitori a la nit a sala d’estar i menjador durant el dia al nou camp de refugiats de l'illa de Lesbos, que el govern grec ha construït en un antic camp de tir després que un incendi va arrasar el de Mória. D'això ja en fa un mes. En teoria, el nou camp havia de ser provisional però la Marizghe i les 7.500 persones que hi malviuen ja fa tres setmanes que hi són i no hi ha cap data concreta per traslladar-los. Ara les autoritats parlen de l'estiu de l'any que ve. Falten més de vuit mesos.

Amb cura, la dona posa al capdamunt de la pila de mantes els tres peluixos del seu fill Alireza, que tenia 5 anys quan va arribar a Lesbos i ara està a punt de fer-ne 7. La mare s’esforça a tenir-ho tot net, però no és fàcil: la pluja que ha caigut durant la nit ha convertit el nou camp en un fangar. Els homes han hagut de sortir a plena nit a excavar canals a terra per evitar que l’aigua inundés el que ara és casa seva.

“Cap mare es pot imaginar què se sent quan has de fer pujar el teu fill a una pastera –diu contenint les llàgrimes– però jo no vaig poder anar a l'escola i no vull que ell també sigui un analfabet. Es mereix una oportunitat”, afirma mentre recupera la fermesa. Amb tot, admet que això no és el que esperava d'Europa: "Quan vam fugir de l’Iran tenia la il·lusió d’estudiar, que el meu fill pogués anar a l’escola, de tornar a començar amb una nova vida, però ara ja no puc pensar".

La Marizghe és doblement refugiada: filla d’afganesos nascuda a l’Iran, com el seu marit, fuster de professió. Es van gastar 5.000 euros per pagar als traficants que els van portar fins a l’illa i ara han fet mans i mànigues per pagar-se un advocat que presenti un recurs després que per segona vegada els hagin negat la petició d’asil. Els dos anys que fa que s'esperen a l’illa es resumeixen en sobreviure a baralles –ens ensenya un vídeo que va gravar d’un noi apunyalat agonitzant a terra a Mória: “El van matar per robar-li el mòbil”, diu– i esperar una protecció internacional que no arriba. El seu fill no ha trepitjat mai una escola i ara ella dubta de si tot aquest patiment no ha estat en va.

Se senten crits i corredisses. Un home surt d’entremig de les tendes amb una serp que fa més d’un metre de llarg. L’estaborneixen amb un bastó. Les condicions al camp són en molts sentits encara pitjors que les de Mória. Potser per això l'accés de la premsa hi està prohibit. No hi ha dutxes, els lavabos són químics i els distribuïdors d’aigua escassos. Algunes zones del camp encara no tenen electricitat. La gent s'ha de rentar i ha de rentar la roba i els estris de menjar al mar. Cal fer dues hores de cua per recollir l'aigua i el menjar que reparteixen un cop al dia. És impossible mantenir les mesures de protecció davant el coronavirus.

Quan es va forçar la gent a entrar al nou camp –després que es passés una setmana a la intempèrie quan es va cremar Mória–, van fer proves a tothom i van detectar 243 casos positius, que van ser traslladats a una zona d’aïllament amb filats espinosos. Ara, oficialment, n'hi ha 25 casos. Un contingent de 200 policies repartits per tot el camp i amb un lloc de control situat dalt d’un turó vigila tots els moviments.

Marco Sandrone, coordinador de Metges Sense Fronteres (MSF) a Lesbos, denuncia que s’ha perdut l’oportunitat de posar fi a una de les pàgines negres de la història de la Unió Europea. “El govern grec i la Unió Europea haurien pogut reflexionar després de l’incendi i posar fi a aquesta política de contenció dels refugiats a les illes gregues que va començar amb l’acord entre la UE i Turquia. Però ara el nou pacte migratori de la Comissió Europea continua insistint en la vigilància fronterera i les deportacions. És una humiliació tenir la gent en una zona militar, sense ombra, sense dutxes i en tendes compartides. I en plena pandèmia és inacceptable”. 

La tardor a les illes de l’Egeu és suau, però l'aire fred i la humitat que venen del mar ja es noten. L'hivern serà dur. El pla del govern grec, avalat per la UE, és mantenir la gent en aquestes condicions almenys fins a l'estiu, quan hauria d'estar operatiu un nou camp tancat que l’ajuntament i la població local rebutgen. Mentrestant, han començat a traslladar amb comptagotes els casos més vulnerables a camps de la Grècia continental.

Però no queda gaire clar què vol dir vulnerable a Lesbos. Al costat del supermercat Lidl, on els refugiats van a comprar durant el dia –poden sortir del camp de les 8 del matí a les 8 del vespre–, una parella d’afganesos que demana l'anonimat arrosseguen un cotxet carregat de mantes i bosses. Ella porta una nena de dos mesos en braços i el germà gran, de 14 anys, els ajuda. Tenen cinc fills més. Van fugir fa un any i mig de Kunduz, la ciutat on un hospital de Metges Sense Fronteres va ser bombardejat “per error” el 2015 per l’aviació nord-americana. Fa un any que són a l’illa, però encara no han pogut fer l’entrevista per demanar asil. Volen anar a Alemanya: “Allà la presidenta diu que els refugiats també som éssers humans”, argumenten. Els empeny l’objectiu de donar un altre futur als seus fills, però els comencen a fallar les forces: “Allà els nens no podien anar a escola per culpa dels talibans i aquí tampoc, perquè a Mória no n’hi havia”.

Brunette Abo, una congolesa de 32 anys, ha anat al supermercat a buscar una ampolla de refresc de taronja per als seus tres fills. El seu marit, mecànic, va haver de fugir perquè el perseguien i quan es va quedar sola al país la van violar. Ara diu que té por de sortir a la nit de la tenda: tampoc hi ha fanals a la nova Mória. I probablement no canviarà res al camp els pròxims mesos.