ANÀLISI

Una sentència indigerible

L'única sortida per a l'unionisme és desconnectar els independentistes dels seus líders

Els pròxims dies veurem com els juristes s'escarrassen per treure l'entrellat de la sentència, però del que no hi ha dubte és que, darrere les penes imposades, hi ha una lectura i una intencionalitat política innegables. A grans trets, podem dir que el Tribunal Suprem ha dictat la pena mínima digerible per a Espanya i, alhora, ha intentat salvar la cara tant a l'instructor com a la Guàrdia Civil comprant el relat de la violència tot i que rebaixant-ne la qualificació penal, de rebel·lió a sedició. És allò que en castellà es diu un " encaje de bolillos" amb la intenció de fer uns equilibris impossibles des del punt de vista jurídic però que permetin llançar un missatge clar a la ciutadania: perseguir la independència d'una part del territori encara que no hi hagi violència explícita té un preu, i aquest preu és, pel cap baix, el d'una dècada a la presó.

Aquestes condemnes, que poden ser vistes com a suaus a Espanya, són absolutament indigeribles per a la majoria de la societat catalana, de manera que l'abisme que separa les dues societats s'ha fet avui una mica més gran. Des del punt de vista polític, però, el problema de les penes és que situen el terreny de joc de la relació Catalunya-Espanya en l'àmbit de la revenja i de la pura repressió, de la commoció i de la desafecció, de la ràbia i la desesperança. La justícia ha expulsat les paraules diàleg i negociació del tauler, de la mateixa que ha expulsat la meitat de la ciutadania catalana de l'ordenament jurídic, i ara la feina de la política és recuperar-les.

Perquè, a partir d'ara, el repte de l'independentisme és convertir aquesta indignació i frustració en energia política positiva, canalitzar-la perquè no derivi en maximalismes estèrils ni en apatia i desil·lusió generalitzades. Per part de l'unionisme el repte és un altre: com es pot evitar que la desconnexió respecte a la idea d'Espanya de la meitat o més de la població catalana esdevingui definitiva? Com es pot tornar a parlar de seducció o d'un projecte compartit mínimament atractiu de convivència?

Quan Pedro Sánchez afirma que el principal problema que hi ha sobre la taula és la convivència a Catalunya s'equivoca, perquè és justament el rebuig a les condemnes el que ara pot cohesionar la societat catalana. La fractura que provocava la idea de la independència no la causa ara la repressió. Paradoxalment, és la resposta de l'Estat el que ha solucionat el problema que tenia plantejat l'independentisme abans del 27-O. Sense la repressió, els lideratges de l'independentisme podrien haver quedat greument tocats. Però la querella de Maza ho va canviar tot.

Per això la sentència apunta l'única sortida que té l'unionisme per recuperar el pols a Catalunya, i és desconnectar el conjunt del moviment independentista dels seus líders, i és en aquesta direcció on veurem que es concentren els esforços els pròxims dies. El missatge més o menys subliminar és: vostè pot ser independentista, però va ser un ingenu de creure en aquests dirigents, i el que ha de fer a partir d'ara és aparcar els somnis impossibles i canviar d'opció política. El problema és que la història ens mostra exemples per donar i per vendre que la presó pot ser una plataforma idònia per fer política, per construir lideratges, per bastir mitologies.

I vèncer un mite és molt més difícil que derrotar simples polítics.

Més continguts de