¿Adeu als quioscos de premsa?

Els últims anys han tancat gairebé un 50% dels establiments del País Valencià i Catalunya

Pocs casos exemplifiquen amb tanta fidelitat la crisi que arrosseguen els venedors de premsa com el del quiosc Revert de València: després de tres generacions aixecant la persiana cada dia a les 6.30 h del matí, ja no té cap relleu familiar. El motiu no és l’absència d’hereus, sinó la falta d’atractiu d’un negoci que exigeix una gran dedicació i que el fill de Gabriela Revert i José García, el matrimoni que regenta l’establiment des de ja fa 30 anys, no vol assumir. El jove, de 22 anys, prefereix treballar en una pizzeria durant les nits que no pas continuar amb el negoci fundat pel seu besavi el 1938.

La situació del quiosc Revert, ubicat davant de l’Ajuntament de València i a tocar de l’Estació del Nord, la més important de la ciutat, il·lustra a la perfecció la mala salut d’un sector deprimit per la davallada de la compra de premsa en paper i acorralat per la crisi econòmica, una conjunció que ha obligat a acomiadar treballadors, a ampliar unes jornades laborals ja maratonianes i a tancar establiments.

Aquest és el diagnòstic de l’Associació Professional de Venedors de Premsa de València i Província, que subratlla que els últims 14 anys s’han tancat 793 quioscos, cosa que suposa gairebé la meitat dels que hi havia. Si el 2004 a la província es mantenien oberts 1.573 establiments, el 2010 només en quedaven 1.255, dels quals actualment en sobreviuen 780.

“Amb tres clauers guanyes igual que amb quinze diaris”

Aquestes xifres coincideixen amb les facilitades per l’Associació Professional de Venedors de Premsa de Barcelona i Província, que ha confirmat que els últims 10 anys han tancat gairebé un 50% dels punts de venda associats. De fet, a la ciutat de Barcelona, on han tancat menys establiments, des del canvi de segle han passat dels 440 quioscs censats als 338 actuals, tot i que només en queden 275 d’oberts.

Els casos de València i de Barcelona, encara que són molt més accentuats, no són cap excepció, ja que segons dades de l’Associació Nacional de Distribuïdores de Publicacions el 2012 en el conjunt de l’Estat hi havia 7.839 quioscos, dels quals, cinc anys després, només n’aixecaven la persiana cada matí 6.667, gairebé un 15% menys.

Horari esclau

Malgrat la tristor perquè el negoci familiar no assoleixi la fita de la quarta generació, Gabriela Revert entén el seu fill. “És normal que no vulga alçar-se cada dia a les 5.30 h i afrontar una jornada que es prolonga fins a les vuit de la vesprada. Abans de la crisi econòmica comptàvem amb l’ajuda d’un treballador, però el vam haver d’acomiadar pel descens dels ingressos, i ara només hi som el meu marit i jo”, explica la que va ser vicepresidenta i actual vocal de l’Associació Professional de Venedors de Premsa de València. “Fa 25 anys que soc a la junta perquè ningú en vol formar part. Ens passa com a les associacions de propietaris, que tothom defuig la responsabilitat”, explica l’empresària.

Qui potser fa un dels horaris més extenuants és Ildefonso Coronado, que regenta un quiosc des del desembre del 2017 a l’humil barri de Torrefiel de València. Amb 40 anys i sense obligacions familiars, es considera capaç de suportar una jornada laboral que arrenca a les vuit del matí i s’acaba a dos quarts de deu del vespre, dissabtes inclosos. Aquest comerciant únicament escurça el seu maratonià dia a dia els diumenges a la tarda.

Però no tot és com sembla. En un inici el petit empresari es manifesta “capaç de suportar l’horari”, però vint minuts de conversa després confessa amb resignació que el quiosc no li permet “tenir vida social”. “Fins i tot m’ocupa les vesprades dels diumenges quan he de preparar les devolucions”, remarca Coronado.

Gran esforç econòmic

Juntament amb les dificultats generades per uns horaris enemics de qualsevol aspiració a una mínima conciliació amb la vida personal i familiar, el segon element determinant en la crisi del sector i en la falta de relleu generacional són les exigències de les empreses distribuïdores. Així ho destaquen els mateixos quiosquers, que denuncien els “elevats” avals que ha d’aportar qualsevol ciutadà que vulgui obrir un punt de venda de premsa.

“Quan vaig obrir el negoci, fa pocs anys, vaig necessitar aportar 13.000 euros en concepte d’avals a les tres distribuïdores que dominen el mercat a la ciutat de València, una xifra que hauria sigut de 16.000 si hagueren sigut avals bancaris. Els últims anys, i a causa de la crisi del sector, les distribuïdores han rebaixat els preus, que sempre es negocien individualment, però si, com és el meu cas, vols tenir tots els diaris i revistes, has d’arribar a aportar unes quantitats que són elevadíssimes, i només per poder començar a vendre”, explica a l’ARA una quiosquera que demana no revelar el seu nom.

“El futur del quiosc són els xiquets”

A més de les fiances inicials, a les quals en el cas dels establiments ubicats en baixos comercials cal sumar-hi les despeses habituals de la posada en marxa de qualsevol negoci, una altra de les queixes del sector és “l’estret marge de benefici” que aporten les publicacions i que oscil·la entre el 20% del preu final en els cas dels diaris i el 25% en el de les revistes.

Grans avals, minsos marges de benefici i jornades laborals inacabables que inclouen caps de setmana i festius. Aquests són tres dels elements clau d’una equació de resultat conegut: el tancament continuat dels quioscos de premsa, uns establiments que ja han desaparegut en molts municipis petits i que aviat també podrien fer-ho a les grans ciutats.

Més continguts de