Asaari Bibang: "Et diré una cosa bonica que tenen Catalunya i el català, i ara encetaré un meló"

BarcelonaEl festival Hilària continua ferm en els principis fundacionals de programar comèdia en català i fins i tot descobrir-nos que els nostres humoristes preferits també parlen català. L’any passat va ser Yunez Chaib, i aquest any és l’hospitalenca Asaari Bibang (Malabo, Guinea Equatorial, 1985) qui oferirà Només una nit, un xou d’improvisació 100% en català aquest dijous a El Molino.

Els teus monòlegs tracten sobretot dels efectes del racisme. ¿La comèdia és un espai en què el públic abaixa la guàrdia per parlar de temes que, des d’un format més àrid, els podrien fer mandra?

— El tema és que, curiosament, jo no parlo sobre racisme, parlo sobre la meva vida i sobre qüestions molt generals, però que ocorren d’una forma molt particular en les vides de les persones racialitzades. I sí, la comèdia és un codi de comunicació molt especial, interessant i efectiu, diria, perquè els discursos arriben des d'un lloc més còmode, més màgic, que fa menys mandra, com tu dius.

El fet de ser dona i negra suposo que et dona munició a cabassos, però ¿sents que també et limita? Perquè potser t’obliga a tocar aquests temes i et fa carregar amb una responsabilitat que no voldries...

— A mi no em limita el fet de ser una dona negra, em limita la mirada que tenen els altres d'aquest fet. Quan fas un projecte, a tothom li demanen com han fet el guió, com han creat el personatge, com és la seva història, i a mi em pregunten si ha sigut difícil ser una dona negra, bla, bla, bla, i és sempre parlar del mateix tema. I el problema no és que nosaltres en parlem, és que són les nostres vides. Però per què quan jo parlo de les particularitats de l'amor com a dona negra, de sobte ja no t'interessa? Sembla que sent negra només pots ser negra, però és que pots ser dona, professora, experta en violència de gènere i el que sigui, i voler parlar d'aquests temes. Però en el moment en què tu inclous la interseccionalitat de la racialitat hi ha gent que s'esborra, encara que siguin temes que són de preocupació general de l'ésser humà.

Hi ha gent que desconnecta quan parles de feminisme, que combat la discriminació de la meitat de la població.

— El problema és que ells és tothom però elles som només nosaltres. Quan consideres nínxol més de la meitat de la població, tot és nínxol. Només interessa la globalitat masculina hegemònica, i la resta sempre porta adjectius.

Ara tens un nou xou de gira. Què és Bibang Theory?

— Volia que fos molt macarra. Volia que fos molt jo. Volia que la gent em conegués, que sabés què penso de les coses.

Com fas a Instagram?

— Sí, com els monòlegs de la cuina d’Instagram, però hora i mitja deixant anar facts. Saps què passa? Que he fet els 40 i estic en un moment molt rebel, tinc ganes de fer la mamarratxa i de dir el que em roti sense cap mena de vergonya, sense cap mena de pudor.

Vas començar fent d’actriu i vas passar-te a la comèdia. Més recentment has tornat a fer d’actriu a la pel·lícula Ruido. És difícil, per a les actrius racialitzades, sortir del nínxol d’immigrant?

— Home, fixa't si és difícil sortir del nínxol que portava catorze anys sense fer ficció perquè tot el que m'arribava era fer prostituta un cop i un altre i un altre. Ho vaig deixar perquè sempre feia els mateixos personatges, i a mi això com a actriu no em fa créixer. Fins i tot si deixem de banda tot el tema racial, els prejudicis i els estereotips, ja només mirant-ho des de la part professional, vaig decidir que era hora de deixar-ho de banda fins que arribés alguna coseta que m'interessés una mica més. El que no sabia és que passarien catorze anys! Si no, potser hauria dit que sí, també t’ho dic! Perquè és una cosa que genuïnament m’agrada fer i m’he format per fer-ho.

Creus que en aquest temps ha canviat alguna cosa?

