David Attenborough encara té esperances en el nostre futur

LondresEmporteu-vos els drons d’última generació i les càmeres 4K estabilitzades amb giroscopi de l'última sèrie d’història natural de la BBC (que a Espanya s'estrena a Movistar+), Un planeta perfecto. Elimineu la deliciosa partitura i els impressionants primers plans de la natura en el seu estat més íntim. El que us queda són els mateixos comentaris sorprenents i impressionants que van entretenir i educar els espectadors de programes de natura en blanc i negre dels anys cinquanta.

És difícil trobar res a la televisió moderna que hagi perdurat des de mitjans segle passat. Però sempre ens queda el naturalista britànic Sir David Attenborough i la seva narració tranquil·litzadora, ocasionalment amonestadora, amb una veu de Déu, pràcticament intacta per l’edat, que encara presta gravitas i lluentor a seqüències de flamencs a Tanzània, iguanes a les illes Galápagos i sèpies extravagants a les costes d'Indonèsia.

Els executius de televisió han estat planejant la seva jubilació des de fa més de 30 anys, però als 94 anys Attenborough segueix a dalt de tot de la cadena alimentària i rebent propostes per encapçalar algunes de les produccions més luxoses i costoses de la petita pantalla. L'ultima, que s'estrena aquest dilluns 4 a Movistar+, es va filmar durant 4 anys en 3 països diferents. Al llarg de cinc episodis examina les forces de la natura que configuren la vida: els volcans, la llum del sol, el clima, els oceans i, els més nous, els humans.

¿Hi va haver alguna escena de la nova sèrie que ressonés especialment en vostè tenint en compte el que ha vist sobre el terreny en termes de canvi climàtic?

No és el focus d’aquesta sèrie en concret: el canvi climàtic no és del que tracta. En certa manera, és un antídot contra la penombra del canvi climàtic. Mostra l’extraordinària resiliència del món natural i la meravellosa manera en què tot s'interrelaciona, creant una malla perfecta. En certa manera, això és una obvietat biològica, les coses evolucionen per adaptar-se les unes a les altres. Si teniu una circumstància de 50 milions d’anys, no és d’estranyar que acabi entrellaçant-se de moltes maneres. Es tracta de com, de fet, en aquesta època, quan ens preocupem tant –i correctament– pels problemes del món natural, podem trobar coses meravelloses i en mostrem algunes. De moment n'hem tingut prou sobre els desastres.

¿Creu que sortirem d'aquesta pandèmia amb més possibilitats de complir les nostres obligacions amb el planeta?

Crec que el que ha fet aquesta pandèmia, d’una manera molt estranya, és que molta gent sigui conscient sobtadament de la importància del món natural per al nostre benestar psíquic. Estem ocupats amb els nostres camins, anem en metro, entrem en oficines i encenem llums. Ara soc més conscient dels canvis que hi ha hagut al medi natural, al voltant de Londres, del que ho he sigut en dècades. Durant l’estiu passejava pel meu jardí dues vegades al dia com a mínim. És tan petit com un mocador de butxaca (no és un gran jardí), però sempre hi trobava alguna cosa, cada vegada. I escoltava ocells. Soc molt mal observador d’ocells –no distingeixo un ocell d'un altre–, però en sé una mica més aquest any que no pas el passat, ja t'ho dic.

Amb la sortida del president Donald Trump de la Casa Blanca, gairebé segur que veurem un canvi en termes de política climàtica. ¿Creu que encara hi ha possibilitats de desfer el seu llegat cultural?

Sí. Vull dir: som els espectadors del que passa allà. Però el fet és que els Estats Units són una de les principals forces motores del món. Jo vaig ser a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic del 2015 que es va celebrar a París amb el científic britànic principal, Sir David King. Quan vam sortir junts del vestíbul després de l’anunci que signarien, va dir: “Ja hi som! Ja hi som!", i pràcticament flotava.

Quan el president Trump va declarar que els Estats Units es retirarien del pacte va ser un cop de grans proporcions. De fet, vaig saltar de la cadira quan vam sentir a Biden dir que renovaria la pertinença a l'acord. Em vaig aixecar i vaig dir: “Rah! Rah!” [tanca els punys a l’aire]. La pròxima tardor les reunions a Glasgow seran absolutament crucials per a la supervivència del medi ambient. Però amb els Estats Units de nou, el món pot dir: "Sí, encara tenim una oportunitat". I només és una oportunitat! No és, en cap cas, una certesa.

Alguna vegada algun polític li ha explicat per què els costa tant avançar en aquesta matèria?

Sé per què els costa tant. Saben que d'aquí tres, quatre, cinc anys tornaran a estar davant l'electorat dient: "Torneu-me a posar al poder". És molt fàcil fer falses promeses, però si no mires més enllà de la teva vida electoral estàs enganyant els votants.

La paradoxa és que, quan va començar la pandèmia, pensava que la gent diria: "No m'atabalis amb què passarà d'aquí cinquanta o cent anys. Estic desesperat per saber què passarà durant la pandèmia". I la gent sí que diu aquesta última part, però no diu que el futur no importi. Al contrari, la gent és més conscient de la fragilitat i del valor de la natura a causa de la pandèmia.

Em va sorprendre una frase que diu sobre els pingüins en el capítol dedicat als oceans. Diu que el seu èxit depèn del seu judici i de la sort. Quin paper ha jugat la sort en la seva carrera?

Sí, crec que per a un naturalista podríem dir que el títol per a la meva carrera seria "Una carrera perfecta". He tingut una sort fantàstica: no té res a veure amb el mèrit, sinó estar en el lloc just en el moment adequat. Després d’haver passat tota la vida trotant arreu del món i aconseguint que altres persones paguessin per veure les coses més meravelloses del món... ¿com podria dir que no ha sigut una carrera perfecta? He sigut increïblement afortunat.

La seva veu va ser votada com la més estimada de la Gran Bretanya en una enquesta recent de Virgin Media. És una eina crucial per a la seva feina. De quines maneres l'ha perfeccionat?

Bé, crec que, biològicament, la nostra veu canvia. La meva no ha canviat tant, en realitat. Crec que ha caigut una mica en el to. Poques vegades he vist un programa que he escrit i narrat en què no he dit al final: "No està malament, però hi ha massa paraules".

Crec que el millor comentari és gairebé el menys extens i, afortunadament, una de les maneres en què treballen els editors d’història natural, almenys els millors, és que fan que la història sigui viva en imatges i es pugui veure la història sense cap paraula. Si ho podeu veure a la imatge, no us passeu el temps dient: "Aquesta és una vista gloriosa!" Si les imatges no convencen els espectadors, els faran sentir insatisfets. Per tant, en general, defujo adjectius i metàfores i un llenguatge molt volat i intento donar només les dades estrictament necessàries per donar sentit a les imatges.

Actualment, en general, només feu la narració d’aquestes sèries d'història natural. Què és el que més troba a faltar de sortir al camp?

Oh, l’aire. Només el fet d'estar a l'aire lliure, com es diu. I el so dels ocells i una cosa o altra. I flors. I poder ser proactiu, poder capgirar aquesta fulla per veure què hi ha a sota. L'Alastair [Fothergill, el productor executiu d’Attenborough] realment pinta ocells, i això és una manera de centrar la teva atenció en el món natural. Probablement soc el naturalista menys proactiu que conec. Acostumo a seure i mirar.

Copyright The New York Times