Yásnaya E. Aguilar Gil: "Per què li importa a Espanya la llengua que surti de la nostra boca?"

BarcelonaYásnaya Elena Aguilar Gil és lingüista i activista de referència en defensa dels drets lingüístics, en especial de les comunitats minoritzades com la seva, la mixe (Oaxaca, Mèxic). Raig Verd acaba de publicar-ne la primera traducció al català, Un nosaltres sense estat, i aquest trimestre serà la resident del CCCB, on desplegarà un programa que aborda qüestions com ara el multilingüisme, el mestissatge, l'emergència climàtica, la colonització i la diversitat.

Creu que el cas del mixe i el català són comparables?

— El que és comparable és que són dues llengües que han patit una prohibició oberta. I continuen amenaçades, però tenen dinàmiques diferents.

L’origen del problema, en els dos casos, el situa en l’estat.

— En els estats nació monolingües que actuen obertament en contra de l’existència de més llengües dins d’unes fronteres determinades arbitràriament. La diferència, grosso modo, és que el poble mixe no aspira a convertir-se en un estat. Si el problema són els estats nació, per què hauríem de crear-ne un altre? El problema és que és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi dels estats nació.

Per què, si parlem de llengua, hem de parlar d’organització política?

— Per a l'imperi espanyol, a diferència d’altres estructures com per exemple l’Imperi Romà, la imposició de la religió catòlica va ser fonamental. Doncs per a l’estat nació, la imposició de la llengua és així d’important. És rellevant per la seva hegemonia i la construcció d’una identitat única. A Catalunya ho sabeu. Per què a l’estat espanyol li importa el que surti de la nostra boca? Perquè ataca el cor de la construcció de l’estat, que és la identitat homogènia i el nacionalisme, que és la religió de l’estat. El nacionalisme converteix la ideologia en sentiments, de manera que quan el qüestiones, la gent se sent atacada. Ningú neix estimant Mèxic ni Espanya, però quan veig que a les Olimpíades hissen la bandera de Mèxic i canten l’himne no puc evitar commoure’m. En canvi, als meus avis, que no van ser escolaritzats i no els van inocular aquests sentiments, no els passa.

Una de les claus dels seus assajos és que intenta trencar idees tan establertes pels estats, sovint amb violència, que semblen naturals.

— Perquè et colonitzen fins i tot la imaginació. A la pel·lícula Resident Evil s’imaginen un món distòpic sense estat on les grans corporacions fan funcions d’estat i tenen exèrcits. Em sembla alarmant no poder imaginar res més. Malgrat que és una estructura que té dos-cents o tres-cents anys d’història, molt poc, s’ha interioritzat tant que l’única opció que pensem és un altre estat. Potser per a nosaltres [les comunitats indígenes] és més fàcil no fer-ho perquè vivim en estructures sociopolítiques que són diferents de les de l’estat.

Vostè treballa en un projecte escolar en mixe a la seva comunitat.

— És un procés col·lectiu que ve de quaranta anys enrere, quan encara no hi havia preocupació pel desplaçament lingüístic, perquè el 95% de la població parlava mixe. Això està canviant rapidíssim i el que volem fer són escoles d’immersió, perquè el castellà s’adquirirà igualment. Ens fixem en el que fan en el cas català, hawaià, euskera o el maori de Nova Zelanda, i casos pròxims a Llatinoamèrica. Les condicions sociopolítiques dels nostres pobles són molt diferents de la catalana.

Si parlem de naturalitzar situacions, aquí hi ha qui viu com a normal que els catalanoparlants tinguin menys drets lingüístics, per exemple, quan van a la justícia. O que només els alumnes catalans hagin de ser obligatòriament bilingües i no els de tot l'estat.

— ¿Per què condemnen a ser monolingües els infants de Madrid? Tenint-lo al costat i amb tots els avantatges cognitius que suposa en un món que valora el multilingüisme. Jo no he de desinstal·lar el meu mixe per saber anglès, no he d’escollir, és meravellós, s’ha d’aprofitar. Tota política encaminada al monolingüisme és errònia. Sempre dic: la població indígena és majoritàriament bilingüe i la població hispanoparlant és lamentablement monolingüe; que hi facin alguna cosa, per Déu!

En societats diverses com la nostra, on arriba molta gent de fora, on situem els mínims d’integració i convivència? En la llengua? Hi ha d’haver una organització de les llengües?

