BarcelonaAvui a les nou de la nit tornarà a sonar el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier, la simfonia que tothom reconeix ja com l’himne d’Eurovisió i que marca l’inici del festival musical més seguit arreu del món. Un total de 26 països competiran per emportar-se el micròfon de vidre a casa. El festival es podrà seguir en directe per La 1, narrat per Julia Varela i Tony Aguilar, o per l’ streaming del canal de YouTube d’Eurovisió, sense comentaris ni talls publicitaris.
Aquesta edició es presenta com la més igualada en anys i hi pot passar de tot. Des que van començar els assajos hi ha hagut molta incertesa entre el públic eurofan, així com molt de moviment a les cases d’apostes, i no hi ha cap bretxa abismal com en anys anteriors. El més segur, però, és que Netta -guanyadora del certamen l’any passat- entregui el trofeu a un home. Les cases d’apostes no sempre tenen la paraula definitiva, però sí que són un indicador i 8 dels 10 favorits són homes.
La candidatura espanyola és La venda, de Miki, un tema rítmic amb una escenografia acolorida que tancarà el xou. El terrassenc aspira a arribar al top 15 o, com a mínim, a no quedar en el furgó de cua, com passa des del 2015.
A priori, la cançó dels Països Baixos es perfila com la preferida. Duncan Laurence presenta una discreta però emotiva balada titulada Arcade. El tema convenç amb una posada en escena intimista: ell està sol assegut davant un piano. Laurence espera captivar Europa amb un tema potent que li permet lluir-se vocalment.
Suècia és l’altre gran nom i qui ha sortit més ben parat després de la bogeria dels assajos. John Lundvik interpreta Too late for love, un tema pop atemporal que guanya amb els cors de les Mamasa l’estil gòspel. Es tracta d’una proposta que comença sent obscura però que acaba esclatant en llum, tant musicalment com pel que fa a l’escenografia. A favor seu hi juga el destí: l’últim cop que el festival es va celebrar a Israel, el 1999, Suècia va guanyar. Sigui com sigui, el seu mèrit és doble, ja que també competeix com a compositor pel Regne Unit: seva és l’autoria del tema Bigger than us.
A vegades, però, per guanyar convé arriscar. La proposta més edgy de la final, i una de les més aclamades, és Hatrið mun sigra (L’odi prevaldrà). Els islandesos Hatari es defineixen com una banda de tecno i punk rock amb una estètica inspirada en les pràctiques BDSM i amb l’objectiu d’enderrocar el capitalisme. El seu és un tema reivindicatiu, com ho és la seva pròpia participació. En incomptables ocasions han declarat que els sembla una gran contradicció que un concurs nascut entorn dels valors de la pau i la unitat se celebri en un país ferit per la desunió i el conflicte.
Suïssa també està trepitjant fort. El país alpí no arribava a la final des del 2014 i ara Luca Hänni ho fa com un dels clars favorits. L’intèrpret va convèncer ja d’entrada amb el seu She got me, una proposta que convida a ballar durant els tres minuts i amb una estètica molt de videoclip en què regnen els colors negre i vermell. L’encarregada d’idear la posada en escena ha estat la reconeguda Sacha Jean-Baptiste, així que Luca, que té una innegable complicitat amb la càmera, ballarà tant com ho va fer Eleni Foureira l’any passat.
Austràlia demostra que, a l’hora de la veritat, sempre és un rival a tenir en compte. La seva proposta Zero gravity va passar desapercebuda entre el públic eurofan i, fins i tot, es dubtava que passés de semis. Però l’etern convidat va saber donar el salt de qualitat pel que fa a escenografia. Una lírica Kate Miller-Heidke desafia les lleis de la gravetat i apareix elevada en una barra de pole dancing de 7 metres d’altura.
Igualment caldrà tenir en compte Rússia, que torna amb l’estrella Sergey Lazarev buscant venjança pel 2016; a Malta, que obrirà el xou amb Chameleon i una acolorida estètica de videoclip; Katerine Duska, amb un poderós Better love i una veu peculiar que recorda Florence and the Machine; a Itàlia i un reivindicatiu Mahmood; a l’Azerbaidjan i un futurista Chingiz, o a França i un empoderat Bilal Hassani. A l’espera de saber qui guanyarà, tots ja tenen la meitat de la feina feta, ja que el jurat va votar a l’assaig general d’ahir a la nit.
