Josep Cuní, a un dels estudis de la SER

ENTREVISTA

"Hi ha una línia divisòria massa accentuada entre la ràdio que s'expressa en català i la que ho fa en castellà"

Josep Cuní torna a la ràdio i estrena dilluns un magazín matinal en català a la SER

Josep Cuní, a un dels estudis de la SER / MARC ROVIRA

A Josep Cuní el despertador li tornarà a sonar a les quatre de la matinada a partir de dilluns. El periodista, després d'un any fent documentals viatgers, retorna al mitjà radiofònic de la mà d'una nova oferta de la SER en català. I es posa al capdavant d'un magazín matinal que, entre les set i les dotze, farà la competència a Jordi Basté i Mònica Terribas, però també a la pròpia oferta en castellà de l'emissora del grup Prisa.

S'estrena dilluns. Quina ràdio ha escoltat aquest matí el seu futur oient?
Qualsevol ràdio, perquè el principi de competència és universal. Qualsevol ràdio que emeti –sigui més important, sigui més humil– és la competència. Jo soc aquí per posar-me enmig de tota la competència. I per fer també la competència, esclar.

Però deu haver definit l'espai en què ha de pescar els oients. ¿No deu aspirar a captar de l'esquerra a la dreta i de l'unionisme a l'independentisme?
Ah, vostè ja em parla de política i no de ràdio. Em parla de línia editorial i ni es planteja que pretengui fer un programa de ràdio que sigui punt de trobada de tothom pensi el que pensi. De què em parla exactament vostè?

De 'target', de públic objectiu.
De 'target' ideològic, perquè el 'target' ho pot ser per edat, per condició social, per moltes variables.

Inclosa la variable política. A quin 'target' polític apunta, doncs?
Jo aspiro a fer periodisme, tal com el podem fer amb l'equip que hi ha al darrere del programa, que és tota la Cadena SER. I fer-lo amb el màxim rigor i complexitat possible: no aspirem a res més. A partir d'aquí, tothom serà molt lliure de treure les seves conclusions.

"Si la suma de Basté i Terribas fos només de 200.000 oients, jo no hi entraria per agafar un bocí de la misèria"

Entra a competir en un mercat saturat. 701.000 oients escolten cada matí Jordi Basté i 468.000 segueixen Mónica Terribas...
Per tant, vol dir que és possible que hi hagi forat. Si la suma d'aquestes dues grans emissores, i d'aquests dos grans amics meus, fos només de 200.000, jo no hi entraria per agafar un bocí de la misèria. A partir del moment que fan més d'un milió, hi entro per obtenir una part del pastís. No aspiro que de moment sigui gran, perquè la ràdio és un mitjà de molt lenta penetració. Es tracta d'una cursa de regularitat i de fons. És el que he fet tota la meva vida: aposto a mitjà i llarg termini. Sempre ho he fet tot de manera lenta, però constant.

Què distingirà el seu programa?
Què distingeix el Basté de la Terribas? Suposo que les seves diferents personalitats. Doncs aquest pot distingir-se per la meva personalitat: una manera diferent d'enfocar i d'explicar les coses. També la diversitat dels col·laboradors i de les veus, perquè serà un programa eminentment coral i no personalista. Volem enriquir el panorama. Amb tots els companys de la SER Catalunya, per a la informació local, amb els companys de la SER d'arreu de l'Estat i amb les veus dels corresponsals que hi ha al món i que ens situaran en el panorama internacional. És un panorama que ens està donant prou notícies i prou sobresalts per merèixer una mica més d'atenció que la que li estem prestant.

Considera que els altres han abandonat la mirada al món?
No l'han abandonat, però potser no l'emfatitzen prou.

S'ha marcat un objectiu quantitatiu?
No. A veure... si me l'he marcat, no el diré en públic. O si me l'hagués marcat no el diria en públic. Però la resposta sincera és no. El panorama està molt capitalitzat i fer-se un forat és molt difícil. En soc perfectament conscient. Ara mateix és difícil preveure qualsevol possible resultat d'aquest projecte global de la SER com a empresa, i professional també per a mi.

"La meva primera competència és la Pepa Bueno. I jo soc la primera competència que té"

Competirà amb la seva pròpia emissora, que seguirà oferint l''Hoy por Hoy' a les freqüències habituals.
I aquesta és una de les peculiaritats. La meva primera competència és la Pepa Bueno. I jo soc la primera competència que té. És com quan la Coca-Cola va decidir que feia Fanta: assumia que ampliava el seu ventall. Fent taronjades o llimonades, sabia que potser deixaries de beure una cola, però tot quedava a casa. Aquest és un projecte d'empresa, per raons d'empresa, per desig d'empresa i per voluntat d'empresa. I se'n poden derivar moltes altres coses. Però a les reunions a què he assistit només hem parlat de conceptes estrictament tècnics i d'empresa.

