TELEVISIÓ INFANTIL

'Cocomelon', el fenomen de Netflix que atrapa els infants

La sèrie musical és la més vista durant més temps de la plataforma

Els elements no podrien ser més senzills: dibuixos animats de cara rodona i ulls molt grossos, colors vius i cançons simples que es repeteixen en bucle. Amb aquests ingredients, la sèrie infantil Cocomelon s'ha convertit en el fenomen de més audiència de Netflix, passant per davant de ficcions d'èxit tan sonat com La casa de papel i Stranger things. Segons la revista Forbes, Cocomelon ha batut tots els rècords de la plataforma i, des de fa dos mesos, encapçala el rànquing de produccions més vistes de Netflix, i es converteix així en la sèrie que ha aguantat en la primera posició durant més temps. 

Què té Cocomelon que atregui irremeiablement el públic infantil, en especial el de 0 a 3 anys? La sèrie s'explica en una frase: gira al voltant d'una família –un pare, una mare i tres fills– i relata el seu dia a dia cantant. Des d'aprendre a cordar-se les sabates fins a anar a l'escola o viatjar en autobús, els episodis acompanyen els personatges en accions rutinàries i repetitives amb músiques en anglès que atrapen els espectadors més petits. "Toca situacions quotidianes amb cançons que s'enganxen en format karaoke. Això crida l'atenció dels infants", explica la pedagoga Laia Pinilla, que és membre de la Xarxa d'Experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya.

La producció és obra d'un matrimoni nord-americà que el 2006 va començar a penjar a YouTube vídeos d'animació amb cançons infantils. Els últims anys les visites al seu canal de YouTube van créixer com l'escuma i el 2016 van superar la frontera dels mil milions de visualitzacions. Davant del fenomen, Netflix va decidir xuclar-lo a la seva plataforma sense que això hagi expulsat la sèrie de YouTube. A Netflix hi ha una recopilació de tres hores amb les millors cançons de Cocomelon dividida en tres episodis. 

"Una animació molt pobra"

Per als adults, els capítols de la sèrie poden arribar a fer-se pesats i avorrits, perquè l'acció és mínima i els personatges estan dient sempre les mateixes frases i fent les mateixes accions. Però als infants, sobretot als més petits, "el component de la repetició els dona seguretat, perquè saben què passarà després, ho poden preveure", assenyala Pinilla. Tot i això, la pedagoga recomana que de 0 a 3 anys s'evitin les pantalles i especifica que, si l'infant mira la televisió, l'ideal és que "l'exposició no sigui gaire llarga i que ho faci acompanyat".

Al component repetitiu de les cançons cal afegir-hi l'animació de la sèrie, que utilitza tons estridents i moviments robòtics. "Els personatges tenen una estètica molt simplificada. Els caps són molt grossos i rodons, els ulls també i les expressions facials són exagerades", explica el crític de televisió Toni de la Torre, que lamenta que "l'animació sigui molt pobra" i es doni per fet que "els nens no es queixaran". La fórmula de Cocomelon recorda inevitablement altres èxits com Baby shark –amb la mateixa estètica– i productes similars com  Johnny Johnny Yes Papa  Little Baby Bum

‘Baby shark’: per què al meu fill li encanta i a mi m’irrita?

El fenomen de Cocomelon també s'explica –i es delata– per l'ús que en fan els pares. "L’èxit de productes com aquest evidencien que hi ha molts pares i mares que ho fan servir com un recurs per mantenir els nens distrets. Però justament els experts recomanen evitar que el visionat audiovisual s'utilitzi com una manera de captar l'atenció dels infants mentre els pares fan altres coses", diu el crític de televisió, que defineix aquest tipus de producte com "una sèrie de recurs d'urgència d'ús diari i d'èxit immediat". En una època en què internet ha abolit la protecció dels menors a la xarxa, l'eina és eficaç per als pares perquè manté els fills concentrats i poden confiar que el contingut que veuran serà inofensiu.

No obstant això, De la Torre assenyala que hi ha altres productes televisius de més qualitat per a infants de 0 a 3 anys. El crític de televisió cita com a exemples Classical Baby a la HBO, que "combina música clàssica i diverses disciplines artístiques", i  Cançons per a infants i bestioles a Filmin, amb la interpretació musical de Cèlia Pallí.

Per la seva banda, la pedagoga Laia Pinilla subratlla que és fonamental per als infants que no vegin sols la televisió, sinó que els pares també participin en l'experiència. "L'acompanyament dona peu a la conversa i a tractar temes diversos –afirma Pinilla–. Totes les històries tenen conflictes i generen emocions. És important acompanyar l'infant en el procés".

Les raons científiques que expliquen per què aquests dibuixos ens desperten tendresa

Repassant a simple vista l'animació destinada als infants més petits, crida l'atenció que la majoria de dibuixos comparteixen certes característiques. Els personatges tenen els caps i els ulls molt rodons, el nas petit, la boca grossa i les galtes molsudes. En comparació, els seus cossos són petits, gairebé irrellevants. Darrere d'aquestes imatges hi ha una explicació científica i no és precisament nova. El 1943 el zoòleg i etòleg austríac Konrad Lorenz va encunyar el terme "esquema infantil" per referir-se al conjunt de trets morfològics que ens desperten tendresa. De fet, aquestes característiques són les que presenten la majoria de nadons i també les cries de molts animals.

Segons Lorenz, això té una justificació biològica: és la manera de protegir-les, fent que un possible depredador humà senti tendresa quan les vegi i no els vulgui fer mal. D'un temps ençà, però, l'"esquema infantil" s'ha convertit en la fórmula creativa de moltes empreses destinades a infants. Des de Mickey Mouse i molts altres personatges de Disney fins als Minions, el Furby i el gat de l'Shrek, quan es tracta de crear criatures adorables la fórmula de l'"esquema infantil" esdevé el mecanisme més fàcil i eficaç per aconseguir-ho .