— Tinc problemes amb la integració, perquè ràpidament es veu la relació de poder. En el món ideal, la integració seria d’anada i tornada. Això no passa. Aprenem la llengua per immersió en els contextos on som de manera natural. No totes les llengües tindran presència en tots els espais. Però, per exemple, a l’escola seria important que l’àrab trobés un lloc en què s’apreciés l’existència d’aquesta diversitat des d’un punt de celebració i no integracionista. Qui està a favor del català no crec que pugui estar-hi en contra, perquè seria una contradicció. A més, l’entrada d’unes altres llengües treu potència a la llengua hegemònica.

Excepte que entrin a reforçar la llengua hegemònica, el castellà.

— La clau és com ho fem perquè l’aprenentatge del català sigui no des de l’obligació sinó des del gaudi. Qui vol aprendre mixe per imposició? Si no, estem replicant els mecanismes amb què se’ns va imposar el castellà.

Per a vostè és una contradicció ser una nació minoritzada i voler un estat, com passa en el cas català?

— Crec que és rebel·lar-se contra el contingut, però enfortir el mecanisme. Per exemple, tires a terra les estàtues colonialistes, que són terribles perquè són una manera de marcar el territori, com una ferida, un recordatori constant. Veig el monument a Colom i tinc ganes de tirar-lo a terra. Però si treus l’estàtua i la substitueixes per una altra figura, el mecanisme és el mateix.

Si ja sembla difícil la independència, crear un sistema nou a partir de cèl·lules autogestionades i comunals encara sembla més utòpic.

— En realitat no ho és tant si pensem que tot el que ens sembla macro en realitat són una sèrie d’experiències micro. Ningú viu i experimenta sencera Ciutat de Mèxic o Barcelona. Tens un barri, unes relacions i uns espais geogràfics que visites, per tant, ja existeixen aquestes relacions micro. I hi ha coses que ja autogestionem sense adonar-nos-en. Quan muntes una festa no truques pas a l’estat. La festa comunal és un reducte de resistència, perquè són les xarxes d’autogestió que en realitat sostenen la vida. I quan la quotidianitat es trenca i arriba el que és extraordinari en forma d’emergència climàtica, en forma de DANA, no hi ha mercat ni estat que et salvi. Qui et salvarà? Les xarxes que ja estan teixides. I com que això passarà de forma més accelerada, ens adonarem que ni l’estat ni el mercat són suficients per cuidar la vida. Mantenir-se organitzat és en si mateix polític.

Què proposa?

— La meva resposta no és una de sola, hi ha moltes alternatives a l’estat nació. A Catalunya deveu tenir en la vostra tradició models d’autogestió propis, diferents, no és el mateix l’estructura de clans o la comunal. Jo m’enfado quan, com que critiquem l’estat, ens posen al mateix sac que Javier Milei, o sigui que els anarcocapitalistes i els llibertaris.

Ells també defensen un ‘nosaltres sense estat’. La ultradreta s’ha apropiat de la idea.

— En realitat és fals. El que fan és desmantellar l’àrea econòmica de l’estat, però enforteixen la repressió. Parlen de fer un estat lleuger, però el seu aparell repressor és gran i pesant, i exerceix un control absolut, mentre que és lleuger en les funcions públiques d’oferir educació, salut, etcètera. M’enfado molt quan ens confonen amb els anarcocapitalistes perquè ells en realitat estimen l’estat, però un tipus d’estat i en general amb base cristiana: veiem Milei, Trump, Vox. Estiguin més o menys compromesos amb els drets socials, al capdavall, tots els estats defensen la propietat privada, tots els estats són patriarcals, racistes i capitalistes. El capitalisme necessita l’estat nació per tenir un bany democràtic i fer-lo més suportable. No es pot ser antiestatista sense ser anticapitalista.

No es pot crear un estat respectuós amb la diversitat lingüística que no sigui patriarcal, racista...?

— No ho crec. L’arquitectura de l’estat està feta per concentrar poder. Crec que s’ha de desempoderar el món. La lògica de l’estat és la lògica del poder, i la lògica d’altres sistemes sociopolítics com el comunal és la lògica de la cura comuna. I això s’aconsegueix amb estructures petites i concretes.

El capitalisme globalitzat ha superat i substituït l’estat nació?

— No ho crec. El capitalisme té en l’estat nació el seu ens administratiu. La globalització no ha servit perquè tu coneguis més el poble mixe, sinó perquè la Coca-Cola arribi a tots els pobles de la Sierra [Madre] i del món. La globalització és la imposició d’un model hegemònic, no descafeïna l’estat nació, es necessiten. El capitalisme necessita mà d’obra supervulnerable i per això necessita l’estat nació i la seva idea nacionalista de negar el dret als migrants. Si els Estats Units no poden prescindir dels migrants, ¿de què serveixen les batudes, els discursos i els decrets de Trump? Per mantenir-los en una situació tan vulnerable i de tanta por que l’explotació capitalista sigui més forta.