Bé, la Coca-Cola feia fantes per robar-li clients a la Schweppes, més que a la mateixa Coca-Cola. Si el gruix dels seus oients són els que hagi perdut la SER, ¿Madrid hi seguirà apostant?
No puc entrar en aquesta hipòtesi. Pot ser versemblant, el seu plantejament, però no la puc acceptar senzillament perquè no ho sé. En qualsevol cas, vull pensar que si al final de tot el projecte, el que s'aconsegueix és que la SER es consolidi amb la força que té ara, aleshores l'emissora no quedaria erosionada per possibles noves tendències.

No tem, doncs, entrar en un mercat que ha trobat finalment el seu sostre.
Recordo quan estava fent 'El matí de Josep Cuní', a Catalunya Ràdio, i va entrar el director, l'Agustí Ferrer. Portava el primer EGM, que ens donava 100.000 oients, i estàvem la mar de satisfets. Ho vam celebrar després al seu despatx amb una ampolla de cava perquè tots els auguris de l'època deien que la ràdio en català tenia un sostre màxim de 100.000 oients i ja els teníem nosaltres, tot i que ja hi havia Ràdio 4 i la Cadena 13. Vam demostrar, a partir d'aquell dia, que no hi havia sostre. Per què hauria de pensar ara que el sostre ja està establert?

Parlàvem, però, d'eixos ideològics. ¿La resta de programes de ràdio en tenen?
Jo no parlaré de la meva competència. No soc qui.

¿No creu que hi hagi polarització política a la ràdio, aleshores?
El que sí que hi ha és una línia divisòria, per a mi massa accentuada, entre la ràdio que s'expressa en català i la que ho fa en castellà. Com si hi hagués una voluntat de vincular l'idioma a una posició determinada, cadascuna antagònica de l'altra. Si això és així, és un dels pitjors serveis que es pot fer a aquest país.

El que fa estona que intento preguntar-li és si, en aquest panorama polaritzat, vostè pot representar una mena de tercera via radiofònica.
Jo no sé què és la tercera via... Va ser una reivindicació política que va fracassar abans de néixer. I, escolti, els dos bàndols que la van fer fracassar –i els que es van sentir fracassats o abandonats– deuen tenir les seves raons per explicar-ho. Jo sempre he fet el mateix, des de molt abans que la situació política i social d'aquest país fos la que és ara. A Catalunya Ràdio, a la COM, a Ona Catalana, a TV3 o a 8TV he dirigit i presentat programes que fossin punt de trobada de tothom. Incloent-hi qui em pugui desagradar. La meva feina com a periodista és escoltar-los a tots. I he tingut uns quants problemes professionals per defensar que també s'hi poguessin expressar persones que provoquen urticària, a mi el primer! Si són tendències o persones que tenen el favor de les urnes, jo no soc qui per silenciar-los. I els pots combatre ideològicament amb la mateixa convicció que els dones veu perquè es puguin expressar. És més: en la mesura que es puguin expressar, tens més arguments, si convé, per combatre'ls.

"Ens equivoquem quan el periodisme es posa qualsevol carnet a la boca, o qualsevol eslògan"

Prestar un altaveu no implica ser acrític.
Ens equivoquem quan el periodisme es posa qualsevol carnet a la boca, o qualsevol eslògan. Jo entenc el periodisme com el servei públic que ajuda a crear consciències i posicions entre l'opinió pública. Per tant, entenc el periodisme com aquell servei públic que ajuda a pintar pancartes. És més: alguna vegada, i en moments extrems, les ha de pintar. Del que no estic tan segur és que les hagi de portar, encapçalant la manifestació. Però potser m'equivoco. Últimament, pel que estic veient, tot apunta que em dec equivocar.

Se sent en minoria?
Fa molt de temps que em sento en minoria. Però és que jo no he demanat mai cap subvenció i per això segurament també em sento en minoria.

Deixi'm intentar-ho un últim cop. Al final, el llenguatge varia depenent del marc mental. ¿Vostè parlarà de "presos polítics", per exemple?
Jo no tinc un llibre d'estil determinat o predeterminat.

Però haurà de decidir, per exemple, si parla de polítics "exiliats" o bé de "fugats de la justícia".
¿Això forma part del llibre d'estil d'un mitjà o forma part de la llibertat individual respectable dels periodistes?

De totes dues coses: no són excloents, tot i que no poden contradir-se massa. I, en tot cas, hi ha tries que haurà de fer. Quines farà?
Una personalitat destacada d'aquesta cadena m'ha marcat quina és l'única part que li interessa del llibre d'estil. I és a la primera pàgina. És on diu que cal informar l'audiència d'una manera rigorosa, contrastada i veraç. Punt.