— Sí, és important dir que s’estan fent passos. Però som al 2025, crec que hem tingut prou paciència. Perquè tampoc estem demanant una bogeria, només mostrar com és el món ara mateix: global, divers, multicultural. En el moment en què tu no representes això a Barcelona, vol dir que tens molt d'interès en continuar amb un imaginari que no és real.

Es pot fer espòiler de què faràs a l’Hilària?

— No, perquè no tinc ni idea de què passarà, t’ho dic de debò, no m’he preparat res, serà un espectacle improvisat amb la gent que vingui. Realment serà Només una nit. Em ve molt de gust.

Tot i que la teva carrera l’has fet en castellà, aquí hi actuaràs en català.

— Fa molts anys que visc a Madrid, perquè vaig començar a treballar aquí en algunes pel·lícules i realment compaginar tota la logística que això suposava era molt complicat –ara potser seria diferent amb les xarxes i les videoconferències–, però jo em sento de Barcelona.

Vas arribar a l’Hospitalet de Llobregat molt petita. Quina relació tens amb el català?

— He viscut a Catalunya dels 6 fins als 24 anys, tota l’educació l’he fet a Barcelona, gran part de la meva família és catalana. El català el sento llengua de casa meva, és la que parlo amb els meus tiets, cosins. Les meves llengües familiars són el català perquè soc catalana i el castellà perquè soc de Guinea. Això també té molt a veure amb els prejudicis. Si hagués de fer una sèrie en què demanen una actriu catalana, per què no ho puc fer jo? És que hi ha catalans negres! I el fet d'assumir que jo he après aquesta llengua o que jo visc aquesta llengua des de fora és un prejudici. Encara hi ha gent que m’envia al meu país quan he viscut aquí des dels sis anys.

Esclar, el teu país és aquest.

— És que jo crec que és una cosa positiva, un valor afegit, viure a Madrid, ser catalana, però també ser equatoguineana. No veig la necessitat d'escollir, perquè totes aquestes coses formen part de la meva identitat i em permeten veure el món des de molts punts de vista diferents.

Segur que et trobes que, pel color de pell, a Barcelona poca gent et parla en català d’entrada.

— Això passa molt. Però, mira, et diré una cosa bonica que tenen Catalunya i aquesta llengua, i ara encetaré un meló. Una de les diferències és que quan jo m’assec amb una persona i parlem català, això fa que connectem, fa que ens reconeguem, fa que la gent et deixi de llegir des de l’obvietat, fa que et sentis a casa. Amb el castellà no passa. Per molt que parlis espanyol, no vol dir que la gent et consideri espanyola, mai, per molt que tinguis la llengua o el sentiment. En canvi, havent assolit trets propis a la terra catalana, hi ha un punt que sí que sents que ets d’aquí. No sempre passa, que pel fet de parlar català ets llegida com a catalana; molts amics negres encara han de defensar la seva catalanitat i, de fet, parlar català no et fa tenir més o menys humanitat o merèixer més o menys respecte, però sí que hi ha una diferència.

Hi ha un sentiment de pertinença.

— Sí. Per això, tot i els anys que fa que visc a Madrid, és com una herència que mai no he volgut perdre perquè és una part de mi que em fa reconèixer-me, també. I no et pensis, perquè algun cop he pensat: "Ja no parlo més català".

Per què?

— Sempre hi ha algú que et diu: "És que tens accent".

Ostres! No et deixis acomplexar!

— Sí, això passa. Ho he patit. Que ho entenc, si has de presentar els informatius de TV3. Però escolta'm una cosa, no estàs fent un bé si a persones que et diuen "estimo la teva llengua" els dius "la parles malament". I pensava: "Doncs no la parlo més". Però és que no: és part de la meva identitat.

Però si has sigut pregonera de les festes de primavera de l’Hospitalet!

— Ai, sí, que xulo, va ser preciós. Només el fet que m'ho demanessin, que em reconeguessin com a hospitalenca, va ser preciós, ho vaig agrair moltíssim. Per a mi va ser un honor, de debò que és una de les coses més boniques que m'han passat a la vida. Jo mai no hauria dit que podia ser pregonera!