Però... com s'hi referirà? És molt concreta, la pregunta.
Però, per què he de fer meu el llenguatge polític?

Perquè no ho pot evitar. O ho dirà, o no ho dirà.
Perdoni, perdoni. Jo em puc negar a dir que s'implementen les lleis, perquè les lleis tota la vida s'han aplicat. No em puc negar a dir que s'incrementen els preus, perquè senzillament pugen. Per què he de jugar el joc del llenguatge i dels neologismes administratius polítics que estan basats en la propaganda de qui sigui? Una propaganda molt exitosa, per cert. Per què he de fer meu el llenguatge dels altres?

"De sobte hem decidit que no hi pot haver grisos. Però pel carrer tothom va amb trajos grisos"

Al cap del carrer, haurà d'optar per un sí o per un no.
No! Això és el que es vol! Que tot sigui sí o sigui no. Que tot sigui blanc o negre. De sobte hem decidit que no hi pot haver grisos. Però pel carrer tothom va amb trajos grisos. A qui li interessa que no hi hagi grisos? Als que volen fer propaganda. Vivim l'intent de revifar la campanya segons la qual no es pot ser equidistant. Perdó, però els primers que van dir que no podia existir l'equidistància van ser els creadors de la propaganda. No ara, dic, sinó històricament.

Vostè no es considera un equidistant?
No. Me la fa tothom, aquesta pregunta, i sempre responc el mateix.

Desenvolupi-ho.
Jo no soc equidistant. Respecto l'equidistància com respecto els altres. Però ¿en quin periodisme estem ficats que resulta que nosaltres som els primers que etiquetem? Perdoni, no és aquest el periodisme que he fet sempre. ¿Poden ser noves tendències? D'acord. I aquestes tendències em poden aparcar: per vell, per antic, per no adaptat... Doncs, escolti, perfecte. Però deixem que tothom pugui fer el que cregui que ha de fer. La situació que viu aquest país, com s'evidencia cada dia, és molt complicada. Per què venim els periodistes a fer creure que és simple? I ho fem etiquetant la gent: si no estàs amb mi, estàs contra mi. Qui dicta aquest maniqueisme: l'essència del periodisme o unes determinades voluntats polítiques que volen un país dividit en dues trinxeres? Em nego a entrar en aquest joc, en la mesura que puc fer-ho. I ho he fet sempre. El meu currículum és el que és i les meves feines, també. A vegades, per negar-m'hi, ho he pagat car.

Ho pot concretar?
No. Perquè mai he fet una bandera dels meus problemes professionals, ni dels personals vinculats a la professió. No ho he fet i no ho faré ara. Però tinc una llarga casuística, d'acord? Perquè hi ha una cosa que és evident: a mi m'han penjat totes les etiquetes. Tinc tants anys d'antiguitat que, segons on he treballat, m'han penjat totes les etiquetes. Però continuo estan en actiu. Per què? No ho sé... Perquè he tingut sort, segurament. Perquè potser he treballat cinc minuts més que els altres, també. Companys que van començar amb mi, ja fa molts anys, i ara no hi són. Alguns, dissortadament, per raons biològiques i de malalties, però no parlo d'això. Suposo que, com a mínim fins avui, la meva manera d'entendre el periodisme aplicat a la ràdio i a la televisió no m'ha donat mal resultat. Una altra cosa és que a algunes empreses, després i un cop a dins, els ha semblat que potser s'havien equivocat, o no. No ho sé... Això forma part de les meves vivències, però no ho he utilitzat mai.

"A mi també em va amenaçar ETA i no ho sap ningú"

Doncs segur que algunes vivències tindrien interès públic.
Miri... a mi també em va amenaçar ETA i no ho sap ningú. I no vaig sortir dient que vaig rebre un llibre bomba quan era a COM Ràdio. No se'n va assabentar ningú, perquè sempre he fugit d'això. No m'ha semblat ètic que els riscos que aquesta feina comporta, que en comporta molts, s'hagin d'explotar ni en benefici de l'audiència, ni en benefici del protagonisme, ni en benefici de res. A mi em van recomanar, en una època i arran d'això, que quan anés a buscar el cotxe al pàrquing mirés a sota. I jo anava al pàrquing, mirava a sota i jo què sabia, quan mirava, si hi havia res...! Aleshores, quan posava el cotxe en marxa i sortia del pàrquing sempre ho feia acollonit durant una estona. I després de dos semàfors, pensava que no em devia tocar, aquell dia. Què havia de fer? Presentar-me com el paladí de les llibertats perseguit pel terrorisme? No soc així. No critico els que ho hagin fet, però jo no soc així. I com aquest cas, molts altres. Explico aquest perquè, afortunadament, ETA ja no existeix. I perquè m'ho treu. Però no ho explicaré més.

Ho té recollit per escrit?
Tinc les meves notes, les meves històries, i amb això podria explicar mil topades. A l'època d''Els matins', fins a tres consellers de la Generalitat van demanar que em cessessin i em fotessin fora. Tres! ¿Havia de dir que em perseguien i que, amb mi, persegueixen la llibertat d'informació i d'expressió? Escolti, era el meu problema, no el de l'audiència.

¿És per aquesta actitud d'encaixar en silenci que no va voler parlar en públic de la seva desagradable sortida del grup Godó?
Els qualificatius no els he posat jo, eh? Vaig marxar del grup Godó. Es va acabar el contracte.

¿Diria que va ser una marxa plàcida?
Es va acabar el contracte, i punt.

El programa era la gran aposta de la cadena, però no va poder generar prou ingressos per aguantar el canal.
¿Des de quan un sol programa ha de mantenir l'estructura de tota una televisió? Deu ser l'únic cas al món...

¿Cobria els costos estrictes del propi programa, en tot cas?
Jo no era el gerent del canal i, per tant, no tenia els números. El que sí que veia és la quantitat de publicitat que emetia. Però tampoc no sé a quin preu la venien. Només que l'haguessin venut a la mateixa tarifa que constava als documents de comercialització, crec que sí, que el programa havia de cobrir costos. Tampoc no sé quant costava llogar els platós o els sistemes informàtics. No vaig entrar mai en aquestes coses.

"Sempre he cregut, i ho continuo creient, que a Catalunya hi ha espai per a una televisió privada en català"

Però, com a professional que treballa a mitjà i llarg termini, li devia preocupar saber com anava aquella televisió.
Sempre he cregut, i ho continuo creient, que a Catalunya hi ha espai per a una televisió privada en català. Sé que això persones que de televisió en saben més que jo m'ho discutirien i m'ho rebatrien. Però són persones que pertanyen a l'àmbit financer. Jo no: només al periodístic. Però, home, hi ha una equació molt simple: si una part molt important de l'èxit de La Sexta –dedicant bona part de la informació al que passa a Catalunya– li ve de Catalunya... Si això ho hagués pogut fer una empresa catalana... El sil·logisme potser és simple, d'acord, però... ¿S'ha volgut provar? No. Per què? Això ja se m'escapa.

Quins sentiments té quan veu que 8TV, que tenia un 3,5% amb vostè, tanca ara amb un 1% de quota de pantalla?
No soc nostàlgic de la meva feina. Ho aboco tot al lloc on soc. Els anys que he estat fent televisió no he tingut nostàlgia de la ràdio i ara que torno a fer ràdio, no tinc nostàlgia de la televisió.

Fa més de quaranta anys que condueix magazins diaris. És la seva droga, això?
Em dona molts al·licients per continuar-hi enganxat. Si això és la definició d'una droga, sí, deu ser una droga.

Tenint en compte el desgast que m'ha comentat abans, concreti els al·licients. ¿És una sensació física, això del directe, o té més racionalitat que això?
Bé, sensació física, més aviat al contrari. Mala cosa, això de la ràdio: estàs assegut, et mous poc... [riu]. Per a mi, és un al·licient intel·lectual. Saber que cada dia pots aprendre moltes coses i pots escoltar molta gent. Cada dia hi ha hagut algú que ha deixat una llavor en el meu coneixement i que m'ha provocat una curiositat. Jo he entrevistat uns quants premis Nobel, molts científics que t'expliquen unes coses sensacionals. I, per descomptat, tots els presidents del govern i presidents de la Generalitat, ministres i consellers... que també m'han ensenyat moltes coses.

Com ara?
Sobretot a no tenir en compte quan menteixen.

"Durant un temps vaig dir que desconnectava. No volia assumir la realitat: no desconnecto mai"

Què fa quan desconnecta, si és que desconnecta?
Durant un temps vaig dir que desconnectava. No volia assumir la realitat: no desconnecto mai. Durant un temps també vaig dir que era tan important la meva vida privada com la professional. També mentia. Només he tingut vida professional, pràcticament. A desgrat de la meva família, òbviament, a qui no estaré mai prou agraït per haver aguantat i estar disposada a continuar aguantant que em mantingui en un horari tan desequilibrat com aquest. Em semblava que, després de 27 anys llevant-me a les quatre de la matinada, era un horari que havia superat. Doncs bé, em tornaré a llevar a les quatre de la matinada.

He deixat com a última pregunta la que m'han fet totes els que sabien que l'havia d'entrevistar. S'emporta la Rahola?
Estem en una nova etapa. La Rahola està col·laborant amb una altra ràdio i jo m'he compromès amb mi mateix a no oferir col·laboracions a cap persona que ja estigui col·laborant amb alguna de les ràdios de la competència més directa.

Etiquetes

Més continguts de